AL CAP DE POC d’entrar a Cafarnaüm, un centurió es va apropar a Jesús i li va suplicar: «Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement» (Mt 8, 6). Probablement, la súplica va sorprendre la gent que va presenciar l’escena. Seria inaudit que un home important de l’imperi romà s’apropés a un jueu amb aquesta actitud: anomenant-lo «senyor» i presentant-se necessitat, feble i gairebé desesperat. Potser era conscient que una humiliació així li faria perdre autoritat entre els habitants de Cafarnaüm, però el seu prestigi no tenia importància: la seva prioritat era trobar una solució que arreglés la situació del seu criat. A Jesús el va commoure la humilitat d’aquest centurió, i abans fins i tot que li fes una petició concreta li va contestar: «Vinc a curar-lo» (Mt 8, 7).

Segurament, les paraules de Jesús van tornar a estranyar els presents, ja que manifestava la intenció d’anar a casa seva. Quan un jueu entrava a la llar d’un gentil contreia impuresa legal, la qual cosa suposava un allunyament de la presència de Déu segons la Llei. De fet, el centurió coneixia aquest costum, per això va dir: «Senyor, jo no soc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (Mt 8, 8). «Quan ens deixem trobar per Ell, és Ell que entra en nosaltres, és Ell qui ho torna a fer tot de nou, perquè aquesta és la vinguda, el que significa quan ve Crist: tornar-ho a fer tot de nou, refer el cor, l’ànima, la vida, l’esperança i el camí».^[1]

Jesús vol entrar al cor d’aquell home senzill i necessitat per manifestar-li el seu amor concret. També nosaltres ens podem sentir indignes d’estar amb el Senyor, però Déu precisament ve a cercar el més feble, també el que se sent mig trencat, el que ha perdut l’autoestima, el que considera que la seva petició és molesta. Déu ha vingut a curar. I només espera que, com el centurió, li ho demanem amb humilitat i ens apropem a Ell.

EL CENTURIÓ es fia tant de Jesús que es conforma amb una paraula seva per aconseguir la curació del criat. En el fons, ha aplicat un raonament que coneix bé. Ell mateix té una autoritat humana per la qual els soldats obeeixen immediatament les seves ordres: «I a un li dic: “Ves-te’n”, i se’n va, i a un altre: “Vine”, i ve» (Mt 8, 9). Per això, Jesús, que té una autoritat divina, en podria tenir prou amb una ordre senzilla perquè la malaltia desaparegui del cos del criat. Aquest plantejament va causar l’admiració del Senyor i de la multitud: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel» (Mt 8, 10-11). I podem considerar: no és així com de vegades responen els infants i també les persones que en la vida espiritual intenten explorar un camí d’infantesa?

Jesús elogia la fe d’un home que, amb ulls de l’època, pocs dirien que pogués tenir fe. Aparentment, no era la persona més apropiada per rebre una lloança d’aquesta mena, ja que Déu no s’havia revelat al seu poble com ho havia fet amb Israel. Crist anuncia d’aquesta manera que el nou poble de Déu no està circumscrit a una nació, sinó que ofereix la salvació a tota la gent. «I als estrangers que s’han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors —havia profetitzat Isaïes— (...), jo els faré entrar a la meva muntanya santa» (Is 56, 6-7). Tenir una visió esperançada del món, com Jesús, ens porta a descobrir les coses bones que tenen totes les persones, fins i tot aquelles que, a simple vista, puguin estar més lluny del Senyor. En moltes d’aquestes, com el centurió, batega el desig de trobar un «Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en conjunt».^[2]

ABANS de rebre la Comunió en la santa Missa, la litúrgia ens proposa repetir l’acte de fe del centurió: «Senyor, jo no soc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (Mt 8, 8). Amb aquesta expressió manifestem la necessitat que tenim de ser curats per Crist: ell ve a la nostra ànima precisament per guarir les nostres ferides. «L’Eucaristia no és un premi per als bons, sinó la força per als dèbils».^[3]

Al llarg del dia podem alimentar el desig que Jesús vingui a casa nostra a través de la comunió espiritual. «Practica-la sovint i tindràs més presència de Déu i més unió amb Ell en les obres»,^[4] suggeria sant Josepmaria. Potser tots tenim l’experiència d’esperar, durant un temps, una cosa que ens fa especial il·lusió: una festa, unes vacances, l’arribada d’un ésser estimat... Potser els dies anteriors estan plens de preparatius i amb la nostra imaginació comencem a suposar com transcorrerà aquell moment. I quan finalment es fa present, afrontem aquesta jornada amb una il·lusió gairebé proporcional al temps d’espera.

Amb la comunió espiritual no només ens preparem per rebre el Senyor en l’Eucaristia, sinó que renovem el nostre desig que vingui per curar-nos. Expliquen que el mateix Jesús en persona va confiar a santa Faustina Kowalska que si resem la comunió espiritual diverses vegades al dia, en tan sols un mes veurem els nostres cors completament canviats. Per això, podem demanar al Senyor la fe dels sants per ser transformats amb aquesta pregària. També sant Josep es va alimentar de comunions espirituals durant nou mesos. Somiava com seria el Nen i segurament devia parlar amb Maria sobre la seva arribada. I quan finalment va néixer, les seves expectatives devien quedar desbordades: es devia considerar l’home més feliç del món en tenir entre els seus braços el mateix Déu.

^[1] Francesc, Homilia, 2.XII.2013.

^[2] Benet XVI, Spe Salvi, núm. 31.

^[3] Francesc, Homilia, 4.VI.2015.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, núm. 540.