«Que malament s’està lluny de Déu!», expliquen que deia una vegada sant Joan Pau II a algú que feia anys que no es confessava.[1] Els qui no han crescut amb la fe, o se n’han distanciat durant els anys de joventut per redescobrir-la més tard, saben bé què significa aquesta llunyania. Quan adverteixen per primera vegada que Déu es vol apropar a ells, els pot passar que no el reconeguin, o que el mantinguin a distància per orgull o per mandra de canviar de vida. Però, quan abaixen les armes, experimenten el que escriu el salmista: «Dominus illuminatio mea; el Senyor m’il·lumina» (Sl 27, 1). El món no canvia llavors; tot queda igual, però tot es torna diferent. Tot es torna visible amb la resplendor de la llum de Déu.
Volent-hi veure
Jesús i els seus deixebles caminen pels carrers sorollosos de Jerusalem i pels camins assolellats de Galilea. Es troben amb persones que senten l’ardor del sol sobre la pell, tot i que no en veuen els llamps daurats, i que només senten l’enrenou de la gent, sense saber d’on ve o a què es deu. Són cecs. No es poden posar en camí, perquè no poden dirigir els seus passos. Provoquen el riure dels burletes, el menyspreu dels orgullosos i la compassió dels germans. Les seves vides manquen, literalment, de perspectiva.
De sobte, passa una cosa que ningú no veia venir. Alimentada per les profecies d’Isaïes, una petita flama de fe i d’esperança crema en la profunditat d’un cor: «Llavors es desclouran els ulls dels cecs» (Is 35, 5). Ha arribat el temps del compliment. Bartimeu crida amb veu forta: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Jesús respon: «Què vols que faci per tu?» I ell diu: «Ut videam, fes que hi vegi». Amb les paraules poderoses i senzilles de Jesús —«Ves, la teva fe t’ha salvat»—, Bartimeu hi comença a veure (cf. Mc 10, 46-52).
Saltem ara vint segles endavant: sant Josepmaria recorre els carrers de Logronyo observant façanes i detalls arquitectònics, buscant inspiració per al seu futur ofici. El jove està ple d’entusiasme vital: creix amb el cor i els ulls ben oberts. Un dia d’hivern, quan la bellesa dels edificis contrasta sobre el blanc d’una nevada, els seus ulls es posen en uns carmelites que caminen descalços per la neu. Les petjades d’aquests homes revelen una pietat senzilla i valenta. Altres vianants les esborraran, però quedaran impreses de manera indeleble en el cor d’aquell nen.
Què desperta aquesta experiència en el noi? Les mateixes paraules del cec de Jericó: Domine, ut videam! Com Bartimeu, cridarà i resarà, i com Bartimeu serà escoltat. Després de deu anys llargs d’oració, súplica, clamor i cerca, veurà la tasca que Déu li confiava. Però aquell dia, el 2 d’octubre del 1928, no serà l’últim en què resi amb aquestes paraules. Quedaran als seus llavis, a punt per ser pronunciades una vegada i una altra fins al final de la seva vida. La seva oració constant per no perdre la llum, per no perdre la proximitat de Déu, li permetrà portar-la a moltes ànimes.
Davant l’oració fervent de Bartimeu i de Josepmaria, que estan volent-hi veure, hi ha, tanmateix, la ceguesa voluntària: «Mantén els ulls tancats —sembla que es diguin alguns—, perquè en realitat no hi ha res per veure. No pensis, perquè facis el que facis no trobaràs la veritat, i probablement ni tan sols existeixi. Per què cal resar? Si, de tota manera, no hi ha ningú que escolti...». L’escepticisme, la creença que a tot estirar ens queda la foscor d’una raó sense fe, és caldo de cultiu de la desesperació, aquest estat de l’ànima en què s’extingeix tot desig d’arribar a una meta, perquè un s’ha convençut que no hi ha res per trobar o que, si n’hi hagués, no està al nostre abast.
Abans de curar un cec o un malalt, sovint sentim com Jesús pregunta: «què vols que faci per tu?». Això ens recorda una cosa que ja sabem bé. Jesús només ens cura si acceptem la nostra malaltia, i si en volem sortir. Qui creu que ja hi veu perfectament, no pot sortir de la seva ceguesa (cf. Jn 9, 39-41). Els qui prefereixen mantenir els ulls tancats o el cap enterrat a la sorra no tenen res a témer de Jesús: el Senyor poc pot fer per ells. En canvi, els qui se saben cecs hi acabaran veient, encara que el miracle pugui tardar a produir-se, com li va passar a aquell altre cec que veia arbres errants en lloc de persones (cf. Mc 8, 24).
A les fosques
La primera pàgina de la Divina Comèdia, aquest viatge apassionant per l’infern, el purgatori i el cel, comença amb un breu autoretrat de Dante. Home madur, nel mezzo del cammin di nostra vita, l’autor travessa una selva fosca.[2] Té els ulls ben oberts. No està cec i, tanmateix, no hi veu gaire més que el pobre Bartimeu. Miri on miri, els seus ulls sempre topen amb la foscor del bosc. Ensopega, cau. Sembla condemnat a morir allà. Com va arribar a aquest lloc? Ell mateix admet que no ho sap ben bé, però l’Evangeli ens en dona una pista.
Jesús ens parla de deu noies, totes davant d’un camí en la foscor. Cadascuna té un llum per il·luminar el camí. Cinc són prudents i s’han procurat oli per mantenir encesos els seus llums fins al final. Cinc són nècies, eixelebrades. Ocupades en moltes coses, s’oblidaran de l’oli. Cau la nit i les primeres cinc poden avançar, mentre que les altres cinc queden enrere, en la foscor (cf. Mt 25, 1-13).
La selva fosca de Dante descriu l’experiència de vagar per la vida sense saber exactament on anar. Es tracta d’una foscor en la qual de vegades ens podem mantenir voluntàriament: «Mantén la llum apagada, perquè qui sap què veuràs quan s’encengui...». La imperfecció d’un mateix, els pecats d’un mateix, la percepció del mal al món... tot sembla convidar de vegades a quedar-se en la foscor. És de nit, precisa sant Joan, quan Judes surt de la sala de l’Última Cena per trair Jesús (Jn 13, 30). A les fosques, el diable accedeix millor a les ànimes. Se’l reconeix menys clarament com a pare de la mentida. Un permet llavors potser més fàcilment que l’ànima es taqui, perquè, al cap i a la fi, amb prou feines veu com s’ha anat embrutant. I si algú ve i s’ofereix a encendre una espelma, potser ho refusa i prefereix deixar-ho tot a les fosques, perquè «tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres» (Jn 3, 20). El diable, en canvi, sembla que no acusi; sembla que si vas amb ell, els teus pecats no necessiten ser perdonats, sinó que es dissoldran en la foscor. Però, encara que de vegades escollim la foscor com a amagatall, en realitat estem fets per a la llum.
Jocs de llums
De la selva fosca de Dante passem a Times Square, Nova York. L’experiència és aclaparadora. Et veus envoltat de llums brillants que competeixen per la teva atenció, per la teva mirada. Restaurants, cinemes i botigues amb una varietat d’oferta que sembla que no conegui límits, palaus seductors de decadència moral. Tens els ulls oberts. No estàs cec, ni et falta llum. I, tanmateix, no estàs gaire millor que Bartimeu al caire del camí, ni que Dante en la seva selva fosca. Hi veus massa; la teva mirada vaga d’un lloc a l’altre i, si s’atura en alguna cosa, no és el que realment voldries veure, sinó l’última cosa que ha aconseguit captar la teva atenció. Estàs envoltat de llums, però vagues en la penombra.
Els reclams lluminosos de Times Square ja no es troben només en un lloc al mapa, sinó que parpellegen a la butxaca de qualsevol. I l’enemic ho sap massa bé. Com que la mera foscor no li permet atreure les ànimes cap a ell, n’il·lumina els camins amb llums brillants, però efímeres, i, al seu torn, intenta enfosquir els camins de Déu. La batalla espiritual entre el bé i el mal, entre sant Miquel i Llucifer, entre els fills de la llum i els fills de les tenebres, és per això, al cap i a la fi, una batalla per la il·luminació dels camins.
Pensem en la història dels nostres primers pares, que és també la nostra. Déu adorna tot el paradís amb una bonica llum i dona a Adam i Eva la llibertat de menjar de tots els arbres excepte d’un. Llavors arriba la serp i comença apagant els llums del jardí: així que no se us permet menjar de cap arbre? Al contrari —respon Eva—, podem menjar de tots els arbres excepte d’aquest. I així, tan senzillament, la serp atreu la seva atenció cap a l’arbre prohibit, que queda il·luminat al mig del jardí, com si no n’hi hagués cap altre. Els seus fruits ara semblen irresistibles. I així canvien la mirada i el desig d’Eva. Ja no veu la resta del paradís; només veu aquest fruit atractiu, aparentment ple de promeses divines; s’hi obsessiona. I en menja, i fins i tot aquesta llum s’apaga. El paradís s’esvaeix. Només tornarà a ser visible a la llum del Senyor, el nostre Salvador (cf. Gn 3, 1-7).
També nosaltres ens enfrontem de vegades a eleccions d’aquesta mena: recollir-nos per fer una estona d’oració o deixar-nos caure al sofà per veure una sèrie o llegir una novel·la. Si considerem les dues coses davant de Déu, queda clar que l’oració és un paradís ple de fruits, mentre que l’alternativa ens dona només un breu moment de relaxació i d’entreteniment, bo potser per a un altre moment. Tanmateix, per què triem tan fàcilment aquesta segona opció? Perquè l’enemic, i de vegades simplement la nostra fragilitat, fa jocs de llums: aconsegueix atenuar la llum sobre l’oració, mentre que l’alternativa apareix sota un focus seductor.
El diable es vesteix com un àngel de llum (cf. 2 Co 11, 14) i porta a canviar «la tenebra en llum i la llum en tenebra» (Is 5, 20). Però el Senyor vol comptar amb «fills de la llum» (Jn 12, 36) que aprenguin a desxifrar aquest joc i, sobretot, que descobreixin i difonguin la bellesa de la veritable llum: «Fills de Déu. —Portadors de l’única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres. —El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum il·lumini... De nosaltres depèn que molts no es mantinguin en tenebres, sinó que caminin per sendes que menen fins a la vida eterna».[3]
Il·luminadors de camins
Una mirada al nostre temps ens presenta tot l’espectre de situacions vitals que hem recorregut. Són maneres de veure-hi i de viure que tenen les persones, no de manera aïllada, sinó simultàniament, com per capes. Hi ha els qui, potser perquè han rebut una versió distorsionada de l’Evangeli, no hi veuen més enllà d’unes quantes idees que sembla que els expliquin la realitat i que, sobretot, els deixen tranquils. El fet que el seu accés al món sigui en bona part mitjançant relacions i algoritmes que els confirmen en la seva mentalitat i el seu estil de vida no facilita el canvi. Alhora, aquesta enorme àgora que és internet, així com la intel·ligència artificial emergent, poden acabar facilitant descobriments inesperats.
Juntament amb aquests, també n’hi ha molts d’altres que, decebuts pel relativisme o per altres ideologies que un dia van abraçar, estan buscant, amb ganes de llum, el sentit. Però la seva cerca de vegades es barreja amb certa por d’aquesta mateixa llum que desitgen[4] i amb la dispersió a la qual els sotmet la hiperconnectivitat en què vivim. Si bé l’immens desenvolupament del món digital ha millorat notablement algunes facetes de la vida, també ha generat una oferta il·limitada de possibilitats en tots els àmbits —viatges, entreteniment, informació— que pot dificultar les relacions personals i, en particular, la relació amb Déu.
Els qui volem seguir i irradiar el Déu que és llum de vegades també ens trobem temptats pel fals refugi de la foscor, o sotmesos per aquesta dispersió que sembla més forta que nosaltres: «Distreure’t. —Necessites distreure’t!..., obrint molt els ulls perquè hi entrin bé les imatges de les coses, o gairebé aclucant-los, per exigències de la teva miopia... Tanca’ls del tot!: lliura’t a la vida interior, i veuràs, amb color i relleu insospitats, les meravelles d’un món millor, d’un món nou: i tractaràs Déu..., i coneixeràs la teva misèria..., i et deïficaràs... amb una deïficació que, en apropar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes».[5]
Sant Josepmaria ens parla de tenir vida interior, que passin coses dins nostre, de manera que les dinàmiques de la nostra vida cap a dintre siguin més fortes que les del primer que passa, que ens en ven d’altres. Aquesta vida s’alimenta amb l’oració, el silenci i els sagraments. Però també amb la lectura, l’escriptura, el cinema, l’art, els pòdcasts, les converses... Cadascun d’aquests camps immensos ens reserva tant ofertes de simple entreteniment, per passar l’estona, com possibilitats d’eixamplar la nostra interioritat, d’enriquir la nostra experiència del món, la nostra conversa amb els altres i amb Déu.
Mostrarem als altres la bellesa del món i de la vida com Déu els somia —això és la mirada de la fe— si nosaltres mateixos descobrim aquesta bellesa. El Senyor vol que hi vegem amb els seus ulls, però necessita que hi vulguem veure. I això requereix oferir resistència a les llums canviants, però efímeres, d’un món centrat en l’últim crit; buscar la llum de les estrelles lluny de la contaminació lluminosa dels mil carrers per triar. Aconseguir, per exemple, passar temps fent només una cosa: resant, llegint un llibre, mirant una pel·lícula, parlant amb una persona, sense intentar alhora respondre missatges o resoldre petites gestions... Aquesta elecció de la simplicitat ens permet ser presents aquí i ara. Perquè només quan hi ha veritable presència, veritable atenció, hi pot haver epifania, revelació. I llavors sí, podrem ser la llum que il·lumina i que escalfa.
«Omplir de llum el món, ésser sal i llum: així ha descrit el Senyor la missió dels seus deixebles. Portar fins als últims confins de la terra la bona nova de l’amor de Déu. A això hem de dedicar les nostres vides, d’una manera o d’una altra, tots els cristians».[6] La nostra missió és il·luminar els veritables camins per a la humanitat: els camins cap a l’única destinació que no defrauda, els camins cap al cel. I hi ha un únic camí, Jesucrist, però també hi ha molts camins dins del camí, perquè ell es deixa trobar de moltes maneres. «Si caminem en la llum, tal com ell està en la llum» (1 Jn 1, 7), il·luminarem camins per a moltes persones que abans ni tan sols sabien que aquests camins existien. Abans potser no hi veien més que l’horitzó del plaer o de l’èxit. Ara hi veuen un paisatge amb un sender ple de gent alegre i, al final, la llum del sol naixent, el Senyor ressuscitat.
Niko Schonebaum – Carlos Ayxelà
[1] Citat a Pacheco, J.-F. Amar y ser feliz, Madrid, Rialp, 2007, cap. 6.
[2] Dante Alighieri, Divina Commedia, Inferno, Canto I. Nel mezzo del cammin di nostra vita (a la meitat del camí de la vida) és el cèlebre vers amb què comença aquesta cimera de la literatura universal.
[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 1; cf. també Carta 6, núm. 3.
[4] Cf. Lleó XIV, Homilia, 25.12.2025.
[5] Sant Josepmaria, Camí, núm. 283.
[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 147.