JESÚS devia tenir un caràcter molt pacífic, perquè els infants s’hi acostaven amb naturalitat. A més, no es va cansar de predicar que el Regne de Déu és dels qui busquen la pau. Per això, la duresa amb què a vegades parla pot cridar la nostra atenció i causar una certa perplexitat. No només pel contingut del que diu, sinó també pel to que es desprèn de les seves imprecacions contra uns líders religiosos que, portats per la seva vanitat, es posaven com a exemple d’unes virtuts que, en realitat, no vivien des del cor. «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, sou com els sepulcres emblanquinats, que de fora fan bonic, però per dintre són plens d'ossos i de brutícia» (Mt 23, 27-32).

En meditar sobre els evangelis, hom s’adona de seguida de la gran paciència que viu Jesús davant les persones més diverses: atén amb afecte els malalts, desitja abraçar amb la seva misericòrdia els pecadors, i tant els pobres com els rics troben en el Mestre de Natzaret un cor tendre i atent. Només la hipocresia, és a dir, l’afany d’aparentar el que no s’és o l’esforç desmesurat per acomodar-se al què diran, sembla xocar amb el seu cor senzill i humil. De fet, una de les poques lloances que escoltem de Jesús va adreçada a Natanael, en el seu primer encontre. Malgrat que el futur apòstol s’acabava de referir a ell amb unes paraules plenes d’escepticisme i de crítica al seu lloc d’origen —«De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1, 46)—, Jesús valora la seva sinceritat davant dels altres apòstols: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya» (Jn 1, 47).

És interessant que aquesta hagi estat una de les primeres frases que va pronunciar el Senyor als seus nous seguidors, potser per fer-los comprendre que no són les febleses humanes ni tampoc les limitacions les que ens poden allunyar de Déu, sinó el fet de no voler reconèixer-les o de consentir algun tipus de doble vida. Per això, com ensenyava sant Josepmaria, els cristians som cridats a donar testimoni de vida senzilla: «Amb la teva conducta de ciutadà cristià, mostra a la gent la diferència que hi ha entre viure tristos i viure alegres; entre sentir-se tímids i sentir-se audaços; entre actuar amb subtilesa, amb doble cara... ¡amb hipocresia!, i actuar com a homes senzills i d’una peça. ―En una paraula, entre ser mundans i ser fills de Déu»^[1].

QUIN és el motiu central que em porta a actuar? Aquesta és una pregunta que ens permet donar unitat a la nostra vida. Tot el que fem en el nostre dia a dia —accions, paraules, omissions— apunta cap a una identitat que volem construir. En l’examen de consciència intentem comprovar fins a quin punt totes les nostres expressions externes estan guiades per la intenció última d’estimar cada vegada més Déu i els altres. Perquè pot passar que es generi un desfasament entre el que aparentem cap enfora i el que portem al cor: «vistos de fora, sembleu gent de bé, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat» (Mt 23, 28).

«Tot el panorama de la nostra vocació cristiana, aquesta unitat de vida que té com a nervi la presència de Déu, Pare Nostre, pot ésser una realitat diària, i ha de ser-ho»^[2]. Per aconseguir que la hipocresia no es vagi introduint en la nostra ànima, ens pot ajudar prendre totes les nostres decisions des de la presència de Déu. Quan ens sentim mirats per un Pare que ens estima, acompanyats per Jesús, el nostre millor Amic, i portadors de l’Esperit Sant, aleshores resulta gairebé natural que el nostre comportament exterior sigui expressió de l’amor que portem a dins. Perquè la coherència que sorgeix de la unitat de vida no s’improvisa, sinó que neix de les conviccions profundes que nien al nostre cor i que no volem negociar.

L’autoritat que caracteritza tot cristià «no consisteix a manar i fer-se escoltar, sinó a ser coherent, a ser testimoni i, per això, a ser companys de camí del Senyor»^[3]. Sense coherència, no hi ha veritable apostolat, perquè tot el que ens agradaria transmetre cap enfora naixeria d’un cor apagat. Per això, ens podem preguntar en aquesta estona d’oració si l’amor de Déu i el desig de donar-li glòria és el principal motor que mou els nostres pensaments i els nostres afectes.

L’AMOR a Crist és el que dona una harmonia sòlida als nostres pensaments, sentiments i accions. Si el Senyor ocupa el centre de la nostra vida, serà més fàcil reflectir la coherència exterior en el tracte amb els altres. Lògicament, és necessària una certa adaptació del nostre comportament en funció de les persones amb qui estem. No és el mateix passar un dia de descans amb la pròpia família que una reunió de treball que resulta decisiva per orientar un projecte; la nostra confiança envers els amics, com és lògic, és més gran que la que sentim envers desconeguts. Però aquesta adaptació natural a l’ambient en què ens trobem no ens hauria de portar a perdre la pròpia identitat o a amagar allò que dona sentit a tota la nostra vida: l’amor a Jesús.

L’afany de voler ser sempre la mateixa persona ens portarà a viure una virtut humana molt estimada per sant Josepmaria: la naturalitat. En una ocasió, escrivia: «Quan es treballa únicament i exclusivament per la glòria de Déu, tot es fa amb naturalitat, senzillament, com qui té pressa i no pot aturar-se en «més formalitats», per tal de no perdre aquell tracte ―irrepetible i incomparable― amb el Senyor»^[4]. No busquem fer el bé perquè ens lloïn o perquè els qui ens envolten es formin una bona opinió de nosaltres. Al contrari, el que ens interessa és que totes les nostres obres siguin un reflex de la glòria de Déu i portin molts a conèixer-lo, mentre nosaltres passem gairebé desapercebuts. És l’exigent recomanació del Mestre: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5, 16).

Perquè la nostra naturalitat i coherència siguin veritables, no hem de tenir por d’admetre els nostres errors i febleses. Altrament, podríem caure en la temptació d’alguns fariseus i mestres de la Llei, que vivien en un món de bons desigs, però sense admetre les pròpies limitacions: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part en la mort dels profetes!» (Mt 23, 29-30). El desig de mostrar-se molt segurs davant dels altres els portava a defensar una falsa concepció d’ells mateixos i a ocultar les seves limitacions. Nosaltres sabem, en canvi, que fins i tot a través de les nostres febleses podem reflectir la glòria de Crist, perquè ell és el nostre Salvador. Com la nostra Mare, ens atrevirem a dir: «Sóc l'esclava del Senyor» (Lc 1, 38), sabent que en aquesta veritat, potser als ulls del món força poc atractiva, s’hi amaga tota la nostra riquesa.

^[1] Sant Josepmaria, Solc, n. 306.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 11.

^[3] Francesc, Homilia, 14-I-2020.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, n. 555.