LA FAMA de Jesús ja s'ha estès per tota Galilea. Són molts els qui acudeixen a ell. Alguns li porten malalts, d'altres li confien un problema o li demanen un consell. Possiblement tampoc no falten els qui acosten els seus fills a Crist perquè els beneeixi amb la seva mà. El Senyor predica, escolta i respon a preguntes. S'interessa per les persones. No defuig el dolor, ni la malaltia, ni l'angoixa del poble. Cada dia de Jesús s'assembla a un pa del qual una multitud de mans famolenques arrenquen trossos fins que no en queda res. El seu lliurament total a la creu va ser precedit d'una donació quotidiana a les persones que l'envoltaven.

Un dia, mentre Jesús es trobava en una d'aquestes situacions, la seva Mare i alguns parents van anar a veure'l, però «hi havia tanta gent que no se li podien acostar» (Lc 8, 19). Era tal la multitud que s'apinyava al voltant del Mestre, que impedia el pas als nouvinguts. Els seus deixebles l'avisaren: «La teva mare i els teus germans són aquí fora i volen veure't». I Crist els va donar una resposta que, de manera misteriosa, resumeix l'Evangeli que portava a la terra: «La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen» (Lc 8, 20-21).

Als rostres dels qui l'escoltaven potser es va dibuixar un gest de sorpresa. Tanmateix, Jesús no va voler expressar amb aquestes paraules un distanciament de la seva Mare. En realitat, el que posa en relleu és la seva intenció de constituir una família de vincles sobrenaturals: l'Església. I aquesta la formarien els homes i les dones que al llarg dels temps havien d'acollir la seva paraula perquè fructifiqués en les seves vides. Com explicava un escriptor medieval: «En el tabernacle del ventre de Maria va habitar Crist durant nou mesos; fins a la fi del món, viurà en el tabernacle de la fe de l'Església i, pels segles dels segles, habitarà en el coneixement i en l'amor de l'ànima fidel»^[1].

«MARIA és la dona de l'escolta. Ho veiem en la trobada amb l'àngel i ho tornem a veure en totes les escenes de la seva vida, des de les noces de Canà fins a la creu i fins al dia de Pentecosta (...). No diu simplement “sí”, sinó que assimila la Paraula, acull en ella la Paraula»^[2]. Quan pronuncia el Magnificat, per exemple, comprovem que la Mare de Jesús coneixia les Escriptures, i no sols d'una manera teòrica; ens adonem que «estava tan identificada amb la Paraula, que en el seu cor i en els seus llavis les paraules de l'Antic Testament es transformen, sintetitzades, en un cant. Veiem que la seva vida estava realment penetrada per la Paraula; havia entrat en la Paraula, l'havia assimilada; així en ella s'havia convertit en vida»^[3].

Escoltar la paraula de Déu no ens allunya de la terra, sinó tot el contrari: ens introdueix de ple en ella, ens revela la veritable realitat. «Dir “sí” al Senyor és animar-se a abraçar la vida tal com ve, amb tota la seva fragilitat i petitesa, i fins i tot moltes vegades amb totes les seves contradiccions»^[4]. Per això, la fidelitat de Maria «no es va manifestar en accions aparatoses, sinó en el sacrifici ocult i silenciós de cada jornada»^[5]. Les vides de tots els sants ens revelen que aquesta escolta fidel és un tresor que, després, es vessa en gestos d'amor en l'ordinari, que queda així transformat. En Maria, dona de l'escolta, veiem una vida sense espectacle extern, mentre duu a terme les feines pròpies d'una mare de família del seu temps; tota l'existència de Maria està caracteritzada per una profunda docilitat al voler diví. El seu dia a dia, igual que el del seu fill Jesús, està marcat per l'alegria del qui ha entrat en la lògica divina: «Contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina»^[6]. Els seus desitjos i els seus plans se situen dins dels designis de bondat del seu Fill. I en ells, Maria es mou amb amplitud i plena llibertat.

A SANT JOSEPMARIA li agradava considerar que, en el moment de l'Anunciació, la Mare de Déu es trobava recollida en oració. Molts pintors han representat així aquesta escena, afegint entre les seves mans un llibre de les Escriptures. Per a ella la lectura d'aquestes pàgines no era simplement recordar esdeveniments d'una altra època: eren les paraules que el Senyor li adreçava a ella mateixa en un moment determinat. «No hi ha millor manera de resar que posar-se com Maria en una actitud d'obertura, amb el cor obert a Déu: “Senyor, el que tu vulguis, quan tu vulguis i com tu vulguis”. És a dir, amb el cor obert a Déu i Déu sempre respon»^[7].

Llegir les Escriptures amb aquesta obertura de cor ens portarà a descobrir el que Déu vol dir-nos avui i ara. Com que la seva paraula és sempre viva i eficaç, podem llegir una vegada i una altra el mateix passatge amb novetat. Escoltar així la paraula de Déu ens portarà, com de la mà, a complir-la, posant al servei de Déu la nostra llibertat, la nostra intel·ligència i la nostra àmplia capacitat d'estimar. En realitat, escoltar i complir la paraula de Déu són dues coses inseparables, perquè «la paraula de Déu es comprèn realment només quan es comença a practicar»^[8]. Podem demanar a la Mare de Déu que sapiguem meditar les Escriptures amb la mateixa obertura de cor que va marcar la seva vida.

^[1] Ofici de lectures, Beat Isaac de l'Étoile, Sermó 51.

^[2] Benet XVI, Audiència general, 26-II-2009.

^[3] Ibíd.

^[4] Francesc, Discurs, 26-I-2019.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 172.

^[6] Ibídem, n. 148.

^[7] Francesc, Audiència, 18-XI-2022.

^[8] Sant Gregori el Gran, Homilies sobre Ezequiel, I, 10, 31.