«Aquestes parets semblen de pedra i són d’amor»^[1], solia dir sant Josepmaria, parlant de Villa Tevere. En caminar pels passadissos d’aquesta casa emergeix la sensació d’anar-ne recorrent l’ànima, fins que ens trobem amb ell, als peus de Santa Maria de la Pau. Només això ens podria portar ja molt lluny les persones que seguim Jesús a través de l’esperit de l’Opus Dei. Peregrinar al lloc on reposa el cos del nostre fundador ens porta a agenollar-nos davant de la Reina de la Pau. A cada costat del presbiteri, un àngel sosté un llibre obert. En un es llegeix Gaudium cum Pace; en l’altre, Pax – In aeternum, com resem cada dia.^[2] Les mateixes paraules adornen també la paret del fons de l’oratori de Pentecosta, on sant Josepmaria resava cada matí, amb els ulls posats en aquest sagrari que anomenava «el cor de l’Obra».

Són peticions que contrasten amb «la inquietant falta de pau del nostre temps: falta la pau en els grans titulars i entre les grans potències, però també en els petits missatges de cada dia: entre parents, veïns, amics, col·legues. Falta la pau, també, en les consciències, on moltes vegades regnen el temor, el dubte, l’ansietat, la preocupació».^[3]

Gràcies a Déu, són moltes les persones, també no cristianes, que promouen els valors humans de la pau, la convivència i la concòrdia entre els pobles. La pau, com escrivia sant Joan Pau II, és també «obra de la solidaritat»,^[4] i en aquest sentit han de treballar mà a mà homes i dones de tots els credos. Tanmateix, la consciència cristiana comporta una missió més profunda: es tracta de «propagar l’evangeli de la pau» perquè «Crist Jesús és la nostra pau» i és ell qui ha restablert la pau per mitjà de la creu (cf. Ef 2, 14-16).^[5]

Quan pensava en les persones que vindrien a l’Opus Dei al llarg dels segles, sant Josepmaria les entreveia «defensant la pau de Crist (...). Contribuirem a fer que en la societat es reconeguin els drets de la persona humana, de la família, de l’Església. La nostra labor farà que disminueixin els odis fratricides i les suspicàcies entre els pobles, i les meves filles i els meus fills —fortes in fide, ferms en la fe— sabran ungir totes les ferides amb la caritat de Crist, que és un bàlsam suavíssim».^[6] Així, quan sant Josepmaria parla de ser «sembradors de pau», no es refereix només a una cordialitat humanitària, sinó que ens convida a ser testimonis de Crist. La pau és un do, però és també una tasca^[7] que requereix donar testimoni de la creu de Jesús al món, encara que predicar Crist crucificat pugui ser «escàndol» i «bogeria» per a molts (cf. 1 Co 1, 23).

Dues lògiques

El cel de Jerusalem s’ha cobert de tenebres. L’alliberament és imminent. Jesús fa gairebé tres hores que està clavat a la creu i tot just ara es comença a revelar el sentit d’aquestes paraules que el Senyor havia pronunciat temps enrere: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi» (Mt 16, 24). En aquest moment crucial, centre de la història, en què la lògica de Déu vencerà la lògica del món, Jesús enfronta una última temptació: «Que baixi ara de la creu i creurem en ell» (Mt 27, 42). Si demostres el teu poder, et creurem. La nostra lògica és, tantes vegades, la del poder: triomfaràs si domines amb el teu poder. És la lògica que respira constantment el diable, la mateixa amb la qual havia intentat seduir Jesús al desert: «Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi» (Lc 4, 6). Els deixebles de Jesús no eren aliens a aquesta mentalitat. Diverses vegades s’havien disputat els llocs de poder en el regne humà que imaginaven (Lc 22, 24-26).

Jesús, en canvi, ens presenta una nova manera de veure-hi i de pensar, una lògica que ve a capgirar-ho tot: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien» (Lc 6, 27-28). Potser, per força del costum, llegim aquests passatges amb la consciència adormida i ja no ens sorprèn la gramàtica desconcertant que travessa tota la vida i, sobretot, la passió del Senyor. Quan sant Pere intenta defensar-lo amb l’espasa, Jesús parla de «més de dotze legions d’àngels» que podrien venir a defensar-lo si ell acudís al seu Pare (cf. Mt 26, 53). Quan Pilat l’interroga sobre el seu poder, Jesús explica: «La meva reialesa no és d’aquest món» (Jn 18, 36): si ho fos, vindrien els seus «guàrdies» i evitarien que fos lliurat.

Davant d’aquestes mencions de potestats angèliques, la imaginació potser no pot evitar escapar-se: podem pensar que, al cap i a la fi, els exèrcits celestials bé podrien oferir una mica d’ordre i de justícia al nostre món. Encara avui la via del poder es presenta com una drecera atractiva per assolir el bé, promoure la justícia, fins i tot la pau, al món. Però Jesús no ha vingut a portar la pau del món, sinó la seva pau (Jn 14, 27). I la pau de Jesús és fruit de la creu, que és, «per obra d’amor», el misteriós «tron de la seva reialesa».^[8]

En una ocasió, Benet XVI reflexionava sobre el poder de Crist. Ell és, al cap i a la fi, el Rei de l’Univers... El seu domini, tanmateix, no és el dels «reis i dels grans d’aquest món; és el poder diví de donar la vida eterna, de deslliurar del mal, de vèncer el domini de la mort. És el poder de l’Amor, que sap treure el bé del mal, estovar un cor endurit, portar la pau al conflicte més violent, encendre l’esperança en la foscor més densa. Aquest Regne de la gràcia no s’imposa mai i sempre respecta la nostra llibertat. (...) Elegir Crist no garanteix l’èxit segons els criteris del món, però assegura la pau i l’alegria que només ell pot donar».^[9]

Jesús carrega les nostres culpes sobre les seves espatlles innocents. Atura la seva mirada misericordiosa en els qui li fan mal. Implora al Pare l’absolució per als seus botxins. No hi ha cap crim més greu que torturar i matar un home just, i aquest home és Déu. Jesús reafirma la seva innocència, però respon a aquesta injustícia màxima intercedint pels violents, els despietats, els burlescs: «Pare, perdona’ls» (Lc 23, 34).

Sant Joan Pau II va dir una vegada, amb profund sentit profètic, que «no hi ha pau sense perdó».^[10] I aquest perdó que porta la pau ha deixat de ser un somni inabastable. Amb el seu lliurament i la seva misericòrdia, Jesús ha trencat des de dins la lògica del fratricidi envejós de Caín, aquesta cadena infinita de violència i revenja que s’havia apoderat de la humanitat. L’odi i la violència no tindran l’última paraula. En el moment més fosc de la història, des del perdó del que és imperdonable, ha començat a obrir-se camí, ja de manera irreversible, un món nou, una pau que no tindrà fi (Is 9, 6-7).

Per ser reconeguts com a fills de Déu

El primer fruit de la mort de Crist a la creu serà la fe d’un pagà, el centurió Longinus: «És veritat: aquest era Fill de Déu» (Mt 27, 54). La basílica de Sant Pere li ret homenatge: la seva estàtua, esculpida per Bernini, està al costat de la tomba del príncep dels apòstols; i en un dels pilars de la cúpula es conserva, segons la tradició, una relíquia de la seva llança. La declaració del soldat romà es fa ressò d’aquelles per les quals Simó es va convertir en Pere, la pedra fundadora de l’Església: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16, 16). Juntes, aquestes dues confessions de fe fan ressonar la promesa de Jesús: «Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus» (Mt 5, 9). Si vols ser reconegut com a fill de Déu, sembra la pau al teu voltant.

En una de les seves últimes cartes, monsenyor Xavier recordava «una ocasió en què van preguntar a sant Josepmaria sobre el sentit de la salutació que els primers cristians utilitzaven entre si, i que també seguim a l’Obra. I aquesta va ser la seva resposta: “Pax! No ho diem a crits, però intentem portar amb nosaltres la pau, onsevulga que estem. Així que quan les onades s’alcen, tirem sobre les nostres passions i les dels altres una miqueta de comprensió, una miqueta de convivència; una mica d’amor, en una paraula. Portem la pau i deixem la pau”».^[11]

Els primers cristians seguien l’exemple de Crist ressuscitat. «Pau a vosaltres», diu Jesús en tres ocasions als deixebles, segons el relat de Joan (Jn 20, 19-26). Aquesta és la pau que demanem cada dia en la Missa, després del Parenostre: «Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies». La pau de Crist és fruit de la creu i de l’oració. Per això, contemplant el crucifix s’aprèn a mirar el món amb misericòrdia.

Els qui havien presenciat la crucifixió tornen a casa seva colpejant-se el pit (cf. Lc 23, 48). Deixen d’acusar («crucifica’l!») i comencen a acusar-se a si mateixos: la gràcia de la creu obre a la humilitat i a la conversió.^[12] La lògica de Déu comença a esquerdar el regne de Satanàs. I això mateix continua passant avui: la lògica mundana i la lògica divina lliuren un combat a cada cor, en cada instant. La pau i la guerra es decideixen en cada batec, en cada respiració.

Juan Pablo Cannata – Carlos Ayxelà

^[1] Sant Josepmaria, En diàleg amb el Senyor, núm. 3.

^[2] Cf. «Las Preces del Opus Dei» a: opusdei.org.

^[3] F. Ocáriz, «Sembradores de paz y de alegría», El Mundo, 26.06.2025.

^[4] Cf. Sant Joan Pau II, Sollicitudo Rei Socialis, núm. 39-40: «El lema del pontificat del meu venerat predecessor Piu XII era Opus iustitiae pax, la pau com a fruit de la justícia. Avui es podria dir, amb la mateixa exactitud i força anàloga d’inspiració bíblica (cf. Is 32, 17; Sant 32, 17), Opus solidaritatis pax, la pau com a fruit de la solidaritat. L’objectiu de la pau, tan desitjada per tothom, només s’assolirà amb la realització de la justícia social i internacional i, a més, amb la pràctica de les virtuts que afavoreixen la convivència i ens ensenyen a viure units, per construir junts, donant i rebent, una societat nova i un món millor. La solidaritat és, sens dubte, una virtut cristiana. Ja en l’exposició precedent es podien entreveure nombrosos punts de contacte entre ella i la caritat, que és signe distintiu dels deixebles de Crist (cf. Jn 13, 35)».

^[5] Cf. Sant Joan Pau II, «Un compromiso siempre actual: educar a la paz», Missatge per a la XXXVII Jornada Mundial de la Pau del 2004 (8.12.2003): «Els cristians sentim, com a característica pròpia de la nostra religió, el deure de formar-nos a nosaltres mateixos i als altres per a la pau. En efecte, per al cristià, proclamar la pau és anunciar Crist, que és la “nostra pau” (Ef 2, 14), i anunciar el seu Evangeli, que és “l’Evangeli de la pau” (Ef 6, 15), exhortant a tothom a la benaventurança de ser “constructors de la pau” (cf. Mt 5, 9)».

^[6] Sant Josepmaria, Carta 4, núm. 26.

^[7] Benet XVI, «La persona humana, corazón de la paz», Missatge per a la XL Jornada Mundial de la Pau del 2007 (8.12.2006).

^[8] Sant Josepmaria, Via Crucis, 2a estació.

^[9] Benet XVI, Àngelus, 22.11.2009.

^[10] Sant Joan Pau II, «Un compromiso siempre actual: educar a la paz», Missatge per a la XXXVII Jornada Mundial de la Pau del 2004 (8.12.2003): «No obstant això, considero obligat recordar que, per instaurar la veritable pau al món, la justícia s’ha de complementar amb la caritat. (...). De vegades, justícia i amor aparenten ser forces antagòniques. Veritablement, no són més que les dues cares d’una mateixa realitat, dues dimensions de l’existència humana que s’han de completar mútuament. Ho confirma l’experiència històrica. Aquesta ensenya com, sovint, la justícia no aconsegueix alliberar-se del rancor, de l’odi i, fins i tot, de la crueltat. Per si sola, amb la justícia no n’hi ha prou. Més encara, es pot arribar a negar a si mateixa si no s’obre a la força més profunda que és l’amor. Per això, he recordat diverses vegades als cristians i a totes les persones de bona voluntat la necessitat del perdó per solucionar els problemes, tant dels individus com dels pobles. No hi ha pau sense perdó! (…) El cristià sap que l’amor és el motiu pel qual Déu entra en relació amb l’home. És també l’amor el que Ell espera com a resposta de l’home. Per això l’amor és la forma més alta i més noble de relació dels éssers humans entre si. L’amor ha d’animar, doncs, tots els àmbits de la vida humana, estenent-se igualment a l’ordre internacional.»

^[11] X. Echevarría, Carta pastoral, 1.03.2016.

^[12] «Si cadascun de nosaltres, en tots els àmbits, en lloc d’acusar els altres, reconegués abans que res les seves pròpies faltes i demanés perdó a Déu, i al mateix temps es posés al lloc dels qui pateixen, fos solidari amb els més febles i oprimits, llavors el món canviaria» (Lleó XIV, Missatge Urbi et orbi, 25.12.2025).