Va demanar l'admissió a l’Opus Dei el 28 de juliol del 1935. Va morir a Barcelona el 7 de desembre del 1972.
Va saber respondre amb generositat a la crida concreta de Déu, i la seva vida, centrada en l’Eucaristia, va ser apostòlicament fecunda. Va estar sempre molt unit a sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, qui va dipositar en ell una gran confiança.
Tenia grans talents humans que va posar, mogut per Déu, al servei de l'Església i de totes les persones que el van tractar. La senzilla humilitat i l’extraordinària sinceritat i franquesa van fer que la seva personalitat fos atractiva, malgrat que ell es va sentir sempre servidor de tots.
El 25 de juny del 1944 va rebre l'ordenació sacerdotal. Després, sant Josepmaria li va encarregar especialment l'impuls de l’apostolat de l’Opus Dei entre les dones, la qual cosa va compaginar amb moltes altres tasques sacerdotals arreu de l’Estat espanyol.
Més tard, va marxar a desenvolupar el ministeri sacerdotal a diversos països d'Europa. Va treballar a Anglaterra, Irlanda, França, Àustria, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Holanda.
Es santificà en les feines professionals i després en les pròpies del sacerdot, amb gran generositat: va aprendre diversos idiomes, es va adaptar a diferents ambients i cultures i va afrontar incomoditats de tot ordre en països en els quals tot just començava la tasca apostòlica de l’Opus Dei.
Va sofrir amb gran paciència i esperit de sacrifici diverses malalties i de manera especial el llarg procés de la darrera, que va durar més d'un any. Déu va voler dur-se'l a la vigília de la solemnitat de la Immaculada de l'any 1972, mentre feia oració.
Des de l'11 de novembre de 2011 les seves restes mortals descansen a l’església de Santa Maria de Montalegre (Barcelona).
La investigació diocesana del procés de canonització es va concloure a Madrid el 2009.