JESÚS es troba a casa d’un fariseu. Pel que explica sant Lluc, sembla que l’amfitrió té molt d’interès a menjar amb aquell home que fa grans prodigis. Finalment pot rebre’l sota el seu sostre. Però just quan són al voltant de la taula, una dona irromp en l’escena. I no es tracta d’una persona qualsevol: és una pecadora. Probablement el fariseu s’escandalitzés. No suportaria que algú així entrés a casa seva, i encara menys en un moment tan delicat com aquell àpat. L’aparició d’aquella dona, tanmateix, va ser el menys sorprenent. Amb gran atreviment, es posà a plorar als peus de Jesús: «Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum» (Lc 7, 38) que duia en un flascó d’alabastre.

Aquella dona no estava disposada que els seus pecats definissin la seva vida. Sabia que s’havia equivocat moltes vegades. Per això va voler demostrar el seu penediment amb un gest d’amor humil i, alhora, audaç. Si les seves faltes l’havien portat a allunyar-se del Senyor i dels altres, ara el reconeixement de la seva culpa l’empeny a trobar-se amb el Fill de Déu, malgrat que es trobi reunit a casa d’una altra persona. I Crist, que ha sabut llegir els seus desitjos de canviar de vida, li concedeix allò que tant cercava: la pau d’esperit i el perdó dels pecats (cf. Lc 7, 50). «Demana a Jesús —comentava sant Josepmaria— que et concedeixi un Amor com a foguera de purificació, on la teva pobra carn ―el teu pobre cor― es consumeixi, netejant-se de totes les misèries terrenals... I, buit de tu mateix, s’inundi d’Ell. Demana-li que et concedeixi una aversió radical a les coses mundanes: que només et sostingui l’Amor»^[1].

EL RELAT evangèlic ens ofereix almenys dues maneres de veure el gest d’aquella dona. D’una banda, la del fariseu. L’amfitrió reflexiona per a si mateix: «Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta» (Lc 7, 39). A més de dubtar del poder de Jesús i de menysprear la dona, podem dir que el fariseu comet un altre error de plantejament: ignorar el seu propi pecat. En etiquetar aquella persona com a pecadora, en certa manera ell es considera just i, per tant, creu que no té necessitat de rebre el perdó diví.

D’altra banda, l’Evangeli ens proposa la visió de Jesús, marcada per la misericòrdia. El Senyor valora l’audàcia d’aquella dona que no tem entrar en una casa aliena. Aprecia la seva humilitat per llançar-se als seus peus. S’emociona quan la veu plorar. No veu una pecadora, sinó una dona que mira de conquerir el cor de Déu amb el seu amor. «¡Mira quines entranyes de misericòrdia té la justícia de Déu!—Perquè, en els judicis humans, es castiga qui confessa la culpa: i, en el diví, se’l perdona»^[2].

Aquesta escena posa en relleu que «qui confia en si mateix i en els seus propis mèrits està com encegat pel seu jo i el seu cor s’endureix en el pecat. En canvi, qui es reconeix feble i pecador s’encomana a Déu i obté d’ell gràcia i perdó»^[3]. Per això, podem demanar al Senyor que, com la dona d’aquest passatge, sapiguem acudir a ell amb humilitat quan notem la presència del pecat en la nostra vida. «Sí, tens raó: ¡que profunda, la teva misèria! Si fos per tu, ¿on series ara, fins on hauries arribat?... “Només un Amor ple de misericòrdia pot continuar estimant-me”, reconeixies. —Consola’t: Ell no et negarà ni el seu Amor ni la seva Misericòrdia, si el busques»^[4].

El FARISEU està incòmode. Jesús ha llegit que en el seu cor ha menyspreat el gest de la dona. Per això, el Senyor li fa veure que, en realitat, ella ha estat molt millor amfitriona que ell. En cert sentit, el cor d’aquella dona és una llar més preparada per rebre Jesús. «Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m'has ungit el cap, però ella m'ha ungit els peus amb perfum» (Lc 7, 44-46).

Crist reconeix els detalls d’afecte que tenim amb ell: la pietat externa que manifestem quan som en una església, els sacrificis amagats que fem per ell en el dia a dia, la pregària breu i silenciosa al nostre lloc de treball… Amb cadascun d’aquests gestos manifestem, com la dona, l’amor que tenim pel Senyor. «Qui estima no perd cap detall —escriu sant Josepmaria—. Ho he vist en tantes ànimes: aquestes petiteses són una cosa molt gran: ¡Amor!»^[5].

Podem suposar que Jesús no desitja retreure’ns res si descuidem o ometem alguna d’aquestes pràctiques, com tampoc no ho va fer en un primer moment amb el fariseu. No obstant això, si la nostra mirada jutja amb duresa els altres i és condescendent amb un mateix, el Senyor també desvelarà la nostra incoherència. «Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7, 2). Per això, podem demanar a la Mare de Déu una mirada materna envers els nostres germans, que sàpiga relativitzar els seus errors i apreciar les seves qualitats.

^[1] Sant Josepmaria, Solc, n. 814.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 309.

^[3] Benet XVI, Discurs, 7-III-2008.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 897.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 443.