Opus Dei

Dels evangelistes, Mateu i Lluc ens diuen que Jesús va néixer a Betlem (veure la pregunta: Jesús, ¿va néixer a Betlem o a Natzaret? ). Mateu no precisa el lloc, però Lluc assenyala que Maria, després de donar a llum el seu fill, “ho va recolzar en un pessebre, perquè no havia lloc per a ells en l'estança” (Lc 2,7).

Sant Mateu diu de manera explícita que Jesús va néixer a «Betlem de Judà en temps del rei Herodes» (Mt 2,1; cfr 2,5.6.8.16) i el mateix diu sant Lluc (Lc 2,4.15). El quart evangeli ho esmenta d'una manera indirecta. Es va produir una discussió a propòsit de la identitat de Jesús i “uns deien: Aquest és veritablement el profeta. Uns altres: Aquest és el Crist.

La matança dels innocents pertany, com l'episodi de l'estrella dels Mags, a l'evangeli de la infància de sant Mateu. Els Mags havien preguntat pel rei dels jueus (Mt 2, 1) i Herodes —que se sabia rei dels jueus— inventa una estratagema per a esbrinar qui pot ser aquell que ell considera un possible usurpador, demanant als Mags que l’informin al seu retorn.

Segons sant Mateu, quan la Santíssima Verge va concebre virginalment Jesús, estava esposada amb sant Josep tot i que encara no vivien junts (Mt 1,18). Es tractava de la situació prèvia a les esposalles que, entre els jueus, suposava un compromís tan fort i real que els compromesos podien ser anomenats ja espòs i esposa, i que només podia ser anul·lat mitjançant el repudi.

Que Maria va concebre Jesús sense intervenció de baró s'afirma clarament als dos primers capítols dels evangelis de sant Mateu i de sant Lluc: “el que ha estat engendrat en ella és certament obra de l'Esperit Sant”, diu l'àngel a sant Josep (Mt 1, 20); i a Maria que pregunta “¿I com es farà això, si jo no conec home?” l'àngel li respon: “L'Esperit Sant vindrà damunt teu, i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra...” (Lc 1, 34-35).

Els primers cristians no sembla que celebressin el seu natalici (cf., per ex., Orígenes, PG XII, 495). Celebraven el seu dies natalis, el dia de la seva entrada en la pàtria definitiva (per ex., Martiri de Policarp 18,3), com a participació en la salvació obrada per Jesús en vèncer la mort amb la seva passió gloriosa. Recorden amb precisió el dia de la glorificació de Jesús, el 14/15 de Nissan, però no la data del seu naixement, de la qual no ens diuen res les dades evangèliques.

La mortificació, el cilici i la deixuplina, són un mitjà, un camí, no un fi: el sacrifici per amor culmina en un amor ple, sense cap indici de dolor o tristesa: en Déu mateix, que és Amor, Alegria, Goig, Felicitat, Glòria.

Al cristianisme la mortificació no busca el dolor pel dolor. La mortificació del cos respon fonamentalment a dues motivacions: l'autocontrol o el domini de si mateix i l'embelliment de la persona.

La conversió, la penitència, a la qual Jesús crida significa el canvi profund de cor.

Posar ordre al caos interior que, de vegades, tenim, pot aconseguir-se per amor a Déu, sense por ni escrúpols ni formalismes, amb molta confiança i una gran llibertat, i amb un cor generós. És una forma de pregar: pregar en cos i ànima.