EL SENYOR recorre el territori de Galilea amb els seus deixebles i anuncia el Regne de Déu als qui s’acosten a escoltar-lo. Jesús fa servir paràboles en la seva predicació: breus narracions que revelen d’una manera senzilla una veritat profunda de la vida espiritual. Pren exemples quotidians del món del treball, com la sembra, la pesca o les tasques de la llar. També, en altres ocasions, els pren de la vida social i familiar, com una festa de noces, la relació d’un pare amb els seus fills o el contractista que busca jornalers. Fins i tot narra fets potser insòlits per a molts oients, com algú que troba un tresor o un assalt en el camí. Totes aquelles imatges són fàcils de comprendre, i són molt més que un ensenyament teòric. «Una imatge atractiva fa que el missatge se senti com quelcom familiar, pròxim, possible, connectat amb la pròpia vida. Una imatge ben aconseguida pot portar a agradar el missatge que es vol transmetre, desperta un desig i motiva la voluntat en la direcció de l'Evangeli»^[1].

A Jesús li agrada emprar aquestes paràboles perquè coneix bé la manera de ser humana. Coneix la força que té un exemple pres del dia a dia de la gent. Aquesta actitud reflecteix senzillesa, proximitat i desig de posar-se en el lloc de l’altre. El que Crist transmet no són idees alienes al món en què vivim, sinó que estan estretament lligades a les realitats quotidianes. Per això, sant Josepmaria escrivia: «Prega al Senyor que ens concedeixi als seus fills el «do de llengües», el de fer-nos entendre per tothom. La raó per la qual desitjo aquest «do de llengües» la pots deduir de les pàgines de l’Evangeli, abundants en paràboles, en exemples que materialitzen la doctrina i il·lustren el món espiritual, sense envilir ni degradar la paraula de Déu. Per a tothom —doctes i menys doctes—, és més fàcil considerar i entendre el missatge diví a través d’aquestes imatges humanes»^[2]. Tot això no consisteix només a trobar un bon embolcall per al que volem dir, sinó a estimar les persones com ho va fer Crist.

EN LA PARÀBOLA del sembrador, Jesús explica que les llavors que no van caure en terreny propici foren menjades pels ocells; o bé, quan van brotar, es van assecar ràpidament per manca d’humitat o van quedar ofegades per les espines. En canvi, les que van acabar en terra bona sí que van donar fruit, i el van donar al cent per u (cf. Lc 8, 5-8). El Senyor posa de manifest que el sembrador escampa per tot el camp, sense fixar-se gaire en la manera com la llavor serà acollida: sembra a eixam, amb l’esperança que arribi a arrelar. La llavor, en el seu sentit més profund, és el mateix Crist, que Déu ens ha lliurat: «Els qui escolten amb fe i s’uneixen al petit ramat de Crist han acollit el Regne; després la llavor, per si mateixa, germina i creix fins al temps de la sega»^[3].

«La paràbola del sembrador és com la “mare” de totes les paràboles, perquè parla de l’escolta de la paraula. Ens recorda que la paraula de Déu és una llavor que en si mateixa és fecunda i eficaç; i Déu l’escampa pertot arreu amb generositat, sense importar-li el malbaratament. Així és el cor de Déu! Cadascun de nosaltres és un terreny sobre el qual cau la llavor de la paraula, sense excloure ningú!»^[4]. Rebem Déu mateix. Per això, la manera de deixar-se assolir per aquesta llavor no és, en primer lloc, l’adequació moral a una manera de viure, o l’acceptació intel·lectual d’una doctrina, sinó una resposta d’amor a Déu que ha vingut al nostre encontre.

En part depèn de nosaltres que aquesta llavor broti i doni fruit al cent per u. El Senyor ofereix la felicitat a tothom, però no l’exigeix; cadascú és qui decideix lliurement acollir-la. Déu ens ha fet lliures i aquesta paràbola és una manifestació d’aquesta realitat. «La passió per la llibertat, la seva exigència per part de persones i pobles, és un signe positiu del nostre temps. Reconèixer la llibertat de cada dona i de cada home significa reconèixer que són persones: amos i responsables dels seus propis actes, amb la possibilitat d’orientar la seva pròpia existència. Tot i que la llibertat no sempre porta a desplegar el millor de cadascú, no en podem exagerar mai la importància, perquè si no fóssim lliures no podríem estimar»^[5].

MALGRAT la senzillesa del llenguatge, els deixebles demanen a Jesús que els expliqui la paràbola. El Mestre, aleshores, exposa els motius pels quals la llavor no brota en el terreny, les raons per les quals la paraula de Déu pot no arrelar en la vida dels homes: l’acció del diable, la manca d’arrel en el moment de la prova, les riqueses i els interessos mundans… I assenyala, alhora, que «la llavor que cau a la terra bona vol dir aquells que reben la paraula i la retenen amb un cor bo i ben disposat, i, sofrint amb constància, arriben a donar fruit» (Lc 8, 15).

De vegades, és habitual que donem la culpa a les circumstàncies externes quan alguna cosa no va com havíem planejat: un imprevist pot complicar un projecte laboral, una activitat familiar o una trobada amb amics. Tanmateix, sant Josepmaria ens convida a viure de manera santa també aquestes particularitats, també les dificultats que pot travessar la llavor; és a dir, ens anima a no caure en el que anomenava la mística del tant de bo: «Tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…»^[6]. Déu surt al nostre encontre en el present, aquí i ara, també allà on no ens ho esperàvem.

La paràbola fa notar que les circumstàncies no tenen l’última paraula: són les decisions lliures dels homes les que resulten definitives per acollir el do diví. Amb l’acció de la gràcia i el nostre esforç personal, som capaços d’esporgar a poc a poc tot allò que ofega la llavor. La Mare de Déu, camp fecund en qui es va encarnar el mateix Déu, ens ajudarà a preparar el terreny perquè també Jesús broti en el nostre cor.

^[1] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 157.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, n. 895.

^[3] Concili Vaticà II, Lumen Gentium, n. 5.

^[4] Francesc, Àngelus, 12-VII-2020.

^[5] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 1.

^[6] Sant Josepmaria, Converses, n. 116.