Opus Dei

El quart manament és un punt d’enllaç i de trànsit entre els tres anteriors i els sis posteriors: en les relacions familiars es continua, en certa manera, aquella misteriosa compenetració entre l’amor diví i l’humà que hi ha en l’origen de cada persona. Els pares tenen la responsabilitat de crear una llar, un espai familiar on es puguin viure l’amor, el perdó, el respecte, la fidelitat i el servei desinteressat.

Els sagraments són signes eficaços de la Gràcia. La Gràcia santificant és una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu. Els set sagraments corresponen a totes les etapes i a tots els moments importants de la vida del cristià: donen naixement i creixement, curació i missió a la vida de fe dels cristians. Formen un conjunt ordenat, en el qual l’Eucaristia ocupa el centre, ja que conté l’Autor mateix dels sagraments.

L’ésser humà és persona pel fet de ser humà. La igualtat de les persones s’ha d’expressar en el respecte a cadascú i als col·lectius. La discriminació, el racisme o la xenofòbia són injustes. El matrimoni és “conjugalitat”, suposa un vincle de “copossessió”. L’Església exigeix que s’acullin amb respecte, compassió i delicadesa les persones que presenten tendències homosexuals.

Jesús és el Fill Únic de Déu que s’ha fet home per la nostra salvació. És Déu perfecte i home perfecte: va adoptar la nostra condició material i corpòria, sotmesa a moltes necessitats, per salvar-nos dels nostres pecats. Santa Maria és veritablement Mare de Déu perquè aquell que ella va concebre com a home, per obra de l’Esperit Sant, no és cap altre que el Fill etern del Pare.

La vida cristiana és la vida de l’home com a fill de Déu en Crist per mitjà de l’Esperit Sant. L’acció de l’Esperit Sant en l’ànima del cristià, a més de donar la gràcia santificant i les virtuts teologals, comunica inspiracions i gràcies actuals, i té una manifestació específica en el que l’Església anomena dons de l’Esperit Sant. El Decàleg conté un conjunt de deures greus, però és també i sobretot una instrucció, un ensenyament sobre la manera de viure.

Amb la pregària del Parenostre, Jesús vol fer conscients els seus deixebles de la seva condició de fills de Déu. Una conseqüència important del sentit de la filiació divina és la confiança i l’abandonament filial en mans de Déu. El Parenostre és el model de tota pregària: no només demanem tot el que podem desitjar amb rectitud, sinó a més segons l’ordre en què convé desitjar-ho.

L’Església és inseparablement humana i divina. Viu i actua al món, però el seu fi i la seva força no són a la terra, sinó al Cel. L’Església només busca la salvació de la humanitat, però també es preocupa pels assumptes temporals. Cada fidel cristià participa en la missió de l’Església segons la seva condició i vocació, i els dons rebuts. Els laics estan cridats a santificar el món des de dins. L’Església no pot substituir l’Estat, ni ho ha de fer, però tampoc pot quedar-se al marge.

El novè i el desè manaments fan referència als actes interns corresponents als pecats contra el sisè i el setè manaments. Els pecats interns poden deformar la consciència. La lluita contra els pecats interns és una part de l’afany cristià per estimar amb tot el cor, amb tota la ment i amb totes les forces. La puresa de cor significa tenir una manera santa de sentir.

Algunes consideracions de Mons. Fernando Ocáriz, prelat de l'Opus Dei, sobre l'acció social del cristià a la llum del missatge de sant Josepmaria, que va tenir lloc a la jornada #BeToCare, en què van participar 200 emprenedors socials de 30 països.

Aquest llibre recull dotze contribucions de diversos autors, que formen un itinerari per caminar al costat de Jesús i arribar a contemplar Déu en la nostra vida quotidiana.