EN UNA OCASIÓ, Jesús va explicar la història d'un home «que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar» (Mt 25, 14-15). El que pretenia aquell home era que els seus criats negociessin amb el que havien rebut per obtenir cert rendiment al seu retorn. Crist va relatar aquesta paràbola per explicar la necessitat de correspondre als dons naturals i sobrenaturals que Déu ens ha atorgat.

Com els servents de la paràbola, el Senyor ens ha donat uns talents únics; capacitats que podem posar a la seva disposició per donar fruit i fer del nostre entorn un lloc millor. «Déu crida cada home a la vida i li lliura uns talents, confiant-li al mateix temps una missió a complir. Seria d'insensat pensar que aquests dons ens són deguts, i renunciar a emprar-los seria incomplir la finalitat de la pròpia existència»^[1]. El primer pas per treure'n profit és reconèixer-los; és a dir, identificar quina pot ser la meva aportació específica als altres. De vegades pot estar relacionat amb el nostre temperament: una persona expansiva pot tenir facilitat per alegrar o fer riure els altres, mentre que una persona introvertida pot estar més inclinada a escoltar i reconèixer les necessitats de qui l'envolta. En altres ocasions, aquests talents estaran vinculats a les nostres habilitats professionals, amb les quals contribuïm a millorar la societat en què vivim i que també poden marcar les nostres relacions.

En qualsevol cas, allò decisiu no és tant la magnitud de l'impacte que puguem deixar, com l'esforç per procurar que el talent rendeixi, acompanyat per la gràcia divina. En la paràbola, el Senyor elogia per igual tant el qui va produir cinc talents com el qui en va donar dos, perquè va reconèixer l'afany que tots dos van tenir en donar bon fruit. D'aquesta manera, Jesús vol que valorem el que hem rebut i agraïm els dons que tenen els altres. Mentre que l'enveja ens porta a menysprear el que tenim i a entristir-nos davant dels talents aliens, la proposta de Crist és molt més il·lusionant: ens invita a posar en joc les nostres qualitats, sense importar que siguin moltes o poques, i a gaudir del bé que suposa servir i deixar-se servir pels dons dels altres. «Desenterra aquest talent! Fes-lo productiu, i assaboriràs l’alegria que, en aquest negoci sobrenatural, no hi fa res que el resultat no sigui a la terra una meravella que els homes poden admirar. El que és essencial és donar tot el que som i posseïm, procurar que el talent rendeixi, i comprometre’ns contínuament a produir un bon fruit»^[2].

UN DELS SERVENTS de la paràbola va rebre un talent. Tanmateix, en lloc de negociar amb ell per tractar d'obtenir rendiment, «va fer un clot a terra i va amagar-hi els diners» (Mt 25, 18). I en tornar el senyor, li va explicar el motiu que el va portar a obrar així: «Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent» (Mt 25, 24-25).

És normal que, davant la missió que Déu ens confia, experimentem com el servent de la paràbola una certa por. Fa por no estar a l'altura, fracassar, quedar malament, perdre el talent que hem rebut… Tenir aquesta sensació no és un problema. De fet, es tracta d'una reacció lògica: si davant del que el Senyor ens demana ens sentíssim molt segurs de les nostres capacitats, llavors ens fiaríem més del que nosaltres podem fer que de la gràcia divina. El temor inicial és bo quan porta a abandonar-nos en Déu, perquè així es transforma en confiança. «Aquest servent no té amb el seu amo una relació de confiança, sinó que li té por i això el bloqueja. La por immobilitza sempre i sovint fa prendre decisions equivocades. La por desanima de prendre iniciatives, indueix a refugiar-se en solucions segures i garantides i així acaba per no fer res de bo. Per anar endavant i créixer en el camí de la vida no cal tenir por, cal tenir confiança»^[3].

La por crònica pot ser deguda a una imatge desfigurada de Déu. De vegades, com el servent, podem pensar que el Senyor s'assembla a un amo sever que només busca castigar-nos. «Si dins nostre hi ha aquesta imatge equivocada de Déu, llavors la nostra vida no podrà ser fecunda, perquè viurem en la por i aquesta no ens conduirà a res constructiu»^[4]. La Sagrada Escriptura, per contra, ens mostra un «Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor!» (Ex 34, 6); més que un rei que penalitza sense pietat els errors dels seus súbdits, és un Pare que cobreix de petons el fill que torna a casa i li prepara el millor que té (cf. Lc 15, 11-32). En aquest sentit, sant Josepmaria comentava que Déu no és com un caçador que espera el menor descuit de la peça per clavar-li un tret, sinó que és com un jardiner «que cuida les flors, les rega, les protegeix; i només les talla quan estan més belles, plenes de frescor»^[5].

EL SENYOR de la paràbola s'adreça de la manera següent a cadascun dels criats que han produït fruit: «Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor» (Mt 25, 21). Al contrari del que podia pensar el tercer servent, el senyor és més aviat magnànim, ja que premia de manera desproporcionada l'esforç dels seus treballadors. Al contrari del queels criats havien fet poca cosa, rebran quelcom molt més gran del que humanament es podia esperar: una existència al costat del seu senyor.

Crist mostra així que per arribar a la vida eterna no cal realitzar coses extraordinàries. Per descomptat, la biografia d'alguns sants està marcada per esdeveniments d'aquest tipus, però a la majoria de les persones Déu ens porta per un camí ordinari de santedat. I aquest sender es caracteritza per l'amor amb què portem endavant les tasques que el Senyor ens ha confiat: la cura de la pròpia família, l'exercici del treball, les pràctiques de pietat… Totes aquestes realitats, com els talents de la paràbola, poden adquirir dimensions inimaginables: sent bons pares, esposos, cristians i treballadors podrem gaudir de la glòria del cel.

«No és una cosa sense valor, la vida habitual. Si fer cada dia el mateix pot semblar rom, pla, sense al·licients, és perquè falta amor. Quan hi ha amor, cada nou dia té un altre color, una altra vibració, una altra harmonia. Que ho feu tot per Amor. No ens cansem d’estimar el nostre Déu: tenim necessitat d’aprofitar tots els segons de la nostra pobra vida per servir totes les creatures, per amor a nostre Senyor, perquè el temps de la vida mortal és sempre poc per estimar, és curt com el vent que passa»^[6]. La major part de la vida de la Verge Maria va transcórrer en la normalitat, com una dona més de l'època. A ella li podem confiar els talents que Déu ens ha donat, perquè sapiguem fer-los fructificar en les nostres realitats quotidianes.

^[1] Benet XVI, Àngelus, 13-XI-2011.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 47.

^[3] Francesc, Àngelus, 19-XI-2017.

^[4] Ibíd.

^[5] Sant Josepmaria, citat a Andrés Vázquez de Prada, El fundador del Opus Dei, vol. 3, Rialp, Madrid, p. 430.

^[6] Sant Josepmaria, Carta 1, n. 19.