Si admetessis la temptació de preguntar-te, qui em fa ficar en tot això?, caldria respondre’t: T’ho mana -t’ho demana- Crist mateix. La collita és abundosa, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, l’amo dels sembrats, que enviï segadors als seus camps (Mt IX, 37–38). Ara no concloguis còmodament: jo per a això, no serveixo, per a això ja n’hi ha d’altres; aquestes feines se’m fan estranyes. No, per això, no n’hi ha d’altres; si tu poguessis dir-ho, tothom podria dir el mateix. El prec de Crist s’adreça a tots i a cadascun dels cristians. Ningú no n’està dispensat: ni per l’edat, ni per la salut, ni per l’ocupació. No hi ha excuses que valguin. O donem fruits d’apostolat, o la nostra fe serà estèril.
A més, ¿qui ho ha dit, que per parlar de Crist, per difondre’n la doctrina, calgui fer coses rares, estranyes? Viu la teva vida ordinària; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla -a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc- parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò. (Amics de Déu, 272-273)