Els membres de l'Opus Dei, com tants altres cristians, acabem la jornada -cadascú pel seu compte, en el moment que li resulta més oportú- amb uns minuts dedicats a l'examen de consciència. La consideració d'errors i pecats -en l'Escriptura llegim que fins i tot el just peca set vegades cada dia- porta als llavis i a l'ànima, espontània, la petició de perdó. Sí, ens sabem pecadors que aspiren a estimar amb bogeria Jesucrist i a qui la certesa de l'amor misericordiós de Déu dóna forces per emprendre la feina de cada dia.

Pel que es refereix a canvis en l'Opus Dei, li recordaré una dada que no se'm va del cap: quan jo vaig néixer, ja havia estat fundat l'Opus Dei. Fundar li va correspondre al fundador. Als seus successors competeix la responsabilitat de ser fidels a la missió originària i d'aprofundir amb iniciativa en el llegat que ens ha estat encomanat.

Perquè la història no s’atura. Hi ha d'haver, doncs, creativitat. La creativitat genuïna està en l'aplicació de l'esperit. En un recent viatge a Lituània -una nació i una gent que ha sofert i a qui devem per això especial estimació- he comprovat l'impacte que produeix l'Opus Dei amb el seu missatge sobre el treball, en un país on tantes persones es troben desmotivades en la seva professió. A Jerusalem, l'esperit d'obertura a tots, sense distinció de races ni de credos, té gran atractiu. Al Japó, la idea de buscar la trobada amb Déu el nostre Pare durant la jornada és rebuda com a aigua en terra assedegada... Aquesta rica varietat d'experiències representa un estímul per seguir endavant amb una actitud permanent de fidelitat i creativitat.

31 de desembre de 1994, Peru Ergubide, El País (Madrid)