En els versicles del relat de la creació del capítol 1 del llibre del Gènesi, Déu considera que les seves criatures són «bones i boniques». Set vegades el Creador contempla amb satisfacció les seves obres, gairebé amb mirada paternal, i les reconeix com «una cosa bona» (en hebreu, tôb^[1]). La satisfacció divina en l’obra de la creació arriba al clímax en crear l’home i la dona a imatge i semblança seva, una obra que Déu mateix qualifica de «molt bona» (cf. Gn 1, 31). Altres passatges de l’Antic Testament mostren el Creador alegrant-se per la bellesa del món i per la multiplicitat dels éssers que el poblen (cf. Prv 8, 30-31; Sir 43, 21-25; Sal 104).

La bondat del món indica que la creació és un valor en si mateixa. La seva existència és un bé. Són un bé les criatures que la componen, com també la seva natura específica, expressada a través dels dinamismes, les lleis i les relacions que les regeixen. La causa més profunda de la bondat i dignitat del món es comprèn en vista del misteri del Verb encarnat: tot l’univers manifesta el seu ordre misteriós i originari per acollir la humanitat del Fill de Déu, per mitjà del qual i en vista del qual totes les coses han estat creades (cf. Col 1, 16-17). Cap a aquesta humanitat tendien l’ordre i les propietats de les diverses criatures, l’orientació interna dels seus processos cap a un final i el desenvolupament històric del cosmos en l’espai i en el temps.

Una manera de mirar el món

Si la mirada de Déu creador sobre el món és una mirada paternal, la nostra mirada sobre la creació és filial, reconeixedora i agraïda. Reconeixem la vida com un do i ens meravellem davant l’harmonia i la bellesa de l’univers que ens acull. Comprenem que cada criatura té un significat en els designis de Déu i té una autonomia que ha de ser respectada. De manera particular, és la llibertat de la criatura humana la que mereix la nostra més alta consideració, pel fet de ser «signe privilegiat de la imatge divina» (Gaudium et spes, núm. 17). Gràcies a la seva llibertat, els éssers humans poden actuar responsablement com a fills, cooperant, a través del treball, en la conducció de la creació cap a la seva plenitud. La condició filial, el respecte a la llibertat i el reconeixement de l’autonomia de les coses creades són aspectes interrelacionats.

Al llarg de l’època moderna, però, el reconeixement de Déu com a Creador i sentit últim de totes les coses ha entrat sovint en conflicte amb l’afirmació de la llibertat humana i l’autonomia del món. «Molts dels nostres contemporanis», escrivien els pares del Concili Vaticà II, «sembla que temen que aquesta vinculació estreta entre l’activitat humana i la religió sigui un impediment per a l’autonomia dels homes, de la societat i de la ciència» (Gaudium et spes, núm. 36). Aquest contrast ha adoptat, de vegades, tons triomfalistes, en situar en el centre un superhome o un «homo deus», i, en d’altres, tons angoixats, com en les diverses formes de nihilisme i ateisme existencial. No és estrany que Déu i l’ésser humà siguin vistos com a antagonistes: per afirmar l’un sembla necessari menyscabar l’altre. En aquest marc, la llibertat humana s’interpretaria com l’absència de tot vincle normatiu, fins i tot davant una natura les lleis de la qual es pretén rebutjar o subvertir a voluntat. Resulta emblemàtica, referent a això, la reivindicació d’una llibertat de recerca entesa com a llibertat absoluta per fer tot el que sigui tècnicament o científicament possible, i també una llibertat d’elecció mal entesa en qüestions morals delicades, especialment aquelles que incumbeixen al caràcter sagrat de la vida humana.

La teologia cristiana ha ensenyat, i continua ensenyant, que la suposada alternativa entre l’home i Déu se sustenta en bases inconsistents (cf. Gaudium et Spes, núm. 34-36). El cristià sap que afirmar el vincle del món amb Déu, en qui creu com a Creador i Senyor, no li impedeix afirmar, alhora, la seva pròpia llibertat i secularitat —això és, la seva vida al món i en la història—, així com la legítima autonomia de les coses creades. Il·luminats per la veritat de l’encarnació del Verb, els creients desitgen construir la ciutat dels homes mentre busquen edificar la ciutat de Déu. La síntesi d’aquestes dues perspectives es fa possible quan es posa l’accent en la condició filial de l’ésser humà davant de Déu, una qualitat que capacita per informar totes les accions del cristià: llibertat filial, obediència filial, treball filial, oració filial...

No han faltat, al llarg dels segles, autors que han sabut conciliar la revaloració del subjecte i de la seva llibertat amb l’afirmació d’un vincle religiós que expressi la dependència de l’home i del món respecte de Déu. N’hi ha prou amb pensar en la importància que sant Agustí concedia al subjecte i a la seva experiència vital, o en la primacia de la consciència en el pensament de sant John Henry Newman. Pensem també en la dimensió personalista i existencial de la fe posada en relleu per Blaise Pascal, Søren Kierkegaard o Jean Mouroux. Altres autors, com el beat Antonio Rosmini, han reflexionat sobre la llibertat i la responsabilitat del cristià en les activitats socials, polítiques i científiques. El magisteri social de l’Església, especialment des de finals del segle XIX, ha posat l’accent en la importància d’edificar la ciutat dels homes i considera aquest compromís com a part necessària del camí que condueix cap a la ciutat de Déu.

Els ensenyaments del fundador de l’Opus Dei s’inscriuen en aquesta mateixa perspectiva. Nascudes d’una preocupació essencialment espiritual i pastoral, també contenen implicacions teològiques precises. L’èmfasi en la condició filial del cristià que treballa al món va ser un element clau de la predicació de sant Josepmaria. La llibertat de tots els cristians en les seves decisions professionals, polítiques i socials, sense més vincle que la fe i la moral de Jesucrist i les orientacions del magisteri, ocupa un lloc privilegiat en els seus escrits. La seva visió sobre la santificació del treball i la competència amb què el cristià l’hauria d’exercir el va portar a subratllar que les activitats terrenals tenen dinamismes i valors propis, i segueixen lleis específiques, regulades per la professionalitat i els coneixements dels qui les exerceixen.

Valorades en el context de la societat i del món laboral contemporanis, la predicació i els escrits de sant Josepmaria ofereixen recursos valuosos per superar la falsa disjuntiva que alguns corrents de la modernitat havien plantejat —i, en part, continuen plantejant— entre una legítima revaloració del subjecte i una igualment legítima afirmació de la distinció de Déu. Comprendre el treball i les activitats humanes en vista del designi de Déu sobre la creació no significa forçar-ne el significat, penalitzar-les o derogar-les, sinó estimar i respectar la seva legítima autonomia. Com ja s’ha assenyalat al llarg d’aquests articles, aquest enfocament deriva de la profunda comprensió que sant Josepmaria va tenir de la lex incarnationis: l’assumpció d’una veritable natura humana per part del Verb encarnat fa que la perspectiva cristiana respecti, amb l’única excepció del pecat, tot el que és humà, per atreure-ho, elevar-ho i redimir-ho sense anul·lar-ho.

«El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment, no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.» (És Crist que passa, núm. 184)

Els primers destinataris de la predicació de sant Josepmaria i de la institució a la qual va donar vida, l’Opus Dei, són els fidels laics, la condició secular dels quals els porta a santificar les realitats terrenals des de dins. A ells desitjava proporcionar instruments espirituals, ascètics i teològics capaços de sostenir el seu compromís com a ciutadans de totes dues ciutats, per evitar el doble risc del clericalisme i del laïcisme. Aquestes raons ens impulsen ara a rellegir, amb més atenció, alguns ensenyaments del fundador de l’Opus Dei sobre aquestes qüestions.

Secularitat, amor a la llibertat i responsabilitat en la vida civil i professional

La referència a la condició secular del cristià que viu i actua al món és freqüent en els escrits i en la predicació de sant Josepmaria. Aquesta es presenta com a part del nucli de l’esperit de l’Opus Dei, ja que és a partir de la condició esmentada que els seus fills espirituals estan cridats a buscar la santedat a través del treball i de les activitats quotidianes:

«Hom entén, fills, per què l’Apòstol va poder escriure Tot és vostre, vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu (1 Cor 3, 22-23). [...] Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes [...]. Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits» (Converses, núm. 115-116).

El concepte de «secularitat» és molt diferent del de «secularisme», que designa una visió areligiosa del món. També es diferencia de la «secularització», entesa com un procés històric orientat a eliminar la presència de Déu i el sentit religiós de la societat humana en totes les seves formes. És cert que algunes interpretacions del terme «secularització» busquen reafirmar l’autonomia de la societat i de les activitats humanes i, per tant, el fan servir en un sentit positiu: el de declericalitzar o dessacralitzar. Sant Josepmaria utilitza sobretot l’adjectiu «secular» i el substantiu «secularitat», i crítica, en canvi, el «clericalisme»; en fer-ho, afirma els mateixos valors defensats pels qui, en parlar de secularització, revaloren l’autonomia de la vida civil davant una presència intrusiva o teocràtica de la religió.

«Els cristians gaudiu de la més plena llibertat, amb la consegüent responsabilitat personal, per intervenir com us sembli millor en qüestions d’índole política, social, cultural, etcètera, sense més límits que els que marca el Magisteri de l’Església. [...] Aquest sacrosant respecte a les vostres opcions, mentre no us apartin de la llei de Déu, no l’entenen els qui ignoren el veritable concepte de la llibertat que ens ha guanyat Crist en la Creu, qua libertate Christus nos liberavit (Gal 4, 31) els sectaris d’un extrem i de l’altre: els qui pretenen d’imposar com a dogmes llurs opinions temporals; o els qui degraden l’home, quan neguen el valor de la fe i la posen a mercè dels errors més brutals» (Amics de Déu, núm. 11).

Exhorta els creients a actuar amb llibertat i responsabilitat, sense involucrar l’Església en disputes humanes ni utilitzar l’adjectiu «catòlic» per influir en relacions que haurien de quedar exclusivament confiades a la responsabilitat personal i a la professionalitat dels qui actuen al món. El to usat pel fundador de l’Opus Dei és tot sovint enèrgic i contundent (cf. És Crist que passa, núm. 99; Converses, núm. 34, 47, etc.). Una frase concisa i eficaç resumeix el seu pensament: «Els cristians han de servir l’Església, però no servir-se de l’Església» (cf. Solc, núm. 355; Converses, núm. 90. Es tracta d’una recomanació necessària si es considera el mal que molts creients han causat a l’apostolat i a l’evangelització en presentar a l’Església, als ulls dels qui no creuen, com un grup de pressió per procurar-se relacions i influències a favor seu, amb finalitats que tenen poc o res a veure amb la difusió de l’Evangeli.

El tema de la santificació del treball s’integra de manera natural en la lògica de l’exhortació de sant Josepmaria a una secularitat basada en una llibertat responsable. Els resultats que el cristià desitja obtenir en l’activitat laboral, així com els legítims intents de millorar les seves condicions socials, s’han de basar en les virtuts i en la professionalitat, i no en favoritismes ni en relacions forjades en cercles eclesiàstics. El clericalisme, en efecte, afecta no solament aquells clergues que no respecten l’autonomia de la vida civil i professional, sinó també aquells fidels laics que, valent-se de la seva condició de creients, busquen dreceres per obtenir el que haurien d’assolir únicament gràcies a la feina ben feta.

La tasca dels pastors consistiria, així, a formar els fidels laics sense substituir-los ni dirigir-los, de manera que cada batejat actuï amb criteri cristià en prendre decisions en l’àmbit laboral i en la vida familiar i social. Per això cal que els fidels laics coneguin a fons la Doctrina Social de l’Església, especialment en aquells aspectes que afecten de prop la seva professió o activitat, i sàpiguen aplicar-la amb responsabilitat personal. Això val, d’una manera anàloga, també per a les tasques socials i familiars, que són igualment objecte dels ensenyaments de l’Església. Serà lògic que aquestes qüestions siguin continguts de l’oració i de l’acompanyament espiritual dels qui desitgen santificar la seva realitat quotidiana al mig del món i demanen llum i consell per fer-ho d’acord amb la seva vocació cristiana. En efecte, la legítima autonomia de les realitats terrenals no significa convertir el propi treball en un àmbit reservat, tancat als qui tenen la missió d’orientar les consciències. El desig d’identificar-se amb Jesucrist ha d’impregnar cada aspecte de l’activitat i il·luminar cada faceta de la vida.

«Tu —t’ho penses— tens molta personalitat: els teus estudis —els teus treballs d’investigació, les teves publicacions—, la teva posició social —els teus cognoms—, les teves actuacions polítiques —els càrrecs que ocupes—, el teu patrimoni..., la teva edat, ja no ets una criatura!... Justament per tot això necessites més que altres un Director per a la teva ànima.» (Camí, núm. 63).

La confidencialitat i el secret professional —que sant Josepmaria va defensar sempre amb fermesa— són compatibles amb un acompanyament espiritual profund, capaç d’orientar cristianament el treball i el testimoni dels creients.

Una de les implicacions teològiques més interessants de la manera d’actuar que el fundador de l’Opus Dei va ensenyar a viure en aquest àmbit és una més bona comprensió de la relació entre el sacerdoci ministerial i el sacerdoci comú dels fidels, sobre la qual el Concili Vaticà II ens ha llegat pàgines de gran rellevància (cf. Lumen gentium, núm. 2, 10-11). Ja dècades abans del Concili, sant Josepmaria ensenyava als seus fills espirituals, sacerdots i laics, que el sacerdoci ministerial està al servei del sacerdoci comú dels fidels i que aquest últim opera, en l’ordre de les finalitats —l’ordenació del món cap a Déu—, mentre que el primer actua en l’ordre dels mitjans —l’administració dels sagraments i la direcció espiritual. Com va resumir en una entrevista concedida a L’Osservatore Romano el 1968, una vegada que es comprengui més bé la vocació dels laics, també els pastors viuran més bé la seva:

«La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina. [...]Voldria afegir que, juntament amb aquesta presa de consciència dels laics, s’està produint un desenvolupament anàleg de la sensibilitat dels pastors. S’adonen d’allò que té d’específic la vocació laïcal, que ha d’ésser promoguda i afavorida mitjançant una pastoral que meni a descobrir enmig del Poble de Déu el carisma de la santedat i de l’apostolat en les infinites i variadíssimes formes en què Déu ho concedeix» (Converses, núm. 59).

L’estima per la secularitat i la llibertat va portar el fundador de l’Opus Dei a distanciar-se d’aquelles actituds —de vegades promogudes de bona fe— dels qui pretenien obligar els creients a adoptar posicions «oficialment catòliques» en qüestions en les quals, per contra, s’admet una legítima pluralitat d’opinions. Això li va ocasionar, com han posat de manifest els historiadors, descontentaments i incomprensions no solament en els cercles eclesiàstics, sinó també entre els mateixos catòlics laics. Escrivia en una de les cartes:

«La vostra fe us ha de guiar, en jutjar sobre els fets i les situacions contingents de la terra. Amb plena llibertat obrareu, perquè la doctrina catòlica no imposa solucions concretes, tècniques, als problemes temporals; però sí que us demana que tingueu sensibilitat davant d’aquests problemes humans, i sentit de responsabilitat per fer-hi front i per donar-los un desenllaç cristià. El vostre amor a tots els homes us ha de portar a afrontar els problemes temporals amb valentia, segons la vostra consciència. [...] Us ho repeteixo una vegada més: teniu plena llibertat de criteri, obreu amb llibertat personal, car vostra és la responsabilitat. Que el vostre criteri sigui sempre un criteri cristià, i que la caritat inspiri la vostra manera d’actuar: així fareu obra apostòlica, si, a més, sabeu respectar la legítima opinió dels altres, convivint-hi en la pau i en la comprensió» (Carta 14, núm. 28-29).

Un dels passatges més coneguts i vibrants en els quals el fundador de l’Opus Dei exposa de manera sintètica aquesta visió secular i responsable de la vida cristiana es troba en l’homilia Estimar el món apassionadament, pronunciada el 1967 al campus de la Universitat de Navarra, a Pamplona. En referir-se al cristià que actua amb rectitud davant de Déu i davant dels homes, afirma:

«Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fora clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laical que vagi a parar a tres conclusions:

a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.» (Converses, núm. 117).

Construir la ciutat dels homes, camí cap a la ciutat de Déu

El treball mitjançant el qual l’home transforma el món i edifica la ciutat terrenal no obstaculitza el camí que cada un, tant a títol personal com a col·lectiu, recorre cap a la ciutat de Déu. És més, perquè el treball estigui veritablement orientat a Déu, és necessari exercir una autèntica «ciutadania» a la ciutat dels homes. Des dels primers segles de l’Església, la laïcitat i la secularitat, enteses com a manifestació d’una vida exemplar i lleial en el respecte a les lleis justes i a les autoritats legítimes, s’han considerat una condició indispensable per a l’apostolat cristià. El Nou Testament n’ofereix un bell testimoni a la primera carta de Pere (cf. 1 Pe 2, 13-21). En la carta s’exhorta els cristians a assumir les seves responsabilitats, perquè la ciutat dels homes els pertany tant com la ciutat de Déu.

En una pàgina de la Carta 29, el fundador de l’Opus Dei ofereix la seva interpretació de l’ensenyament de Jesús sobre la distinció entre el que pertany a Déu i el que pertany al Cèsar (cf. Mt 22, 21). D’acord amb la millor tradició cristiana, sant Josepmaria aclareix que tal distinció no equival pas a desentendre’s dels compromisos temporals:

«Es malentén, de vegades, aquella distinció que va fer el Senyor entre les coses de Déu i les coses del Cèsar. Crist va distingir els camps de jurisdicció de dues autoritats: l’Església i l’Estat i, amb això, va prevenir els efectes nocius del cesarisme i del clericalisme. […] Però la distinció establerta per Crist no significa, de cap manera, que la religió s’hagi de relegar al temple —a la sagristia— ni que l’ordenació dels assumptes humans s’hagi de fer al marge de tota llei divina i cristiana. Perquè això seria la negació de la fe de Crist, que exigeix l’adhesió de l’home sencer, ànima i cos; individu i membre de la societat.

El missatge de Crist il·lumina la vida íntegra dels homes, el seu principi i el seu final, no només el camp estret d’unes pràctiques de pietat subjectives. I el laïcisme és la negació de la fe amb obres, de la fe que sap que l’autonomia del món és relativa, i que tot en aquest món té com a últim sentit la glòria de Déu i la salvació de les ànimes» (Carta 29, núm. 31).

Sant Josepmaria reprèn aquesta mateixa perspectiva al capítol «Ciutadania» de Solc. El món és «el nostre», ens pertany —afirma—, perquè en ell la majoria dels batejats han d’exercir les virtuts que els configuraran amb Crist.

«El món... —"Això és cosa nostra!"... ―I ho afirmes, després de posar la mirada i el cap al Cel, amb la seguretat del pagès que camina sobirà pel seu propi tros: Regnare Christum volumus! ―¡volem que Ell regni damunt aquesta terra seva!» Solc, núm. 292).

«No és veritat que hi hagi oposició entre ser bon catòlic i servir amb fidelitat la societat civil. Com no tenen per què topar l’Església i l’Estat, en l’exercici legítim de la seva autoritat respectiva, de cara a la missió que Déu els ha confiat. Menteixen ―¡així: menteixen!― els qui afirmen el contrari Són els mateixos que, en nom d’una falsa llibertat, voldrien “amablement” que els catòlics tornéssim a les catacumbes» (Solc, núm. 301).

Com s’assenyalava a l’inici, ensenyar que la santedat cristiana és plenament possible en un context de vida secular remet al nucli de l’esperit i de la missió de l’Opus Dei: santificar-se treballant amb llibertat filial in saeculum, és a dir, en les realitats terrenals i temporals. Per fer-ho es requereix conèixer les lleis pròpies del món, la natura de les coses creades i el que incumbeix a la ciutat dels homes, i respectar-ne els dinamismes i l’autonomia. Aquest compromís condueix a cristianitzar la societat humana, a transformar-la des de dins mitjançant la caritat de Jesucrist.

«No ens ha creat el Senyor perquè construïm ací una ciutat definitiva (cf. Hb 13, 14). [...] Però ni així, els fills de Déu no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què Déu ens col·loca per santificar-les, per impregnar-les de la nostra fe beneïda, l’única que porta la pau veritable, l’alegria autèntica a les ànimes i als diferents ambients. Aquesta ha estat la meva predicació constant des de 1928: és urgent de cristianitzar la societat; de portar a tots els estrats d’aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens comprometem a elevar a l’ordre de la gràcia els afers diaris, la professió o l’ofici. Així, totes les ocupacions humanes s’il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes» (Amics de Déu, núm. 210).

El que va predicar el fundador de l’Opus Dei mostra una singular convergència amb els continguts de la constitució Gaudium et spes del Concili Vaticà II referent al sentit i al valor de les activitats terrenals, quan aquestes queden il·luminades pel misteri pasqual de Jesucrist (cf. núm. 33-39). En aquestes pàgines, el Concili defensa la legítima autonomia de les realitats terrenals (cf. núm. 36), afirma la importància de la construcció de la ciutat dels homes en l’edificació de la ciutat de Déu (cf. núm. 34) i reconeix que a aquest dinamisme hi contribueixen no solament les grans obres, sinó també les circumstàncies ordinàries de la vida (cf. núm. 38). El Concili reconeix implícitament la condició «filial» de la llibertat —explícita en sant Josepmaria— en al·ludir a la «forma cristològica» que ha d’assumir l’acció humana per transformar el món mitjançant la caritat. La cooperació del treball humà a la ciutat de Déu, en efecte, no és fruit d’un automatisme: són la gràcia i els dons de l’Esperit Sant els que perfeccionen l’activitat humana i li permeten conduir la creació cap a la seva plenitud.

Aquesta sèrie està coordinada pel prof. Giuseppe Tanzella-Nitti. Disposa d’altres col·laboradors, alguns dels quals són professors i professores de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu (Roma).

^[1] Potser no és casualitat que la Sagrada Escriptura utilitzi el mateix terme només una vegada més a tot l’Antic Testament, quan la mare de Moisès va veure que el seu fill, nounat, era «bonic» (cf. Ex 2, 2).