Opus Dei

La creació és alhora un misteri de fe i una veritat accessible a la raó. Déu ho ha creat tot «no per augmentar la seva glòria, sinó per manifestar-la i comunicar-la». El coneixement i l’admiració del poder, la saviesa i l’amor divins condueixen l’home a una actitud de reverència, adoració i humilitat, a viure en la presència de Déu sabent-se fill seu.

Déu s’ha revelat a poc a poc a l’home i ha culminat la seva revelació amb l’encarnació. Crist va constituir l’Església, que és la que manté viva la seva memòria i el presenta com el que, després de viure en aquest món, ha ressuscitat i està entre nosaltres per sempre. I aquesta missió la fa custodiant la paraula de Déu, que recullen les Sagrades Escriptures; transmetent la Tradició, i ensenyant, il·luminada per l’Esperit Sant, com viure cristianament en cada època (Magisteri).

En l’home hi ha un desig natural d’assolir un coneixement ple de Déu, que no és capaç de conèixer sense l’ajuda de Déu. Déu s’ha revelat com un ésser personal i tri, a través de la “història de la salvació”, que recull la Bíblia. Amb aquesta revelació, Déu vol oferir als homes la possibilitat de viure en comunió amb ell, perquè puguin participar dels seus béns i de la seva vida, i així arribar a la felicitat.

Al fons de l’esperit humà trobem una nostàlgia de felicitat que apunta a l’esperança d’una llar, d’una pàtria definitiva. Som terrenals, però anhelem el que és etern, anhelem Déu. Un Déu que podem conèixer amb certesa com a origen i final de l’univers i com a bé suprem, a partir del món i de la persona humana.

Crist va anar manifestant al llarg de la seva vida com hauria de ser la seva Església. L’Església és la comunitat de tots els que han rebut la gràcia regeneradora de l’Esperit per la qual són fills de Déu. Tots els batejats participen del sacerdoci comú: estan cridats a posar Déu i els altres en relació. El moviment ecumènic és una tasca eclesial per la qual es busca la unitat visible entre els cristians en l’única Església fundada per Crist.

La vida cristiana s’esforça per ordenar a Déu i a la caritat fraterna els béns d’aquest món. Són importants tant la temprança, per moderar-ne l’ús i la possessió, com la justícia, que preserva els drets dels altres. A aquestes dues virtuts s’hi ha d’afegir la solidaritat. El vuitè manament prohibeix falsejar la veritat en les relacions amb l’altre. Els cristians tenen el deure de donar testimoni de la Veritat que és Crist i de reconèixer-lo davant dels homes.

L’Església és inseparablement humana i divina. Viu i actua al món, però el seu fi i la seva força no són a la terra, sinó al Cel. L’Església només busca la salvació de la humanitat, però també es preocupa pels assumptes temporals. Cada fidel cristià participa en la missió de l’Església segons la seva condició i vocació, i els dons rebuts. Els laics estan cridats a santificar el món des de dins. L’Església no pot substituir l’Estat, ni ho ha de fer, però tampoc pot quedar-se al marge.

Jesús és el Fill Únic de Déu que s’ha fet home per la nostra salvació. És Déu perfecte i home perfecte: va adoptar la nostra condició material i corpòria, sotmesa a moltes necessitats, per salvar-nos dels nostres pecats. Santa Maria és veritablement Mare de Déu perquè aquell que ella va concebre com a home, per obra de l’Esperit Sant, no és cap altre que el Fill etern del Pare.

El matrimoni és una sàvia institució del Creador per realitzar en la humanitat el seu designi d’amor. Neix del consentiment personal i irrevocable dels esposos. Les seves propietats essencials són la unitat i la indissolubilitat. Està ordenat a la procreació i a l’educació de la prole: els fills són el do més excel·lent del matrimoni i contribueixen molt al bé dels seus pares.

La llei eterna, la llei natural, la Nova Llei o Llei de Crist, les lleis humanes polítiques i eclesiàstiques són lleis morals en un sentit molt diferent, tot i que totes tenen quelcom en comú. La consciència formula «l’obligació moral segons la llei natural, és «la norma pròxima de la moralitat personal». Per formar una consciència recta s’ha d’instruir la intel·ligència en el coneixement de la veritat, per a la qual cosa el cristià té l’ajuda del Magisteri de l’Església.