Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix. Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres. Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià. (...)
Voldria fer-vos notar que, al cap de vint segles, encara apareix amb tota la força de la novetat el Manament del Mestre, que és com la carta de presentació del veritable fill de Déu. Al llarg de la meva vida sacerdotal, he predicat amb moltíssima freqüència que, malauradament per a tants, continua essent nou, perquè mai, o gairebé mai, no s’han esforçat a practicar-lo: és trist, però és així. I és molt clar que l’afirmació del Messies ressalta d’una manera terminant: en això us coneixeran, en el fet que us estimeu els uns als altres! Per això sento la necessitat de recordar constantment aquestes paraules del Senyor. Sant Pau hi afegeix: porteu els uns les càrregues dels altres, i compliu així la llei de Crist. Estones perdudes, qui sap si amb la falsa excusa que et sobra temps... Si hi ha tants germans, amics teus, sobrecarregats de feina! Amb delicadesa, amb cortesia, amb el somrís als llavis, ajuda’ls de tal manera que es faci gairebé impossible que ho notin, i que ni se’n puguin mostrar agraïts, per tal com la discreta finesa de la teva caritat ha fet que passés desapercebuda. (Amics de Déu, 43-44)