JESÚS va explicar en una ocasió la història d’un rei que va voler passar comptes amb els seus servents (cf. Mt 18, 21-35). Llavors li’n van presentar un que li devia deu mil talents. Es tractava d’una quantitat desorbitada; avui dia diríem que és un deute més propi d’una gran empresa que no pas d’un particular. Com que no podia tornar-la, el senyor va manar fer el que era propi de l’època en aquests casos: «que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute».

El servent simplement havia demanat més temps per tornar la quantitat prestada. Tanmateix, la seva actitud havia aconseguit commoure el cor del rei. No es va limitar a concedir-li una pròrroga, sinó que el va alliberar de tots els seus deutes. Podem suposar el desconcert dels oients de la paràbola. Doncs bé, una cosa tan real com aquesta història passa cada vegada que ens acostem al sagrament de la Reconciliació, encara que el deute sigui molt gran. Quan confessem els nostres pecats «Déu ens perdona, oblida tot el mal que hem fet. Algú va dir: “És la malaltia de Déu”. No té memòria, és capaç de perdre la memòria en aquests casos. Déu perd la memòria de les històries dolentes de tants pecadors, dels nostres pecats. Ens perdona i continua endavant»^[1].

Era pràcticament impossible que aquell servent pogués tornar la quantitat prestada: només un gest de pietat com el del rei el podia alliberar. Per les nostres pròpies obres tampoc no podríem saldar el deute que tenim amb el Senyor pels nostres pecats. No només per l’entitat de les accions comeses, sinó perquè Déu és qui és. Però el Senyor, de totes maneres, ens concedeix gratuïtament el seu perdó a través de la Confessió i ens allibera de tot allò que ens pugui allunyar d’ell. Aquesta és la mesura divina del seu amor. Per això l’Església recomana acudir a aquest sagrament amb regularitat, perquè «ens ajuda a formar-nos la consciència, a lluitar contra les nostres males inclinacions, a deixar-nos guarir pel Crist, a progressar en la vida de l'Esperit. En rebre més sovint, per aquest sagrament, el do de la misericòrdia del Pare, ens sentim impulsats a ser misericordiosos com Ell»^[2].

QUAN aquell servent va sortir de la presència del rei es va trobar amb un company que li devia cent denaris. Era una quantitat no pas petita —el salari de tres mesos de treball—, però insignificant comparada amb la que li acabava de perdonar el seu senyor. Quan aquell home es va llançar als seus peus i li va demanar una mica més de temps, el servent es va negar a concedir-li una pròrroga: el va fer ficar a la presó fins que pagués el deute. Els seus companys, en presenciar-ho tot, es van indignar i van explicar al rei el que havia passat. I aquest, en veure la manca de cor del seu súbdit, «el posà en mans dels botxins, (...) fins que pagués tot el deute» (Mt 18, 34).

Perdonar el proïsme és un acte alliberador en què el primer beneficiat és un mateix. Si aquell servent hagués perdonat el deute, l’alegria hauria estat doble: la del seu company, perquè ja no hauria de tornar res; i la d’ell mateix, perquè podria continuar gaudint de la seva llibertat. En canvi, ara es veia empresonat i amb l’obligació de tornar un import que li resultava asfixiant. D’una manera anàloga, quan perdonem algú ens alliberem dels possibles rancors i odis que poden niar al cor i abracem la pau i l’alegria que ens ofereix Déu. «Suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho —escrivia sant Pau—. Que la pau de Crist regni en els vostres cors» (Col 3, 13. 15).

Podem perdonar els altres perquè abans Déu ens ha perdonat. I també es podria dir a l’inrevés: Déu ens perdona perquè veu que nosaltres tenim aquesta mateixa actitud de misericòrdia amb els altres. Podem demanar al Senyor en aquesta estona d’oració la gràcia de saber perdonar «des del primer instant», sabent «per gran que sigui el perjudici o l’ofensa que et facin, més t’ha perdonat Déu a tu»^[3].

SANT JOSEPMARIA va afirmar en una ocasió que el més diví en la vida dels cristians és perdonar els qui els hagin fet mal. Déu mateix es va fer home precisament per perdonar els pecats de tots els homes. Per això es podria dir que «res no ens assembla tant a Déu com estar disposats al perdó»^[4].

La majoria de vegades aquest perdó serà més aviat per conflictes petits i propis de la vida quotidiana: una mala reacció, una broma fora de lloc, un malentès, un oblit, etc. En moltes d’aquestes ocasions pot no quedar clar qui hauria de perdonar o demanar perdó. En moltes altres, al contrari, possiblement no hi caben gaires dubtes. Tant en un sentit com en l’altre, és útil considerar, com suggereix el prelat de l’Opus Dei, que «un gest sincer de petició de perdó és, moltes vegades, l’única manera de restablir l’harmonia en les relacions, encara que pensem —amb més raó o menys— que nosaltres hem estat la part majorment ofesa»^[5].

Una de les últimes frases que va pronunciar el Senyor abans de morir va ser, precisament, de perdó als qui l’havien crucificat. I podem imaginar que la Mare de Déu, en escoltar aquelles paraules, va estendre també el seu perdó cap a aquelles persones. «Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, (...) en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor»^[6].

^[1] Francesc, Homilia, 17-III-2020.

^[2] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1458.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, n. 452.

^[4] Sant Joan Crisòstom, Comentari a l’Evangeli de Mateu, hom. 19, 7: PG 57, 283.

^[5] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, n. 8.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 237.