L’ESGLÉSIA ens convida a dirigir la mirada cap a aquells darrers moments de la vida del Senyor, en què va voler comptar amb la companyia de la seva Mare. És una escena que, vista des d’una perspectiva simplement humana, semblaria desoladora: un condemnat a punt de morir, en presència de la seva mateixa mare. Tanmateix, la fe il·lumina aquest quadre i ens ajuda a veure que, més enllà de les ombres, hi ha punts de llum. Fins i tot ens atrevim a exclamar: «Feliç la Verge Maria, que al peu de la creu de Jesús meresqué, sense morir, la palma del martiri»^[1].

Per què podem dir que la Verge fou benaurada en estar al costat de la creu del seu Fill? Sens dubte, això no s’entén sinó a la llum de la Pasqua del Senyor. El martiri interior de santa Maria, tot aquell dolor real, fou superat per una participació especial, immensa, en l’alegria de la resurrecció de Jesús. Contemplar els dolors de la Verge ens recorda que, en Crist, el sofriment no té l’última paraula: sempre el podem associar a alguna cosa més gran, a l’obra de la salvació de tots.

La Missa d’avui conclou dient: «Us preguem que, venerant els dolors de la Verge Maria, continuem en nosaltres, en bé de l'Església, allò que falta als sofriments de Crist»^[2]. Santa Maria va viure d’una manera especialíssima aquest misteri de la unió dels seus dolors amb la Creu de Jesús. La Mare de Déu ens mostra que el sofriment, les contradiccions grans o petites, no han de tancar-nos necessàriament en nosaltres mateixos. Sabent que s’encaminen a la resurrecció, poden ser un camí per estar més a prop de Jesús i dels altres.

SANT JOSEPMARIA, en imaginar la trobada de Jesús amb la seva Mare camí del Calvari, comenta: «Amb immens amor Maria mira Jesús, i Jesús mira la Mare: els seus ulls es troben, i cada cor vessa en l'altre el propi dolor»^[3]. No és pas poc freqüent que les mares continguin el propi sofriment, amb el propòsit d’alleujar el dels seus fills. El mateix sembla fer santa Maria: obre el seu cor al dolor, amb el propòsit de donar a Jesús una mica d’alleujament.

L’art de tots els segles ha conservat en la nostra memòria les llàgrimes que la Mare de Déu va vessar al peu de la Creu. Però aquelles llàgrimes de Maria «van ser transformades per la gràcia de Crist; tota la seva vida, tot el seu ésser, tot en Maria es transfigura en perfecta unió amb el seu Fill, amb el seu misteri de salvació. (…) Per això, les llàgrimes de la Mare de Déu són signe de la compassió de Déu, que sempre ens perdona; són signe del dolor de Crist pels nostres pecats i pel mal que afligeix la humanitat, especialment els petits i innocents»^[4].

En la nostra vida també trobarem creus, grans i petites. La Mare de Déu dels Dolors ens recorda que mai no estem sols en el moment de la prova. Ella compleix l’encàrrec que va rebre dels llavis de Jesús abans de morir i exerceix la seva protecció materna sobre nosaltres. Podem estar segurs que sempre hi ha algú que no és indiferent al nostre dolor, sinó que es compadeix sincerament de nosaltres. En santa Maria trobem consol i força.

LA FESTA d’avui ens convida a omplir també de compassió el nostre cor. És difícil fer-se càrrec del dolor de Maria i, davant d’això, mostrar indiferència: «Quin és l’home que, si veia / el patir que del Crist feia / Mare aital, ell no plorés?»^[5]. Aquestes paraules del Stabat Mater busquen moure’ns a la conversió. Ens sacseja veure el sofriment de la mare de l’home injustament castigat. Davant les conseqüències del mal en la societat, els cristians som cridats a no passar de llarg, sinó a acollir-les amb el mateix cor de la Mare de Déu.

Expliquen del fundador de l’Opus Dei que, especialment en els seus darrers anys, «resava amb molta intensitat mentre veia les notícies de la televisió: encomanava al Senyor els esdeveniments que s’hi comentaven i demanava per la pau del món»^[6]. També nosaltres podem demanar a Maria que assolim aquesta mateixa sensibilitat davant el sofriment que presenciem dia rere dia, ja sigui al carrer o als mitjans de comunicació.

Continua el Stabat Mater «Eia! Mare, d'amor vena, / feu que senti jo la pena / del contrit, i plori amb vós: / Feu que el fred cor meu s'inflami / de l'ardor amb què el Crist Déu ami, / per tal d'ésser-li agradós»^[7]. Una actitud compassiva no és una actitud feble. La Mare de Déu, al peu de la Creu, ens mostra la força de la misericòrdia, que és capaç d’aixecar els afligits i de sembrar pau al seu voltant. «Admira la fermesa de santa Maria: al peu de la Creu, amb el dolor humà més gran —no hi ha dolor com el seu dolor—, plena de fortalesa. —I demana-n’hi, d’aquesta fermesa, perquè tu també sàpigues estar al costat de la Creu»^[8].

^[1] Missal Romà, 15 de setembre. La Mare de Déu dels Dolors, Aclamació abans de l’Evangeli.

^[2] Ibíd., Postcomunió.

^[3] Sant Josepmaria, Via Crucis, IV estació.

^[4] Francesc, Audiència general, 23-IV-2022.

^[5] Seqüencia Stabat Mater.

^[6] Beat Àlvar del Portillo, Entrevista sobre el Fundador de l’Opus Dei, p. 30.

^[7] Seqüencia Stabat Mater.

^[8] Sant Josepmaria, Camí, n. 508.