Ningú no impulsa un projecte social per casualitat: neix quan algú detecta una necessitat i decideix actuar. Per consolidar aquesta labor, és clau no avançar tot sol, sinó disposar dels espais on formar-se amb criteri professional, cuidar el propòsit del servei i generar xarxa amb les persones que comparteixen la mateixa vocació. Amb aquesta premissa va néixer la recent edició de BeDoCare, que es va celebrar del 22 al 24 d’octubre a la Universidad Panamericana de Ciudad de México i que va reunir líders socials d’onze països.

• Dia 1 · 22 d’octubre: ser, fer, cuidar
• Dia 2 · 23 d’octubre: per a què servim
• Dia 3 · 24 d’octubre: servir bé

Dia 1 · 22 d’octubre: ser, fer, cuidar

L’auditori de la Universidad Panamericana (UP), a Ciutat de Mèxic, es va omplir dijous 22 d’octubre per obrir les jornades de BeDoCare Mèxic. Antonio Castro, director de Vida Universitaria, va plantejar la fórmula que ordenaria els tres dies: ser, fer, cuidar. Una iniciativa social necessita persones amb solidesa ètica, mètode i mesuraments, i atenció real a qui busca ajudar.

El rector de la UP, Santiago García, va recordar que sant Josepmaria demanava saber fer bé el bé, amb professionalitat, i va desitjar que el congrés acabés en projectes concrets. Ricardo Furber, vicari regional de l’Opus Dei a Mèxic, va proposar començar per un mateix: «en la mesura que ens sentim més fills de Déu, també ens sentim més germans de tots».

La primera conferència, «Engrandir el cor», va arrencar amb una escena que va explicar Yazmín Mendoza, directora de Compromiso Social de la UP. Durant una activitat de voluntariat, una alumna es va veure desbordada a la zona on treballava i es va posar a plorar. Quan li van preguntar què li feia mal, va contestar que el cor. «L’acció és el fruit, però l’arrel és el cor», va resumir Mendoza. Javier Roca va afegir que el cor s’eixampla «corrent», és a dir, servint. Javier Fernández va relatar que un cafè entre amics el 2022 va donar origen als thinkglaos d’It’s Time to Think, unes trobades de reflexió que avui se celebren en més de seixanta ciutats.

A mig matí, el congrés es va repartir en taules de diàleg sobre com comunicar per transformar, què cal fer davant de la incertesa laboral, com es pot dissenyar l’experiència d’un voluntari, quin caràcter exigeix servir i quins lideratges porten les noves generacions.

A la tarda hi va haver tres tallers: «Com està la teva organització?» sobre la teoria del canvi i la intervenció social; «De la dependència a l’autonomia», un mapa per deixar de dependre dels altres, i un de mesurament d’impacte. En aquest últim, les ponents van insistir en el fet que abans de mesurar cal saber què es vol millorar, tant si és la qualitat de vida com la salut o el desenvolupament econòmic local, i que l’avaluació es basa en les regles operatives, el document que fixa què es farà i com es farà i amb quins recursos. Van definir l’impacte com el valor que una intervenció afegeix a la societat.

Dia 2 · 23 d’octubre: per a què servim

La segona jornada va girar entorn d’una pregunta: per a què fem el que fem.

Ricardo Furber va obrir la conferència magistral amb la història d’un home sense llar a qui un metge va acompanyar fins al baptisme, poc abans de morir. «Déu vol comptar amb tu i amb mi per fer arribar el seu amor a tantes persones», va dir. Als qui sostenen una iniciativa social, els va demanar que comprovessin si el seu motiu continuava vigent i que responguessin a una necessitat real, i va defensar l’ordre en la caritat (Déu, família, treball, societat) com a garantia que l’ajuda duri.

En la taula sobre comunicació amb pocs recursos, Tomás Bobillo, d’Igeneris LATAM, va diagnosticar que «hi ha projectes que no saben explicar bé la seva història i la seva missió». Va proposar saber explicar en dues frases què fa una organització i per què existeix, asseure a qui decideix la comunicació al costat de la direcció en lloc de demanar-li un fullet al final, i mesurar l’èxit en confiança més que en «m’agrada».

La taula sobre discapacitat en l’educació superior va partir de tres idees: presència, participació i pertinença. Liliana Bátiz, de la Universitat Iberoamericana, va recordar que les barreres són presents en l’entorn: quan ella va estudiar a la UP, no hi havia rampes. Mirna Córdoba, de la Universitat de l’Istmo (Guatemala), va situar el treball de la universitat en les famílies i la comunitat. Marcelle Jacobo, d’EACH, va demanar esperar-ne més, d’aquestes persones, ja que «poden donar molt més del que creiem».

El dia va tancar amb un diàleg sobre les aliances entre l’empresa, la societat civil i el govern. Fernando Díez, Rosa Marta Abascal i Ana Cristina Dahik van coincidir que sovint no falta inversió, sinó comunicació entre els actors, i que convé institucionalitzar el treball: diagnosticar, formar i avaluar.

Dia 3 · 24 d’octubre: servir bé

Dissabte, Yazmín Mendoza va presentar el balanç. Hi van acudir unes 270 persones, quan se n’esperaven entre 150 i 180. Hi va haver 52 ponents, 13 taules de diàleg i 7 tallers, després de 7 mesos de treball de diversos comitès, 6 àrees de la UP i 28 estudiants voluntaris.

Durant el congrés es va demanar als assistents que diguessin què els deixava cada sessió. Les paraules més repetides van ser “esperança”, “reflexió”, “compromís”, “inspiració” i “aprenentatge”. També hi va aparèixer, per a sorpresa dels organitzadors, “amistat”. Pensant en els seus projectes, els participants van anomenar les aliances, el voluntariat, la comunicació, el mesurament d’impacte, els recursos i la tecnologia. Mendoza va notar que les tres últimes paraules potser no haurien sortit fa cinc o deu anys.

La rectora general de la UP, Fernanda Llergo, va tancar el congrés amb dues idees. La primera: «ajudar no és una qüestió només de bons sentiments». Va demanar formar-se, formar equips, teixir xarxes, donar continuïtat i ser transparents. La segona: «Per servir, cal servir bé» i preguntar per què es vol ajudar i treballar en ser millors persones, perquè un servei que transcendeix neix de persones que busquen transcendir.