«AQUESTS són els que, mentre van ser a la terra, amb la seva sang van plantar l’Església: van beure el calze del Senyor i van aconseguir ser amics de Déu».^[1] Els apòstols Pere i Pau són considerats les primeres columnes del cristianisme. Sant Pere és la roca sobre la qual Jesús va edificar la seva Església, i sant Pau, amb els seus viatges i els seus escrits, és l’apòstol de l’Església universal. Tots dos van confirmar la unitat i la universalitat del nou poble de Déu amb el testimoni del martiri.

La vida de tots dos no va estar marcada principalment per les seves qualitats, sinó per la trobada personal que van tenir amb Jesús: va ser ell qui els va guarir i qui els va convertir en apòstols per als altres. Pere va ser alliberat de la seva por i de la seva inseguretat. Tot i que era fort i impetuós, va experimentar el sabor amarg de la derrota quan, després de tota una nit de feina, no havia pescat res. Davant de les xarxes buides, va poder tenir la temptació del descoratjament, d’abandonar-ho tot. Però en confiar en les paraules de Jesús —«tira llac endins i caleu les xarxes per pescar» (Lc 5, 4)—, es va adonar que més aviat ho havia d’abraçar tot: tenia la certesa que, sent a la mateixa barca amb Crist, no havia de témer res.

Pau, en canvi, va ser alliberat «del zel religiós que l’havia fet un defensor acarnissat de les tradicions que havia rebut»^[2] i que no havien reconegut en Jesús el Messies esperat. La seva observança fèrria de la llei sense aquesta obertura a Crist l’havia tancat a l’amor diví. Però després de la seva caiguda camí de Damasc, es va llançar a una predicació pròpia de qui «ha assaborit intensament l’alegria de ser de Déu».^[3] La seva vida, que potser només girava entorn d’uns preceptes per complir, es fonamenta després en aquella trobada personal amb Crist. «Pere i Pau ens donen la imatge d’una Església confiada a les nostres mans, però conduïda pel Senyor amb fidelitat i tendresa (...); d’una Església feble, però forta per la presència de Déu; la imatge d’una Església alliberada que pot oferir al món l’alliberament que no es pot donar a si mateix».^[4]

JESÚS, reunint els seus deixebles, els va llançar una pregunta: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?» (Mt 16, 13). Llavors, van començar a sortir alguns dels noms que se sentien per la ciutat: Joan el Baptista, Elies, Jeremies, algun dels profetes... Però després Jesús va voler que cadascú assagés una resposta més personal: «I vosaltres, qui dieu que soc? (Mt 16, 15). Aquesta vegada ningú no s’atrevia a dir res. Només ho va fer Simó Pere, que prenent la paraula va respondre: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16, 16).

Davant d’aquestes paraules, Jesús li diu a Pere que serà la pedra sobre la qual edificarà la seva Església. Però també afegeix que la seva fortalesa no dependrà de les seves qualitats —«això no t’ho han revelat els homes» (Mt 16, 17)—, sinó del poder de Déu Pare que és al cel. De fet, poc després de contemplar Pere com a roca, el veiem reprès pel Senyor després de l’anunci de la seva Passió: «Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16, 23). Aquesta tensió entre el do que prové de Déu i la capacitat humana és el que marca la vida de sant Pere, de l’Església, i de cadascun de nosaltres. D’una banda, la llum i la força que ve de dalt; d’altra banda, la debilitat humana que només l’acció divina pot transformar quan troba un cor humil.

«L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s’han de reconèixer necessitats de l’amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la creu de Jesucrist».^[5] Pere no va canviar d’un dia per l’altre. En la seva vida va continuar experimentant els dons de Déu i les seves pròpies debilitats. Així va ser la roca de l’Església: va palpar contínuament els seus defectes, però es va saber ancorar en l’amor de Crist.

SANT PAU és considerat l’apòstol dels gentils; és a dir, de tots aquells que no pertanyien al poble jueu. Vist amb perspectiva, té fins i tot el seu punt de paradoxa. Ell, que tant es va afanar a perseguir els cristians perquè no eren prou observants amb el judaisme com ho era ell, després va destacar precisament per anunciar la salvació de Déu a les nacions de la terra. «M’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés» (1 Co 9, 22), va escriure als de Corinti. Els plans de Déu sempre són molt més grans del que podem imaginar.

No hi ha cap barrera terrenal que separi un cristià dels seus germans. Tot el que allunyava sant Pau dels altres homes va desaparèixer quan es va trobar amb el Senyor. «Aquest esdeveniment va eixamplar el seu cor, el va obrir a tothom. (...) Es va fer capaç d’entaular un diàleg ampli amb tothom».^[6] Com deia sant Josepmaria: «El cor humà té un coeficient de dilatació enorme. Quan estima, s’eixampla en un crescendo d’afecte que supera totes les barreres. Si estimes el Senyor, no hi haurà criatura que no trobi lloc en el teu cor».^[7] Aquesta dilatació del cor va ser la que li va succeir a sant Pau quan es va trobar personalment amb Crist.

Maria, com a Mare de l’Església, s’ocupa de mantenir units tots els fills. «És difícil tenir una autèntica devoció a la Mare de Déu i no sentir-se més vinculats als altres membres del Cos Místic, més units també al seu cap visible, el Papa».^[8] Com a Pere, ella ens ajudarà a no perdre l’esperança davant dels nostres defectes i a viure ancorats a la roca que és Déu. I, com a Pau, eixamplarà el nostre cor perquè descobrim la fraternitat que ens uneix a la humanitat sencera.

^[1] Missal Romà, Antífona d’entrada, Solemnitat de sant Pere i sant Pau.

^[2] Francesc, Homilia, 29.VI.2021.

^[3] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 25.VIII.1968.

^[4] Francesc, Homilia, 29.VI.2021.

^[5] Benet XVI, Homilia, 29.VI.2012.

^[6] Benet XVI, Audiència, 3.IX.2008.

^[7] Sant Josepmaria, Via Crucis, VIII estació, núm. 5.

^[8] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 139.