EN UNA OCASIÓ, Jesús va comparar el Regne de Déu com un tresor amagat al camp. Un home, en trobar-lo, no dubta a vendre tot el que té per aconseguir aquest terreny. Sovint aquesta imatge ha servit per il·lustrar, a més de la crida a seguir Crist, l'experiència d'una crida més específica que Déu de vegades dirigeix a les persones. El Senyor a tots ens té reservat un tresor que, per trobar-lo, cal vendre tot el que tenim. No obstant això, sorgeix de manera natural una pregunta: com començo a buscar aquest terreny on pugui haver-hi un tresor esperant-me?, com trio el terreny que cal comprar? O més directament: com puc descobrir la meva pròpia vocació?

Per donar resposta a aquest interrogant, sant Josepmaria solia dir que no és possible «oferir fórmules prefabricades, ni mètodes o reglaments rígids». Seria com intentar “posar carrils a l'acció sempre original de l'Esperit Sant”^[1], que bufa on vol. Els camins per arribar a Déu són tan variats com el nombre de persones. L'Evangeli, però, ens mostra un tret comú a tots aquells interessats a descobrir el terreny on es troba el tresor: la inquietud de cor. Nicodem, en sentir els ensenyaments de Jesús, volia saber si aquell home era el Messies; com que estava ple de dubtes i incerteses, només es va atrevir a acostar-s'hi de nit a la recerca de respostes. El jove ric, per la seva banda, se sentia insatisfet amb l'existència correcta que duia, i per això es va acostar corrents a Crist per preguntar-li què havia de fer per assolir la vida eterna.

Ells, com tants altres, eren cercadors: estaven esperant un esdeveniment que canviés les seves vides i les omplis d'aventura. Els sants, quan van descobrir alguna cosa específica de la seva vocació, tenien l'ànima oberta i famolenca. Somiaven amb més intimitat amb Déu, s'il·lusionaven de fer créixer l'Església, enyoraven una existència en què poguessin rendir els talents rebuts, desitjaven alleujar el patiment del món… Ells van saber deixar anar aquesta inquietud de cor en el diàleg amb Déu: «Què em vols dir? Què signifiquen aquests desitjos i inclinacions al meu cor?». Déu, al llarg del camí, ens va deixant senyals que, en unir-los a la pregària, formen un dibuix reconeixible que ens pot indicar on és el terreny amb el tresor amagat.

UNA VEGADA que s'ha comprat el terreny, pot sorgir una altra inquietud: com sé si el tresor que he trobat és el meu? És a dir, és aquest el camí correcte per a mi? L'inici d'una vocació, com el començament de qualsevol projecte, sol portar una dosi d'incertesa. Darrere d'aquest dubte hi ha un temor força normal: no sabem amb certesa què passarà en el futur, on ens dirigirà aquest camí, ja que no ho hem recorregut abans. A més, la consciència de la nostra pròpia fragilitat també ens pot fer pensar que potser no estarem a l'alçada del que Déu ens demana.

Tot i així, no es tracta d'esperar un pla traçat fins a l'últim detall. Déu ens ha lliurat un terreny, però compta també amb la nostra iniciativa, compta amb allò que nosaltres pensem, volem i fem. Viure significa aventura, risc, limitacions; significa sortir del petit món que controlem, per trobar la bellesa de dedicar la nostra vida a alguna cosa que és més gran que nosaltres, i que omple amb escreix la nostra set de felicitat. Per descomptat, cal pensar les coses. És allò que l'Església anomena temps de discerniment. Tanmateix, convé tenir en compte que «el discerniment no és una autoanàlisi abstreta, una introspecció egoista, sinó una veritable sortida de nosaltres mateixos cap al misteri de Déu, que ens ajuda a viure la missió a la qual ens ha cridat pel bé dels germans»^[2]. La vocació implica ampliar el nostre horitzó més enllà del terreny conegut, aquesta zona anomenada també de confort, de seguretat individual, per llançar-se a un projecte que ens porti per camins de donar i rebre encara més amor.

«Saps que el teu camí no és clar. —I que no ho és perquè, en no seguir de prop Jesús, et quedes a les fosques. —¿Què esperes per decidir-te?»^[3]. Només si trio el camí el puc recórrer, vivint el que he triat. Tota vocació té una dosi d'incertesa que Déu ha volgut per salvaguardar la nostra llibertat, perquè nosaltres fem el primer pas. Per veure l'estrella, com els Reis Mags, cal posar-se a caminar, perquè els plans de Déu sempre ens superen van més enllà de nosaltres mateixos. Només confiant-hi ens fem capaços. Al principi un no pot: necessita créixer. Però per créixer cal creure: «Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15, 5), amb mi ho podeu tot.

HI HA una tercera pregunta que es pot plantejar en tenir ja possessió del tresor d'aquella imatge que utilitza Jesús: què hi puc fer? Les riqueses trobades ofereixen una gran quantitat de possibilitats per millorar la vida d'un mateix i dels altres. De la mateixa manera, el descobriment d'una vocació enriqueix la nostra pròpia existència, ens obre a una felicitat que supera les nostres expectatives, i també il·lumina les persones que Déu ha posat al nostre costat.

Als qui fan créixer aquest tresor, Déu els ha promès que els rebrà al seu Regne: «Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor» (Mt 25, 21). El Senyor, però, no espera el Cel per premiar els seus fills, sinó que ja en aquesta vida els va introduint en aquesta alegria divina amb fruits de santedat i virtuts, traient el millor de cada persona i dels seus talents. Però el principal do que ens ofereix és ell mateix, la seva amistat i la seva presència en nosaltres: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23). «El Senyor ha volgut dipositar en nosaltres un tresor riquíssim —comentava sant Josepmaria—. (…) En nosaltres habita Déu, Senyor Nostre, amb tota la seva grandesa. Als nostres cors hi ha habitualment un Cel»^[4].

Podem portar a tot arreu aquest Cel que portem dins nostre. «En els nostres dies, en què es percep freqüentment una absència de pau a la vida social, a la feina, a la vida familiar… és cada vegada més necessari que els cristians siguem, amb expressió de sant Josepmaria, “sembradors de pau i d'alegria”»^[5]. Sabem per experiència que aquesta pau i aquesta alegria no són les nostres. Per això procurem cultivar la presència de Déu als nostres cors, perquè sigui ell qui ens satisfà i qui comuniqui els seus dons als qui ens envolten. Santa Maria, que va saber fructificar el tresor de la seva vocació, ens ajudarà a assaborir les coses grans que Déu obrarà a la nostra vida i en la dels altres amb la nostra fidelitat a la recerca d'aquest mateix tresor.

^[1] Sant Josepmaria, Carta 6.V.1945, n. 42.

^[2] Francesc, Gaudete et exsultate., núm. 175.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, núm. 797.

^[4] Cfr. S. Bernal, Mons. Josepmaria Escrivà de Balaguer. Apunts sobre la vida del Fundador de l'Opus Dei, Rialp, Madrid 1980, pàg. 361.

^[5] Monsenyor Fernando Ocáriz, Homilia, 12 de maig de 2017.