Opus Dei

La llei eterna, la llei natural, la Nova Llei o Llei de Crist, les lleis humanes polítiques i eclesiàstiques són lleis morals en un sentit molt diferent, tot i que totes tenen quelcom en comú. La consciència formula «l’obligació moral segons la llei natural, és «la norma pròxima de la moralitat personal». Per formar una consciència recta s’ha d’instruir la intel·ligència en el coneixement de la veritat, per a la qual cosa el cristià té l’ajuda del Magisteri de l’Església.

Només les accions voluntàries són objecte d’una valoració moral pròpiament dita. És part fonamental de la formació i de la vida cristiana l’educació del complex món dels sentiments. El mitjà per ordenar les passions és l’adquisició dels hàbits morals anomenats virtuts. L’objecte, la intenció i les circumstàncies són les “fonts” o elements constitutius de la moralitat dels actes humans». L’acte moralment bo suposa alhora la bondat de l’objecte, del fi i de les circumstàncies.

L’home, que està cridat a participar del poder creador de Déu perfeccionant el món per mitjà del seu treball, també ha de deixar de treballar el setè dia, per dedicar-lo al culte diví i al descans. El diumenge se santifica principalment amb la participació en la Santa Missa. L’Església estableix aquesta obligació perquè als seus fills no els falti l’aliment que necessiten absolutament per viure com a fills de Déu.

El quart manament és un punt d’enllaç i de trànsit entre els tres anteriors i els sis posteriors: en les relacions familiars es continua, en certa manera, aquella misteriosa compenetració entre l’amor diví i l’humà que hi ha en l’origen de cada persona. Els pares tenen la responsabilitat de crear una llar, un espai familiar on es puguin viure l’amor, el perdó, el respecte, la fidelitat i el servei desinteressat.

Ningú en cap circumstància no pot reivindicar per a ell el dret de destruir directament un ésser humà innocent. El cinquè manament també prohibeix colpejar, ferir o fer qualsevol dany injust a un mateix i als altres al cos, bé directament, bé a través d’altres persones; així com ofendre’l amb paraules injurioses o voler-li mal. En relació amb l’avortament i l’eutanàsia cal recordar que el respecte de la vida ha de ser reconegut com el confí que cap activitat individual o estatal pot superar.

La sexualitat afecta el nucli íntim de la persona humana. La veritable educació a la castedat no es conforma a informar sobre els aspectes biològics, sinó que ajuda a reflexionar sobre els valors personals i morals que entren en joc en les relacions afectives amb altres persones. Els pecats contra el sisè manament són un succedani que intenta omplir el buit de veritable amor que anhela el cor.

La vida cristiana s’esforça per ordenar a Déu i a la caritat fraterna els béns d’aquest món. Són importants tant la temprança, per moderar-ne l’ús i la possessió, com la justícia, que preserva els drets dels altres. A aquestes dues virtuts s’hi ha d’afegir la solidaritat. El vuitè manament prohibeix falsejar la veritat en les relacions amb l’altre. Els cristians tenen el deure de donar testimoni de la Veritat que és Crist i de reconèixer-lo davant dels homes.

El novè i el desè manaments fan referència als actes interns corresponents als pecats contra el sisè i el setè manaments. Els pecats interns poden deformar la consciència. La lluita contra els pecats interns és una part de l’afany cristià per estimar amb tot el cor, amb tota la ment i amb totes les forces. La puresa de cor significa tenir una manera santa de sentir.

Els continguts de la pregària poden ser molts i variats. La pregària de petició forma part de l’experiència religiosa universal. El reconeixement dels béns rebuts impulsa a dirigir l’esperit cap a Déu. També és part essencial de la pregària reconèixer i proclamar la grandesa de Déu. El Catecisme distingeix entre pregària vocal, meditació i pregària de contemplació. Totes tres tenen en comú un tret fonamental: el recolliment del cor.

Amb la pregària del Parenostre, Jesús vol fer conscients els seus deixebles de la seva condició de fills de Déu. Una conseqüència important del sentit de la filiació divina és la confiança i l’abandonament filial en mans de Déu. El Parenostre és el model de tota pregària: no només demanem tot el que podem desitjar amb rectitud, sinó a més segons l’ordre en què convé desitjar-ho.