Anava gaudint d'un tranquil passeig amb cotxe per la ciutat. En un moment donat, vaig decidir prendre una ruta diferent, una que normalment no solia fer. Mentrestant conduïa per aquest carrer desconegut, alguna cosa inesperada va captar l'atenció. A la vorera, vaig veure una mare desesperada junt el seu fill, que tenia convulsions.
La meva acompanyant i jo sortirem ràpidament del vehicle i ens aproparem a la mare i al nen. Tot i els esforços, el nen no mostrava signes de millora. En aquell instant, vaig recordar la història d'Encarnita Ortega, de la qual el meu fill m'havia parlat al matí. En Daniel, el meu fill, m'havia dit que ella és el meu àngel al cel, ja que soc dissenyadora i administro un negoci de moda (Encarnita va assessorar en aquesta activitat). Vaig tancar els ulls per un moment i, en silenci, vaig demanar ferventment per la seva intercessió. Trucàvem al 911 on ens deien que no hi havia ambulància amb llitera disponible i que el més convenient era portar-lo en un cotxe particular.
Gairebé a l'instant, un cotxe de policia va aparèixer davant nostre, amb els llums i les sirenes enceses. Els agents es van acostar i van oferir escortar-nos a l'hospital. Agraïts i sorpresos, vam tornar al cotxe i seguirem els policies, els quals anaven obrint pas a través del trànsit congestionat. El rugir dels motors i les llums intermitents creaven una estela d'urgència a l'aire. L'adrenalina fluïa a través de les nostres venes mentre intentàvem mantenir-nos a prop dels policies. Finalment arribarem a l'hospital. Els metges i el personal d'emergència estaven esperant-nos i es van fer càrrec del nen. La mare, agraïda i emocionada, ens va abraçar amb llàgrimes als ulls. Amb el cor ple de gratitud, vaig saber que la intercessió d'Encarnita Ortega, encara que semblés un simple pensament, havia estat escoltada.
K. D. – Costa Rica