Opus Dei

Només les accions voluntàries són objecte d’una valoració moral pròpiament dita. És part fonamental de la formació i de la vida cristiana l’educació del complex món dels sentiments. El mitjà per ordenar les passions és l’adquisició dels hàbits morals anomenats virtuts. L’objecte, la intenció i les circumstàncies són les “fonts” o elements constitutius de la moralitat dels actes humans». L’acte moralment bo suposa alhora la bondat de l’objecte, del fi i de les circumstàncies.

Déu atorga a l’home la distinció sobre el món i li mana exercir-lo. La tutela del medi ambient és una obligació moral que incumbeix a cada persona i a tota la humanitat. L’ecologia és un dels àmbits en què el diàleg dels cristians amb els fidels d’altres religions és especialment important per establir una col·laboració.

L’Església considera que la llibertat és signe eminent de la imatge divina en l’home. La participació dels homes en la benaventurança divina és un bé tan gran i tan desitjat per l’Amor diví que Déu ha volgut córrer el risc de la llibertat humana. En sentit moral, la llibertat no és tant una propietat natural de la persona com una conquesta, fruit de l’educació, de les virtuts morals posseïdes i de la gràcia de Déu.

L’home és l’única criatura capaç de conèixer i d’estimar més enllà del que és material i finit. Si Déu ens ha creat amb esperit, és perquè el coneguem i l’estimem a Ell: la creació de l’home a imatge de Déu implica la possibilitat d’una relació de comunicació mútua. L’ésser humà, com que és imatge de Déu i participa d’Ell, que és amor, és un ésser capaç d’amor.

És lícit preguntar-se per la possibilitat i l’efectivitat de les intervencions divines al nostre món. L’acceptació quotidiana de la providència és un acte d’esperança teologal que no exclou l’exercici responsable de la llibertat, que entra en el pla de Déu. La providència porta el cristià a una actitud de confiança filial en Déu en totes les circumstàncies.

La creació és alhora un misteri de fe i una veritat accessible a la raó. Déu ho ha creat tot «no per augmentar la seva glòria, sinó per manifestar-la i comunicar-la». El coneixement i l’admiració del poder, la saviesa i l’amor divins condueixen l’home a una actitud de reverència, adoració i humilitat, a viure en la presència de Déu sabent-se fill seu.

Déu s’ha revelat a poc a poc a l’home i ha culminat la seva revelació amb l’encarnació. Crist va constituir l’Església, que és la que manté viva la seva memòria i el presenta com el que, després de viure en aquest món, ha ressuscitat i està entre nosaltres per sempre. I aquesta missió la fa custodiant la paraula de Déu, que recullen les Sagrades Escriptures; transmetent la Tradició, i ensenyant, il·luminada per l’Esperit Sant, com viure cristianament en cada època (Magisteri).

Ningú en cap circumstància no pot reivindicar per a ell el dret de destruir directament un ésser humà innocent. El cinquè manament també prohibeix colpejar, ferir o fer qualsevol dany injust a un mateix i als altres al cos, bé directament, bé a través d’altres persones; així com ofendre’l amb paraules injurioses o voler-li mal. En relació amb l’avortament i l’eutanàsia cal recordar que el respecte de la vida ha de ser reconegut com el confí que cap activitat individual o estatal pot superar.

En l’home hi ha un desig natural d’assolir un coneixement ple de Déu, que no és capaç de conèixer sense l’ajuda de Déu. Déu s’ha revelat com un ésser personal i tri, a través de la “història de la salvació”, que recull la Bíblia. Amb aquesta revelació, Déu vol oferir als homes la possibilitat de viure en comunió amb ell, perquè puguin participar dels seus béns i de la seva vida, i així arribar a la felicitat.

Al fons de l’esperit humà trobem una nostàlgia de felicitat que apunta a l’esperança d’una llar, d’una pàtria definitiva. Som terrenals, però anhelem el que és etern, anhelem Déu. Un Déu que podem conèixer amb certesa com a origen i final de l’univers i com a bé suprem, a partir del món i de la persona humana.