«JESÚS VA VEURE el publicà i, perquè l'estimà, el va elegir»[1]. Aquestes paraules de sant Beda condensen els trets essencials de qualsevol vocació. En tota crida, la iniciativa parteix sempre de Déu, que pensa en nosaltres des de l'eternitat i ens acompanya en cadascun dels nostres passos. En el cas de Mateu, és Jesús qui passa prop del lloc on recaptava impostos. I, en veure'l, decideix cridar-lo sense més preàmbuls. És el misteri de la vocació. Mateu hauria pogut plantejar-se preguntes com: per què a mi?, per què ara?, tinc les qualitats necessàries?, on em portarà aquesta elecció? Ell era un publicà, considerat socialment com un pecador públic. Però la seva història demostra que cap d'aquestes qüestions no és decisiva. El que és realment important, en el cas de Mateu i en el de qualsevol vocació, és que s'ha produït una trobada personal amb Crist i és ell qui ens convida a col·laborar en el seu pla de salvació.
Jesús adreça una paraula a Mateu: «Segueix-me». No es tracta solament d'una invitació a acompanyar-lo. També «vol dir: “Imita'm”. Li va dir: Segueix-me, més que amb els seus passos, amb la seva manera d'obrar. Perquè, qui diu que roman en Crist ha de viure com va viure ell»[2]. I així fou com la vida de Mateu va trobar el seu ple compliment. Veuria tota la seva existència amb ulls nous, amb una llum que és també escalfor i impuls per donar una resposta generosa: «Si em pregunteu com es nota la crida divina, com se n’adona un —deia sant Josepmaria—, us diré que és una visió nova de la vida. És com si s’encengués una llum dins nostre; és un impuls misteriós, que empeny l’home a dedicar les seves energies més nobles a una activitat que, amb la pràctica, arriba a prendre cos d’ofici. Aquesta força vital, que té quelcom d’allau devastadora, és el que d’altres anomenen vocació»[3].
MATEU respon immediatament a la crida. L'Evangeli diu amb tota senzillesa que «ell s'aixecà i el va seguir» (Mt 9, 9). Les dades són escasses. No sabem si abans havia escoltat ja el Mestre o si havia conversat amb ell a Cafarnaüm, on vivia i treballava. El que el text destaca, en la seva concisió, és la promptitud amb la qual segueix el Senyor quan rep la crida a compartir la seva vida. Quelcom de molt similar trobem en el cas d'altres apòstols, com Andreu i Pere, Felip i Natanael, o Jaume i Joan (cf. Jn 1, 40-50; Mt 4, 18-22).
Què fou el que va moure aquells senzills pescadors i el publicà Mateu a seguir sense demora Crist? No és del tot fàcil donar una resposta. Sabem poc de qui eren, com pensaven, quins eren els seus anhels i esperances. Però sí que percebem en els evangelis que Jesús es va ficar en els seus cors. Els va fer experimentar vivament l'amor que portava a la terra. I aquest descobriment els va omplir d'una alegria irresistible. «Cada vocació vertadera comença amb una trobada amb Jesús que ens dona una alegria i una esperança nova; i ens condueix, també a través de proves i dificultats, a una trobada cada vegada més plena»[4].
Mateu va deixar que el seu cor fos conquerit per Jesús. Va experimentar que estar amb ell dona una felicitat que el món no pot donar. Possiblement, al cap de poques setmanes d'estar amb Jesús, no li passava per alt que hi hauria dificultats, ja que no tothom rebia el Mestre amb la mateixa obertura de cor. Potser també percebia els seus propis límits i misèries, en contrast amb la missió que Jesús emprenia. Però Mateu va preferir l'esperança, rebutjant el pessimisme; va confiar que podria custodiar el seu amor a Jesús, potser purificant-lo i renovant-lo moltes vegades. «Enamorats de Jesús. És clar que hi ha proves en la vida, hi ha moments en els quals cal anar endavant malgrat el fred i els vents contraris, malgrat tantes amargors. Però els cristians coneixen el camí que condueix a aquell foc sagrat que els ha encès una vegada per sempre. (...) Cultivem sanes utopies: Déu ens vol capaços de somiar com ell i amb ell, mentre caminem ben atents a la realitat»[5].
DESPRÉS de la trobada al teloni, Mateu va decidir organitzar una festa a casa seva. Va voler celebrar la nova vida que estava a punt de començar convidant els seus amics perquè coneguessin també Jesús. Molts d'ells, com el mateix Mateu, eren considerats pecadors per la seva col·laboració amb l'imperi romà. Per això, «quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles: Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?». Però Jesús, en escoltar aquestes paraules, deixa clar el sentit de la seva vinguda al món: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9, 10-13).
El qui es considera just està tancant les portes a Déu. En canvi, el qui es reconeix pecador deixa que Crist s'acosti per guarir-lo. Ell no ens demana una vida impol·luta i sense errors, sinó un cor contrit i humiliat: aquest és el millor sacrifici que li podem oferir (cf. Sal 51, 19). «Som pobres vasos de fang: fràgils, trencadissos. Però Déu ens ha fet per omplir-nos de la seva felicitat, per sempre. I ja ara a la terra, ens dona la seva alegria perquè la transmetem a tothom»[6]. Podem demanar a la nostra Mare del cel que ens ajudi a experimentar en la nostra vida la força sanadora de la misericòrdia de Déu. Especialment en la Confessió i en l'Eucaristia rebem la gràcia que ens impulsa a ser testimonis de l'amor que Déu ens té.
[1] Sant Beda el Venerable, Homilia 21.
[2] Ibídem.
[3] Sant Josepmaria, Carta 3, n. 9.
[4] Francesc, Audiència, 30-VIII-2017.
[5] Ibídem.
[6] Mons. Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, p. 286.