«ACLAMO EL SENYOR ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m'ha mudat amb vestits de victòria, m'ha cobert amb un mantell de salvació» (Is 61, 10). L'Església projecta aquestes paraules de l'Escriptura sobre la figura de Maria. Després d'haver considerat l'amplada i la profunditat del cor de Jesús, dirigim la mirada cap al cor de la seva Mare. Amb l'objectiu de preparar «una digna morada de l'Esperit Sant»^[1], el Senyor va omplir el cor de santa Maria amb gràcies innumerables i el va revestir de puresa.

Sant Efrem comenta que «Maria fou feta cel en favor nostre en portar la divinitat que Crist, sense deixar la glòria del Pare, va tancar en els estrets límits d'un si, per conduir els homes a una dignitat més gran»^[2]. En deixar-se inundar per la gràcia, Maria, en certa manera, es converteix en cel, en llum i glòria de Déu. Per això la nostra Mare és alegre i serena, ja que l'amor diví ho abraça tot. Santa Maria conté una grandesa que la fa esclatar de goig: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva (...); des d'ara totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1, 46-48).

Ens podem unir a aquest cor de generacions que s'alegren en veure el que la gràcia ha obrat en el cor de Maria. Al mateix temps, pot sorgir en nosaltres el desig de compartir aquesta felicitat de la nostra Mare. Ens agradaria cantar també el nostre Magníficat en recordar com Déu ha obrat en la nostra vida, perquè Déu vol entrar també en el nostre cor amb la seva glòria. Ens podem unir a l'oració que l'Església, en l'Oració col·lecta, adreça al Pare: «Feu que nosaltres, per intercessió de la Mare de Déu, arribem a ser temples dignes de la vostra glòria»^[3].

«FELIÇOS els nets de cor, ells veuran Déu» (Mt 5, 8), dirà el fill de Maria durant la seva predicació. La Mare de Déu va rebre el do de veure Déu fet home des de la seva infantesa més tendra. La seva mirada neta era capaç de comprendre la mirada de Jesús, fins i tot per endevinar molts dels seus sentiments i intencions. A Canà, per exemple, darrere d'una resposta negativa, Maria sap percebre la disponibilitat del seu fill per avançar la seva manifestació com a Messies; també a la creu, descobreix en la mirada del seu Fill la dolça petició que no s'apartés en aquells moments.

La mirada senzilla de Santa Maria la porta a descobrir la mà de Déu darrere de tots els grans o petits esdeveniments de la seva existència; aquesta era la font de la seva alegria constant. La puresa de cor ens permet tenir una mirada transparent, capaç de penetrar la realitat íntima de les coses, perquè entén que tot té el seu origen i la seva fi en Déu. En canvi, quan falta innocència en la mirada, quan no ens obrim a aquest do de Déu, ens podem quedar atrapats en les aparences i en la superficialitat.

Un cor pur comprèn les persones, procura no classificar ni posar etiquetes, té facilitat per estimar-les amb sinceritat. La puresa no allunya les persones; tot el contrari: mira tothom com a filles i fills de Déu que mereixen un tracte d'acord amb aquella tan gran dignitat. Ens porta a estimar molt més i millor els qui tenim al nostre costat. Un amor com el de la Mare de Jesús descobreix maneres de demostrar afecte fins i tot en les situacions més precàries: «Maria és la que sap transformar una cova d'animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa»^[4].

«PERÒ, fixeu-vos-hi: si Déu ha volgut enaltir la seva Mare, és igualment cert que durant la seva vida terrenal no foren escatimats a Maria ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe»^[5]. En l'episodi de Jesús infant perdut al Temple trobem un d'aquests moments de clarobscur. A l'angoixa per no saber on es trobava se li va unir després el desconcert davant les paraules del seu fill: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» (Lc 2, 49).

No podem pretendre abastar tots els designis del cor de Jesús. En la vida dels qui el seguim, fins i tot en la de la seva pròpia Mare, hi ha moments en què Déu ens sorprèn, com si ens volgués recordar que sempre té plans més amplis que els nostres. És consolador pensar que Santa Maria també va passar per aquest tipus d'experiències. La Sagrada Escriptura no té inconvenients a dir que Maria i Josep no van entendre la resposta de Jesús. No obstant això, afegeix: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2, 51).

Saber que la mà de Déu està darrere de tot, no implica que comprenguem immediatament i en tota la seva extensió cadascun dels seus plans. En la vida d'oració també hi ha moments de foscor en què el Senyor ens demana confiança, aquella fe madura que il·lumina els moments de la prova. Maria sabia que l'Esperit Sant habitava en el seu cor: aquest era el lloc indicat per estimar, al costat de Déu i a vegades amb dolor, també aquelles circumstàncies que amb el temps aniria comprenent millor. I nosaltres, a exemple i amb l'ajuda de la nostra Mare, podem fer el mateix.

^[1] Missal Romà, Memòria del Cor Immaculat de Maria, Oració col·lecta.

^[2] Sant Efrem, "Serm 3 de diversis: Opera omnia, III syr. et lat. Romae 1743, 607", citat en l'Ofici de lectures de la memòria de la Mare de Déu de Fàtima.

^[3] Missal Romà, Memòria del Cor Immaculat de Maria, Oració col·lecta.

^[4] Francesc, Evangelii gaudium, n. 286.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 172.