El treball humà adopta formes molt diverses: es pot desenvolupar en silenci o en equip, en àmbits visibles o discrets, amb reconeixement públic o lluny d’aquest. Tanmateix, més enllà d’aquestes diferències, la tradició cristiana sempre ha vist en el treball una realitat dotada de profunda dignitat espiritual.
Els gèneres i les circumstàncies del treball humà són innombrables i profundament diversos. Comú a tothom per la mateixa condició humana, el treball es desplega en contextos molt diferents, subjectes a transformacions profundes al llarg de la història i, no poques vegades, també al llarg de la vida de cada persona.
Hi ha qui treballa en llocs amplis, en contacte constant amb moltes altres persones —com passa en els espais compartits de grans organitzacions—, i hi ha qui desenvolupa la seva labor de manera més autònoma, configurant al seu voltant l’ambient que necessiten. Hi ha treballs que es fan en equip i d’altres que exigeixen silenci i solitud; tasques acompanyades del soroll de les màquines, perquè impliquen operacions que l’ésser humà no podria executar només amb la seva força, i tasques que requereixen evitar qualsevol interferència sonora, ja que demanden concentració, precisió i el ritme gairebé imperceptible de les mans.
En algunes feines —com la del metge, el professor o el recepcionista—, la dimensió de servei és patent; en d’altres, en canvi, el servei al proïsme es manté implícit i les relacions personals són menys immediates. Dedicar-se a la recerca científica no equival a satisfer un client; produir aliments no és el mateix que escriure un llibre. Hi ha feines que reben amb facilitat reconeixement i recompensa i d’altres que sovint passen desapercebudes.
Un ofici que és oració
Un passatge de la Sagrada Escriptura —al capítol 38 del Llibre del Siràcida— presenta amb una vivesa singular el dinamisme dels múltiples treballs humans, especialment dels treballs manuals que es concreten en els diversos oficis, i en destaca la dignitat davant de Déu. L’artesà, el terrisser, l’agricultor o el ferrer no sembla que s’ocupin de realitats elevades ni figuren entre els consellers dels reis; la seva activitat transcorre lluny dels àmbits del poder i de la deliberació política. I, tanmateix, gràcies a la seva feina perseverant i silenciosa, la societat humana es pot sostenir i progressar:
«Tots aquests [l’obrer, l’artesà, el ferrer i el terrisser] es refien de les seves mans i cada un és expert en el seu ofici. Sense ells no es construiria cap ciutat ni s’hi podria habitar ni circular-hi. Però no els van a buscar per al consell municipal ni en l’assemblea ocupen els llocs d’honor. No són cridats per a fer de jutge ni comprenen les disposicions del dret. No són capaços d’educar ni de jutjar ni saben compondre proverbis. Però fan que es mantinguin les obres creades eternament, i la seva pregària té per objecte les coses de l’ofici» (Sir 38, 31-34).[1]
En afirmar que «el seu ofici és la seva pregària», l’autor sagrat reconeix que tot treball humà, fins i tot el que sembla menys influent o important entre els poderosos de la terra, és una pregària que s’eleva a Déu. Per lloar Déu i conversar-hi no cal abandonar el món, sinó que cadascú ho pot fer també a través de la feina que fa.
L’ensenyament de sant Josepmaria se situa en continuïtat amb aquesta perspectiva bíblica, característica de la tradició sapiencial de l’Antic Testament. Va predicar de manera constant que tot treball es pot convertir en lloc de trobada amb Déu i que cap tasca humana —per humil que sembli— manca d’un espectador diví. Atès que per a la gran majoria de persones el context habitual de la vida és el del treball diari, és precisament en el seu exercici en què cadascú està cridat a viure les virtuts cristianes i, per tant, a encaminar-se cap a la santedat, en unió amb Jesucrist.
«L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant» (Converses, núm. 60).
En un dels articles anteriors hem considerat les conseqüències que el Verb encarnat hagi assumit una veritable humanitat, amb tot l’entramat de relacions que li és propi, i que, a més, hagi exercit un ofici concret: el de fuster. D’aquesta realitat en deriven, per al nostre tema, almenys dues implicacions de rellevància especial.
En primer lloc, que la vida ordinària —tal com va ser assumida i viscuda a la terra pel Fill de Déu— constitueix un àmbit en el qual tothom es pot identificar amb Crist i, per tant, santificar-se. En segon lloc, que la multiplicitat de circumstàncies pròpies de l’existència quotidiana i del treball confereix a aquesta crida una dimensió veritablement universal, cosa que la fa accessible a la immensa majoria d’homes i dones de tots els temps.
Aquesta última consideració, sintetitzada pel fundador de l’Opus Dei en l’expressió s’han obert els camins divins de la terra (cf. Instrucció, maig del 1935, núm. 1), posa en relleu la relació estreta entre la santificació del treball i la crida universal a la santedat. Tanmateix, aquesta connexió suscita algunes preguntes. Quina relació hi ha entre aquestes dues realitats en els ensenyaments de sant Josepmaria? Quins són els elements d’originalitat que té el seu pensament respecte a la tradició teològica present en la seva època?
Universalitat de la santedat i missió de l’Opus Dei
La crida universal a la santedat, en sentit estricte, no deriva de la dimensió universal de les diverses activitats terrenals dutes a terme pels homes. En la seva arrel més profunda, la crida universal a la santedat és l’expressió de la vocació a identificar-se amb Jesucrist que tot creient rep —com a do i com a tasca— en el baptisme. Tota persona batejada està cridada a ser santa; més encara, tot ésser humà ho està, atès que està destinat a ser membre viu del Cos místic de Crist. Entre aquestes persones també es compten les que no exerciran una feina: per exemple, les que abandonen el món per dedicar-se a la contemplació o les que no exerceixen un ofici o una professió.
A tothom, tingui la circumstància de vida que tingui —laics, religiosos, sacerdots; sans o malalts; immersos en les activitats del món o apartats d’aquestes—, Déu li demana que es configuri amb el seu Fill fet home per nosaltres. Tot i que aquesta perspectiva està clarament present en el Nou Testament i en la tradició dels primers segles cristians, es va oblidar durant llargs períodes de la història. Malgrat que alguns autors de l’edat moderna i contemporània la van mantenir viva —com sant Francesc de Sales, sant Alfons Maria de Liguori o sant John Henry Newman, entre d’altres—, serà el centre del missatge de sant Josepmaria, a partir dels anys trenta del segle xx, i posteriorment la reprendrà amb autoritat el Concili Vaticà II en la seva doctrina sobre el Poble de Déu (cf. Lumen gentium, cap. 2).
Què caracteritza, llavors, la missió de l’Opus Dei, i de quina manera la predicació sobre la santificació del treball —amb les seves tres dimensions: santificar el treball, santificar-se en el treball i santificar els altres amb el treball— contribueix a comprendre la crida universal a la santedat present a l’Església de Jesucrist?
A partir del contingut de les Cartes i Instruccions —en particular, dels passatges en què sant Josepmaria defineix la missió de la nova institució que ell se sent cridat a promoure— es dedueix que el final pastoral de l’Opus Dei consisteix a oferir mitjans espirituals i ascètics perquè la crida a la santedat es pugui dur a terme precisament en el context del treball i de la vida ordinària, és a dir, ajudar els cristians a imprimir una forma cristiana al treball, a la societat humana i a les activitats que es desenvolupen al mig del món.
Que clara que era, per als que sabien llegir en l’Evangeli, aquesta crida general a la santedat en la vida ordinària, en la professió, sense abandonar l’ambient d’un mateix! Tanmateix, durant segles, la majoria de cristians no l’ha entès: no es va poder donar el fenomen ascètic que molts busquessin així la santedat, sense sortir del seu lloc, santificant la professió i santificant-se amb la professió» (Carta 3, núm. 91).
«Filles i fills meus, l’esperit de l’Opus Dei recull la bellíssima realitat que qualsevol treball digne i noble en l’humà es pot convertir en una tasca divina. No hi ha incompatibilitat entre la moral cristiana, entre la perfecció cristiana, i qualsevol professió lícita, intel·lectual o manual, d’aquestes que la gent qualifica d’importants o d’aquestes que considera humils» (Carta 14, núm. 5).
Sant Josepmaria comprèn que, a través dels fidels laics presents en les professions i activitats més diverses, el missatge de Jesucrist pot arribar a tots els ambients i a tots els racons de la societat, contribuint així a la reconciliació del món amb Déu.
«Fàcilment podem anar a tots els llocs de treball, fins i tot als ambients de laïcisme, en els quals s’ignora o s’odia Déu, ficant-nos en la nostra tasca professional corrent: cosa que és pròpia de l’essència de la nostra vocació i que, si la traiem, ens faria perdre totes les possibilitats de santificació segons el nostre esperit, i totes les possibilitats d’apostolat al món» (Carta 13, núm. 115).
«Fa dos anys que, d’acord amb les necessitats de l’Obra, em vaig traslladar a Roma. Era la meva ocupació principal durant aquells dies fer entendre l’Obra a les persones que governen l’Església Universal, i va arribar un moment en què vaig decidir fer servir un exemple que em va semblar molt gràfic. Parlant amb el Cardenal Lavitrano, li vaig mostrar la fotografia d’un germà vostre, cantant d’òpera, mentre actuava en un teatre. I vaig comentar: s’entén bé ara que som gent corrent, que la nostra tasca és santificar totes les professions, totes les maneres de treballar pròpies dels homes que no s’aparten del món?» (Carta 14, núm. 2).
Per dur a terme la missió de l’Opus Dei, sant Josepmaria va comprendre que els fidels laics necessitaven una formació específica que els capacités per donar testimoni de l’Evangeli en l’àmbit professional i en la vida ordinària. En definitiva, es tractava d’alimentar-se del que es pot denominar una «espiritualitat del treball», adequada a les condicions culturals i socials del nostre temps.
En aquesta llum també s’entén el paper que va assignar als sacerdots que volia incardinar en la nova institució: el sacerdoci ministerial havia d’oferir als laics immersos en les realitats temporals la direcció espiritual i la formació necessària perquè poguessin exercir plenament el seu sacerdoci comú.
Encara que la crida universal a la santedat no derivi de la mera existència de múltiples contextos laborals susceptibles de santificació, els ensenyaments del fundador de l’Opus Dei han contribuït a arrelar a l’Església la convicció que «en el treball i a través del treball es pot ser sant i se n’ha de ser» i, per tant, que la santedat és una meta que Jesucrist proposa realment a tothom.
Dit d’una altra manera: per proclamar la crida universal a la santedat no és necessari l’Opus Dei, ni cap institució de l’Església la pot reivindicar com a missió o carisma exclusiu. Tanmateix, Déu ha volgut suscitar l’Opus Dei per manifestar de manera concreta que aquesta santedat també és possible per als qui treballen i porten una vida ordinària al mig del món, proporcionant-los els mitjans espirituals i ascètics necessaris per assolir-la.
La novetat del missatge s’aprecia amb més claredat quan es té en compte el context eclesial que domina a Occident fins a les primeres dècades del segle xx. En aquest marc, la crida a la santedat s’interpretava sovint com una invitació a abandonar el treball secular i la vida ordinària per abraçar un nou estat de vida —clerical o religiós— que implicava deixar enrere les realitats del món.
«Tot sovint, em venen ganes de cridar a l’orella de tantes i de tants que, a l’oficina i a la botiga, al diari i a la tribuna, a l’escola, al taller i a les mines i al camp, emparats per la vida interior i per la Comunió dels Sants, han de ser portadors de Déu en tots els ambients, segons aquell ensenyament de l’Apòstol: “Glorifiqueu Déu amb la vostra vida i dueu-lo sempre amb vosaltres”» (Forja, núm. 945).
«Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals..., abandonades a elles mateixes, o bé en mans dels qui estan mancats de la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat tancat i hostil a l’Església. Tu, per cristià ―investigador, literat, científic, polític, treballador...―, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l’univers sencer ―escriu l’Apòstol― gemega com amb dolors de part, tot esperant l’alliberament dels fills de Déu» (Solc, núm. 311).
Una espiritualitat per al món del treball
Són nombrosos els ensenyaments i els exemples amb què el fundador de l’Obra ha exhortat els seus fills espirituals a descobrir en el treball i en la vida ordinària el lloc privilegiat de la seva trobada amb Déu, no una cosa que distreu, separa o allunya de l’ideal de santedat. Un dels textos més coneguts sobre això és l’homilia pronunciada el 8 d’octubre del 1967 al campus de la Universitat de Navarra, posteriorment publicada amb el títol «Estimar el món apassionadament». En aquesta homilia, sant Josepmaria afirma que la vida espiritual i el treball ordinari no poden constituir en el creient una espècie de «doble vida»: al Déu invisible se’l troba precisament en les realitats més visibles i materials. Més encara, si no aprenem a descobrir Déu en la vida ordinària, difícilment el trobarem.
La predicació del fundador de l’Opus Dei ha configurat el que es pot anomenar una «espiritualitat del treball per al nostre temps». Al llarg de la seva vida, va oferir orientacions concretes per alimentar l’oració i conrear una autèntica vida contemplativa enmig de les ocupacions diàries. Va animar, per exemple, a unir el treball al sacrifici eucarístic, exhortant a convertir tota la jornada en una prolongació de la santa Missa.
Així mateix, va recordar que el testimoni de la fe troba un àmbit privilegiat en les relacions i els contextos professionals, especialment en l’exemple que es pot donar a les persones mitjançant una manera de treballar guiada per la justícia i la caritat, i efectuada amb competència humana i professionalitat. No es tracta només que l’oració comenci, acompanyi o conclogui el treball, sinó que el treball mateix es transformi en oració.
Els mitjans concrets per mantenir la presència de Déu durant les llargues hores de treball diari són múltiples: saber-nos en la presència de Déu Pare, que ens mira amorosament; renovar la consciència que treballem per Crist, amb Crist i en Crist; escoltar les inspiracions de l’Esperit Sant, que ens ajuda a veure què ens demana Déu en cada moment i com podem exercir la justícia i la caritat amb les persones que ens envolten. Sant Josepmaria va ensenyar a omplir el dia de petits gestos d’amor: dirigir la mirada a una imatge de la Mare de Déu o a un petit crucifix col·locat a la taula; elevar el pensament al sagrari més proper (cf. Forja, núm. 745-746); resar amb l’Església l’Àngelus al migdia; convertir els actes repetitius i mecànics en ocasió per recitar interiorment breus jaculatòries; veure, darrere dels documents que estudiem, les persones a les quals estem cridats a servir; buscar Déu al rostre dels altres; consolar, amb la paraula i amb l’exemple, els companys més necessitats; començar per les tasques menys agradables —sovint les més necessàries— unint-les al sacrifici de Crist; considerar, en fi, la taula mateixa com un altar en el qual ens unim diàriament a la nostra Missa.
«En aquesta feina professional vostra, feta de cara a Déu, es posaran en joc la fe, l’esperança i la caritat. Les seves incidències, les relacions i problemes que el vostre treball comporta, alimentaran la vostra oració. L’esforç per tirar endavant la vostra ocupació ordinària, serà una ocasió de viure aquesta Creu que és essencial per al cristià. L’experiència de la vostra feblesa, els fracassos que existeixen sempre en tot esforç humà, us donaran més realisme, més humilitat, més comprensió amb els altres. Els èxits i les alegries us invitaran a donar gràcies, i a pensar que no viviu per a vosaltres mateixos, sinó per al servei dels altres i de Déu» (És Crist que passa, núm. 49).
La vida laboral no és un obstacle per a la vida d’oració; al contrari, és l’àmbit en què aquesta es pot arrelar i desplegar amb profunditat. També en aquesta es descobreix el sacrifici ocult que dona sentit al que fem i ens revela el seu significat espiritual:
«La nostra condició de fills de Déu ens portarà —hi insisteixo— a tenir esperit contemplatiu enmig de totes les activitats humanes —llum, sal i llevat, per l’oració, per la mortificació, per la cultura religiosa i professional—, fent realitat aquest programa: com més dintre del món estiguem, tant més hem de ser de Déu» (Forja, núm. 740).
«Em preguntes: per què aquesta Creu de fusta? I copio d’una carta: “En aixecar els ulls del microscopi, la mirada topa amb la Creu negra i buida. Aquesta Creu sense Crucificat és un símbol. Té una significació que els altres no veuran. I el qui, cansat, estava a punt deixar-ho córrer, torna a atansar els ulls a l’ocular i continua treballant: perquè la Creu solitària està demanant unes espatlles que vulguin carregar-la”» (Camí, núm. 277).
Com trobar Déu en el treball al segle xxi?
Afirmar que el treball humà i l’activitat professional són el lloc de la nostra trobada amb Déu pot sonar a fórmula edificant, pròpia de la literatura espiritual, però aparentment desconnectada de l’experiència quotidiana del segle xxi. Per a alguns, introduir una referència explícita a Déu en el món secular de les relacions laborals podria fins i tot semblar una estratègia artificial i abstracta per anestesiar els problemes reals: els problemes socials apressants, les conseqüències negatives de l’atur i les migracions, els conflictes entre treballadors i empresaris, entre els ciutadans i l’Estat, entre competidors en el mercat o entre rivals que aspiren a càrrecs directius dins de la mateixa empresa.
Especialment en les societats occidentals industrialitzades, molts àmbits laborals estan marcats per l’ansietat i la competitivitat, per tensions entre les parts implicades, per la precipitació i la fragmentació de les relacions humanes, factors que sovint desemboquen en sospita i desconfiança. Per a l’habitant de la societat de consum contemporània, «treballar bé» no sol remetre a l’exercici de les virtuts, sinó a la maximització de beneficis, a l’augment de la visibilitat mediàtica o a l’enfortiment de la marca corporativa.
El ritme accelerat de la producció i el poc temps concedit per prendre decisions afavoreixen l’estrès, empobreixen la qualitat de les relacions personals i les redueixen, no poques vegades, a vincles instrumentals, sovint desplaçats, a més, al pla virtual. Per a molts, el treball apareix com una càrrega de la qual cal escapar-se, no com una realitat cridada a ser santificada. La vida —la veritable vida— hauria de començar quan acaba la jornada laboral: només llavors tornaríem a ser nosaltres mateixos i ens podríem dedicar als nostres éssers estimats, als nostres interessos, al que, humanament, ens realitza. És significatiu que, en algunes celebracions de jubilació, se sentin exclamacions com «Per fi lliure!» símptoma cultural d’una concepció del treball entesa, abans que res, com a esclavitud, càrrega o limitació.
Si el panorama és el que s’ha descrit, sorgeix de manera gairebé inevitable la pregunta: què pot dir als homes i dones del nostre temps el missatge de la santificació del treball ensenyat pel fundador de l’Opus Dei? Es tracta, sens dubte, d’una proposta contracultural. El mateix sant Josepmaria ja era plenament conscient d’això durant els anys en què redactava algunes de les seves notes espirituals, més tard recopilades a Solc:
«N’hi ha que es mouen amb prejudicis a la feina: per principi, no es refien de ningú i, per descomptat, no entenen la necessitat de buscar la santificació del seu ofici. Si hi parles, et responen que no els afegeixis una altra càrrega a la de la seva pròpia tasca, que suporten de mala gana, com un pes. ―Aquesta és una de les batalles de pau que s’ha de guanyar: trobar Déu en l’ocupació de cadascú i ―amb Ell i com Ell― servir els altres» (Solc, núm. 520).
A tothom —també als qui no comparteixen la fe cristiana— li proposa teixir relacions humanes sinceres i constructives, reconèixer i valorar els talents de cada persona, i concebre el treball com a servei i no com a afirmació de l’ego de cadascú. Convida els qui treballen a comprometre’s, guiats per la caritat cristiana, en una dinàmica d’unitat i no de divisió, edificant sobre la confiança i no sobre l’antagonisme.
Recorda, a més, que la dignitat i la importància d’una tasca no es mesuren ni pels resultats que s’assoleixen ni pels beneficis que es generen, sinó per l’amor amb què es fa i per l’esperit de servei que la inspira.
«No hi ha oficis de poca categoria, sinó que tots són de molta importància. La categoria de l’ofici depèn de les condicions personals de la persona que el duu a terme, de la serietat humana amb què l’exerceix, de l’amor de Déu que hi posi. És noble l’ofici del pagès, que se santifica conreant la terra; i el del professor universitari, que uneix la cultura a la fe; i el de l’artesà, que treballa a la mateixa llar familiar; i el del banquer, que fa fructificar els mitjans econòmics en benefici de la col·lectivitat; i el del polític, que veu en la seva tasca un servei al bé de tothom; i el de l’obrer, que ofereix al Senyor l’esforç de les seves mans» (Carta 14, núm. 5).
Als creients, el fundador de l’Opus Dei els ensenya que el treball, la família i la vida espiritual no constitueixen àmbits separats, sinó dimensions cridades a integrar-se en una existència alhora santificada i santificadora. Els recorda que l’apostolat i la relació amb Déu no comencen quan acaba la jornada laboral, sinó que brollen i es despleguen en l’exercici mateix del treball.
Així mateix, suggereix que la mentalitat professional que cadascú conrea pot il·luminar altres àmbits de la vida: ajudar en l’educació dels fills, orientar la participació en la vida social i ordenar responsablement el temps de descans. Ensenya que es continua estimant al lloc de feina si se sap estimar quan es viu en família; que la Missa que cada fidel viu a través del seu sacerdoci comú s’estén al llarg de les 24 hores del dia; que cada minut té valor d’eternitat, i que tot moment és ocasió per estimar Déu i els altres.
El treball, per a sant Josepmaria, és a més el camí per orientar totes les energies i desitjos de servei a favor del bé comú, no només del benefici particular: una persona que vol santificar el seu treball «no pot viure d’esquena a cap inquietud, a cap necessitat dels seus germans els homes» (Forja, núm. 453). Aquest horitzó de servei dona sentit i valor al treball personal.
Finalment, l’exhortació de sant Josepmaria a viure com a «contemplatius al mig del món» adquireix implicacions específiques en el context del treball quotidià. En les múltiples activitats de la jornada laboral, qui adopta una mirada contemplativa sap donar gràcies a Déu per les virtuts dels qui l’envolten; perdona de cor els malentesos i les ofenses; es mostra atent als qui pateixen, als qui estan sols, als qui han quedat endarrerits, i reconeix en cada persona la dignitat d’imatge i semblança de Déu.
Contempla Déu en el treball qui dirigeix una mirada filial a la creació, es meravella davant la seva bellesa i l’ordre de les seves lleis, se sorprèn pels èxits de la tècnica i de la intel·ligència humana i s’alegra de poder contribuir al creixement de la societat mitjançant la construcció de relacions marcades per la caritat i la justícia. En fi, lloa Déu per la gràcia de cooperar, a través del treball mateix, en la conducció de la creació cap a la seva plenitud.
«Reconeixem Déu no solament en l’espectacle de la natura, sinó també en l’experiència de la nostra pròpia labor, del nostre esforç. Així el treball esdevé oració, acció de gràcies perquè ens sabem col·locats per Déu a la terra, estimats per Ell, hereus de les seves promeses» (És Crist que passa, núm. 48).
[1] Traducció pròpia del text grec dels LXX.
Aquesta sèrie està coordinada pel prof. Giuseppe Tanzella-Nitti. Disposa d’altres col·laboradors, alguns dels quals són professors i professores de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu (Roma).