JESÚS va convocar els dotze i els va enviar a predicar el Regne de Déu i a sanar els malalts, donant-los poder i potestat sobre tots els dimonis i per curar malalties (cf. Lc 9, 1-2). Aquestes breus frases, i els consells que el Senyor els donarà sobre la manera en què hauran de dur a terme aquesta missió, ens revelen algunes característiques de l'apostolat cristià.

La primera és la prioritat de la vocació personal. Els apòstols són escollits un a un per a la missió que se'ls encomanarà. La seva elecció forma part del misteri diví, ja que no s'ajusta a criteris humans com la capacitació o l'eficàcia. La majoria eren pescadors sense una gran cultura; l'únic que potser tenia més mitjans humans i una millor instrucció era Mateu, però per la seva condició de publicà molts el consideraven un traïdor. A més, amb freqüència els apòstols tampoc no brillaven pel seu heroisme moral: com veiem en els evangelis, són ambiciosos, rivalitzen entre ells i es comparen contínuament, tenen una forta visió humana i els costa raonar en termes sobrenaturals. L'experiència dels apòstols ens recorda que «tot depèn d'una crida gratuïta de Déu; Déu ens elegeix també per a serveis que de vegades semblen sobrepassar les nostres capacitats o no corresponen a les nostres expectatives; a la crida rebuda com a do gratuït cal respondre gratuïtament»^[1].

Els dotze partiran a predicar el Regne de Déu no perquè siguin savis ni sants, sinó perquè se saben cridats per Crist i perquè accepten lliurement ser enviats per ell. Aquesta és la convicció que, des dels primers segles fins avui, ha impulsat l'Església a difondre l'Evangeli per tot el món: els cristians se sabien continuadors de la missió de Crist, cridats i enviats per portar la salvació a tots els homes. Per això l'apostolat és quelcom arrelat en la mateixa identitat del cristià: pel baptisme, la nostra vida té un sentit de missió. No fem apostolat com qui compleix un encàrrec afegit a la nostra condició de cristians, sinó que la nostra identitat més profunda consisteix en el fet que «som apòstols»^[2]: com els primers dotze, hem estat elegits per ser enviats.

DESPRÉS D'HAVER manifestat als dotze quina serà la seva missió, el Senyor els dona alguns consells sobre la manera de complir-la: «No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits» (Lc 9, 3). Jesús demana als que envia a la missió apostòlica una pobresa tant radical com significativa: la renúncia a una sèrie de coses bones en si mateixes, però no per a ells en aquest moment, perquè podrien alentir o impedir la missió rebuda. Això és el que caracteritza la pobresa: una virtut que ens permet centrar la nostra ment i el nostre cor en allò que és veritablement valuós i important, sense distreure'ns amb allò que és aparent, va o accessori.

En el cas de l'apostolat, el que és veritablement essencial és la centralitat de Déu: el Senyor ens envia i ell actua en les persones. Nosaltres som instruments. Certament, el nostre paper també és important, però no és el més central ni el més decisiu. A diferència d'un instrument material, no som inerts o passius, sinó que posem en joc lliurement totes les qualitats i capacitats que tenim, així com tots els mitjans humans amb els quals comptem, i el Senyor compta que així ho farem. Però el que Jesús subratlla amb força en l'Evangeli és que tot allò, el que tenim —siguin mitjans materials o qualitats humanes—, ocupa un lloc secundari en comparació amb la nostra identitat: som cridats per ell i enviats a les ànimes.

Aquesta és la convicció que omple el cor de l'apòstol, com recordava sant Josepmaria als seus fills en els primers anys de l'Opus Dei: «No oblideu, fills meus, que no som ànimes que s'uneixen a altres ànimes per fer una cosa bona. Això és molt... però és poc. Som apòstols que complim un mandat imperatiu de Crist»^[3]. Precisament perquè posa la seva confiança en Déu, que és qui l'ha elegit i enviat, l'apòstol pot complir aquest mandat diví amb llibertat personal, amb generositat i amb alegria, disposat a qualsevol sacrifici i movent-se amb esperança i audàcia.

«QUAN ENTREU en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. I si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells» (Lc 9, 4-5). Així conclou el Senyor els seus consells per a la missió apostòlica. Jesús fa veure que, de vegades, el testimoni apostòlic dels seus enviats serà ben acollit i, en canvi, d'altres vegades no ho serà. Per a aquest darrer cas, recomana als dotze que sacsegin la pols dels peus: era un gest gràfic en la cultura semita per mostrar que hom no volia conservar res, ni tan sols una mica de terra, del lloc on l'havien rebutjat. En el nostre cas, ens ajuda a recordar que no hauríem de deixar que els fracassos o les negatives que recollim en ser apòstols quedin com un pes en el nostre cor, apagant a poc a poc l'entusiasme sobrenatural que ens mou.

«¿No et comprenen?... Ell era la Veritat i la Llum, però tampoc els seus no el van comprendre. Com tantes vegades t’he fet considerar, recorda’t de les paraules del Senyor: “No és pas més el deixeble que el Mestre”»^[4]. Jesús és molt realista en la seva descripció de la vida apostòlica. No amaga que aquesta exigeix renúncies —per no perdre de vista la recerca del que és realment valuós— i que no sempre es veu coronada per l'èxit: als seus apòstols no els faltaran dificultats, tribulacions i fins i tot persecucions (cf. Lc 21, 12-19); no aniran per la vida aconseguint una victòria rere l'altra, i per això no han de xifrar la seva alegria en els resultats immediats, sinó en la fecunditat sobrenatural del seu lliurament. “Rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna” (Mt 19, 29) perquè, del seu testimoni de vida cristiana, de la seva fidelitat sense reserves a la missió apostòlica, el Senyor farà sorgir una gran quantitat de fruits sobrenaturals, una abundància que en molts casos serà incommensurable per a les estimacions solament humanes.

Podem demanar a la Verge Maria que avivi en els nostres cors un sentit de missió que ens faci ser i comportar-nos com els primers dotze, sentint-nos enviats del Senyor i confiant que ell farà fructificar el nostre zel apostòlic: «Tu i jo, fills de Déu, quan veiem la gent, hem de pensar en les ànimes: aquí hi ha una ànima —hem de dir-nos— que cal ajudar; una ànima que cal comprendre; una ànima amb la qual cal conviure; una ànima que cal salvar»^[5].

^[1] Francesc, Audiència, 15-III-2023.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 14-II-2017, n. 9.

^[3] Sant Josepmaria, Instrucció 19-III-1934, n. 27.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, n. 239.

^[5] Sant Josepmaria, Meditació del 25-II-1963, en Crónica 1964, IX, p. 69 (AGP, biblioteca, P01).