54 anys, dos fills, i a l’atur

“Finals de setembre de 2014. Dos anys i mig sense feina. Secretària, 54 anys, separada, dos fills al meu càrrec. Hipoteca. Tot i el meu bon currículum, amb una àmplia família unida i religiosa, em trobava a l’atur.

Estava ja anunciant el meu pis per llogar-lo, me n’anava a viure amb la filla a casa de la meva mare. Estava molt desesperada. Pensava i sentia que no servia per a res. Que no era res. Que ja s’havia acabat tot.

Aquella tarda del 18 o 19 de setembre estava pregant, resant i plorant a la capella de la meva parròquia (...). Llavors es va acostar una noia de l’edat de la meva filla, d’uns 26 anys. Em va preguntar si em passava alguna cosa, si em podia ajudar. Jo li vaig explicar, plorant, la meva situació i em va dir que resés a Mons. Àlvar del Portillo, que em concediria el que li demanés, que era molt bo i que just la setmana següent era la seva beatificació.

Jo li vaig dir, plorant, que no el coneixia, però que el buscaria. La noia em va deixar a soles amb les meves oracions, silenciosa, tranquilla i, amb un mig-somriure, va sortir de la capella. Jo em vaig quedar una estona més per acabar de resar i de plorar. Per recomposar-me i sortir a la dura vida real.

Allí hi havia la noia, a la porta esperant-me amb una estampa de Mons. Àlvar del Portillo. Me la va donar i em va dir que li resés. Així que em vaig aferrar a aquella estampa i al meu llibre d’oracions “Vida i Pietat”. Vaig començar una novena. Amb passió, amb molta fe. Suplicant una feina. Tornava a resar i a plorar...

El 22 d’octubre vaig entrar en una empresa molt important de l’IBEX 35 (el principal índex borsari de referència de la borsa espanyola), amb una feina de la meva categoria.

Després d’un any i mig, m’han apujat el sou i m’han fet fixa. És molt a prop del meu domicili, no trigo gens en cotxe i puc menjar a casa. L’ambient és fantàstic.

¡Això sí que ha estat un miracle del beat Àlvar del Portillo! Ara estic en fase de donar gràcies, no deixo de donar-li les gràcies!

Qui seria aquella noia que em va donar l’estampa? No he tornat a veure-la... Gràcies, siguis qui siguis”.

E. O. C.