EN UNA OCASIÓ, Crist es va dirigir així a la multitud: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7, 21). És possible que Jesús percebés en alguns dels oients uns desitjos de conversió formulats en paraules que, tanmateix, no s’arribaven a traduir en obres. Potser hi havia moltes resolucions espontànies de fer el bé, però que mancaven de profunditat i constància. Potser eren persones que reconeixien l’autoritat del Mestre, però no confiaven que les seves propostes garantissin una vida plena i feliç.

Per això, Jesús va sentir la necessitat de compartir amb els homes un aspecte essencial del camí que ell anunciava. La vida cristiana no s’esgota en una formulació teòrica, sinó que és una realitat que transforma per complet i implica una presa de posició que es tradueix en obres. «Tenir fe no és tenir un coneixement: tenir fe és rebre el missatge de Déu que ens va portar Jesucrist, viure’l i portar-lo endavant».^[1] La proposta del Senyor interpel·la totes les persones, és una crida que ressona en els ressorts de la intel·ligència, de la voluntat i del cor.

Les accions que fem revelen el grau d’interès que suscita en nosaltres un objectiu determinat. De la mateixa manera que si un vol estar en bona forma física es proposa un pla d’exercici i d’alimentació, seguir el Senyor significa fer eleccions concretes. I això implica tant allunyar-se de tot el que ens pugui separar de Déu com fomentar les pràctiques que reforcin la nostra relació amb ell: l’oració, els sagraments, la formació cristiana... Aquesta és la coherència que reflecteix de manera autèntica la nostra fe. En paraules de sant Josepmaria, tant de bo «brolli dels nostres llavis l’afany sincer de correspondre, amb un desig eficaç, a les invitacions del nostre Creador, procurant de seguir-ne els designis amb una fe que no es trenca, amb el convenciment que Ell no pot fallar. Amant així la Voluntat divina, entendrem que el valor de la fe no està solament en la claredat amb què és exposada, sinó en la resolució per defensar-la amb les obres: i actuarem en conseqüència».^[2]

QUAN la fe es tradueix en preferències concretes, la vida cristiana adquireix una fondària més gran. D’aquesta manera, l’Esperit Sant construeix en nosaltres una identitat duradora sobre la base ferma d’unes conviccions fetes vida, com una casa construïda amb fonaments sòlids. Precisament el Senyor, en l’Evangeli, compara els destins de dos habitatges: un d’assentat sobre sorra i un altre d’assentat sobre pedra. El primer amb prou feines pot resistir l’al·luvió; el segon, en canvi, gaudeix d’una estructura que li permet aguantar l’envestida de les aigües.

En la relació amb Déu també experimentem la força de les contrarietats i la debilitat de la nostra naturalesa. De vegades, volem fer una cosa, però acabem fent la contrària. I això ens pot provocar desànim i cansament. Admetre l’existència d’aquestes dificultats no és pessimisme, sinó realisme sa. «L’optimisme cristià no és un optimisme esdolceït, ni tampoc una confiança humana en què tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les arrels en la consciència de la llibertat i en la seguretat del poder de la gràcia; un optimisme que duu a exigir-nos a nosaltres mateixos, a esforçar-nos per correspondre en cada instant a les crides de Déu».^[3]

Pot passar que, sovint, sentim amb especial intensitat l’alegria de quedar-nos al costat del Senyor; altres vegades, tanmateix, notem com si s’hagués allunyat i, per tant, allò que abans ens omplia ara ens és indiferent o costós. Potser llavors el cor ens presenta altres camins que prometen la felicitat que tant anhelem. En aquells moments, l’Esperit Sant no està absent de la nostra vida. Podem recórrer a ell perquè, precisament en aquesta circumstància, fonamentem la casa sobre roca, que és la seva presència en la nostra ànima. Moltes vegades els sentiments bufen en la mateixa direcció a la qual s’encamina el desig de Déu, però d’altres ens trobem caminant cap a una meta que jutgem bona sense l’ajuda d’aquest vent favorable o, fins i tot, a «contrapel».^[4] Si la mateixa vida està assentada en conviccions fermes, en ideals nobles que es poden expressar en qualsevol situació, la casa no es veurà arrossegada per la força de l’aigua, sempre imprevisible i incontrolable; encara més, aquell moment es veurà com una oportunitat per reforçar els ideals d’un mateix i madurar l’amor que hem elegit, ja que el Paràclit habita dins nostre. D’aquesta manera, quan passi la pluja i torni el sol, veurem que valia la pena construir la casa sobre la roca sòlida.

QUAN creix una tempesta, tenim la necessitat de buscar refugi. En advertir la nostra fragilitat i notar que els sentiments no ens acompanyen, la pregària ens pot oferir una empara segura. De tota manera, la pregària no és una cosa a la qual acudir només en situacions extraordinàries. Jesús va transmetre als apòstols la importància de resar en tot moment i no defallir (cf. Lc 18, 1). Per poc que ho pensem, des d’un punt de vista objectiu, no hi ha situacions que exigeixin més o menys pregària, perquè la pregària per a nosaltres és sempre i en tot moment una necessitat joiosa. Amb ella ens adonem de fins a quin punt l’Esperit Sant ens acompanya i guia la nostra vida amorosament.

Tanmateix, és evident que, des del punt de vista de la nostra experiència, hi ha situacions que ens poden allunyar més de la pregària quan paradoxalment aquesta és més necessària que mai. Així ho diu Jesús als apòstols a Getsemaní: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble» (Mt 26, 41). Quan la temptació es manifesta amb més força, quan els sentiments desapareixen, quan la nostra fe sembla que es debilita... La pregària és més poderosa que mai, encara que ens sembli el contrari. No resar perquè creiem que estem lluny, o perquè no sentim res, o perquè la nostra fe flaqueja, és un argument només aparentment lògic: és precisament en aquestes circumstàncies en què més necessitat tenim de refugiar-nos en la pregària i de recomençar des d’allà, per descobrir cap a on ens porta l’Esperit Sant. «Quan et sembli que el Senyor t’abandona —escriu sant Josepmaria—, no et posis trist: busca’l amb més determinació! Ell, l’Amor, no et deixa sol. —Persuadeix-te que si “et deixa sol” és per Amor, perquè vegis amb claredat en la teva vida el que és seu i el que és teu».^[5]

Quan la tempesta empitjora i els fonaments de la casa sembla que cedeixin, tenim a l’abast el crit del salmista: «No tardis a obrar amb misericòrdia, que estem del tot desemparats. Defensa’ns, oh Déu, salvador nostre, per l’honor del teu nom» (Sl 79, 8-9). Si de vegades ens falten paraules en la nostra pregària, ens podem endinsar en els Salms i trobar-hi una pauta per a la nostra pregària: «En els salms, el creient troba una resposta. Ell sap que, fins i tot si totes les portes humanes estiguessin tancades, la porta de Déu està oberta. Si fins i tot tothom hagués emès un veredicte de condemna, en Déu hi ha salvació. “El Senyor escolta”: de vegades en la pregària n’hi ha prou de saber això».^[6] En aquells moments també podem acudir a la Mare de Déu. Ella s’encarregarà de presentar les nostres súpliques al seu Fill i ens ajudarà a viure les tempestes amb pau i serenitat.

^[1] Francesc, Homilia, 21.II.2014.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 198.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 659.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, núm. 127.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, núm. 250.

^[6] Francesc, Audiència, 14.X.2020.