L’ESGLÉSIA sol commemorar els sants el dia de la seva marxa al cel, que en els primers temps del cristianisme coincidia moltes vegades amb el seu martiri. Tanmateix, el cas de sant Joan Baptista ha estat singular des dels primers segles, ja que se celebrava també el seu naixement, esdevingut sis mesos abans que el de Jesús. L’Església sempre va entendre, a través de l’Escriptura, que el Baptista va quedar ple de l’Esperit Sant des del si matern (cf. Lc 1, 15), quan Maria, ja amb el Senyor al ventre, va visitar la seva cosina santa Isabel.

En l’evangeli llegim el naixement i la imposició del nom de Joan Baptista, i aquells esdeveniments ens conviden a considerar el designi diví que els precedeix. «Abans de néixer, el Senyor em va cridar, va pronunciar el meu nom quan era a les entranyes de la mare» (Is 49, 1). Aquestes paraules del profeta Isaïes enuncien una de les realitats més profundes de l’existència humana: no vam aparèixer en aquesta terra per atzar, ni som un exemplar més, anònim i poc rellevant, de la nostra espècie. La nostra arribada a la vida és, alhora, una crida de Déu, una elecció que promet felicitat i missió. Ell ens ha creat com som, amb cadascuna de les nostres particularitats; ha pronunciat el nostre nom, personal, ens ha estimat únics i irrepetibles. «Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare —diu el salmista—. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses» (Sl 139, 13-14).

«Déu vol alguna cosa de tu, Déu t’espera a tu (...). T’està convidant a somiar, et vol fer veure que el món amb tu pot ser diferent. Això sí, si tu no poses el millor de tu, el món no serà diferent. És un repte».^[1] Sant Josepmaria explicava que per rebre la llum del Senyor i deixar que il·lumini el sentit de la nostra existència, «cal estimar, tenir la humilitat de reconèixer la nostra necessitat d’ésser salvats, i de dir amb Pere: “Senyor, a qui recorrerem? Vós teniu paraules de vida eterna (...)”. Si de veritat actuem així, si deixem entrar en el nostre cor la crida de Déu, podrem repetir també amb veritat que no caminem a les fosques, puix que per damunt de les nostres misèries i dels nostres defectes personals resplendeix la llum de Déu, talment com el sol resplendeix sobre la tempesta».^[2]

«I A TU, INFANT, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins» (Lc 1, 76). Aquestes paraules pronunciades per Zacaries, que repetim en l’aclamació abans de l’evangeli, posen de manifest la unió inseparable que hi ha entre vocació i missió, entre crida i enviament. La grandesa de la vocació de Joan, en efecte, rau en la importància irrepetible de la seva missió. «El més gran dels homes va ser enviat per donar testimoni a qui era més que un home»,^[3] diu sant Agustí. I Orígenes afegeix un altre aspecte de la vocació del Baptista que s’estén fins als nostres dies: «El misteri de Joan encara es fa avui al món. Qualsevol que estigui destinat a creure en Jesucrist, necessita que abans l’esperit i el poder de Joan vinguin a la seva ànima a preparar “per al Senyor un poble ben disposat” (Lc 1, 17) i a fer que “el terreny tortuós quedi pla i el camí escabrós estigui allisat” (Lc 3, 5) de les asprors del cor. No és només en aquell temps que “els terrenys van quedar plans i els camins van quedar allisats”, sinó que encara avui l’esperit i la força de Joan precedeixen la vinguda del Senyor i Salvador».^[4]

Cada cristià està també cridat a continuar la missió de Joan Baptista, preparant les persones per a la trobada amb Crist: «Com n’és de bonica la conducta de Joan el Baptista! —diu sant Josepmaria—. Com n’és de neta, de noble, de desinteressada! Veritablement preparava els camins del Senyor: els seus deixebles només coneixien Crist de nom, i ell els empeny al diàleg amb el Mestre; fa que el vegin i que el tractin; els dona l’oportunitat d’admirar els prodigis que obra».^[5] La vida de sant Joan Baptista va ser sòbria i penitent, d’acord amb el missatge de conversió que compartia. La seva predicació va ser un anunci intrèpid de la veritat de Déu, de la qual va donar testimoni fins a la mort. Com ell, també nosaltres estem cridats a portar Crist cap als llocs on es desenvolupa la nostra vida. Per a això, com Joan i els seus deixebles, posarem els ulls en Jesús per, plens de la seva vida, convidar a fer-ho als qui estan al nostre costat.

QUAN JOAN anava a concloure el curs de la seva vida, deia: «Jo no soc pas el qui vosaltres penseu; després de mi ve aquell a qui no soc digne de deslligar les sandàlies» (Act 13, 25). Sant Joan Baptista és un exemple d’humilitat i d’intenció recta. No va buscar mai brillar amb llum pròpia, anunciar-se a si mateix, aprofitar-se de la seva vocació per obtenir protagonisme o altres avantatges personals. «Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel» (Jn 3, 27), va explicar a alguns dels seus deixebles, quan aquests es van preocupar en veure que els seus seguidors començaven a disminuir. «La meva joia és completa. Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3, 29-30), continuava. L’apostolat i la conversió dels cors són tasca de Déu, en la qual nosaltres som col·laboradors humils. Ell és amo del fruit i dels temps. En paraules de sant Agustí, Joan sempre va ser conscient que ell «era la veu, però el Senyor era la Paraula que en el principi ja existia. Joan era una veu passatgera, Crist la Paraula eterna des del principi».^[6]

També en la nostra vida d’apòstols convé que Crist creixi i que el nostre jo disminueixi. Això requereix una humilitat profunda, com explicava sant Josepmaria: «Jo m’imagino que tots esteu fent el propòsit de ser molt humils. Així us evitareu molts disgustos a la vida, i sereu com un arbre frondós; però no amb fronda de fulles, ni de fruits que, quan són vans, quan no tenen una polpa carnosa i dolça, no pesen, i l’arbre té les branques cap amunt, vanitós! En canvi, quan els fruits són madurs, quan estan massissos, quan la polpa, com deia abans, és dolça i grata al paladar, llavors les branques s’abaixen, amb humilitat (...). Li ho demanarem a Santa Maria, la nostra Mare, que per alguna cosa he fet que sempre tingueu als llavis com una floreta encantadora dirigida a la Mare de Déu, aquell crit: Ancilla Domini!»,^[7] esclava del Senyor.

^[1] Francesc, Discurs, 30.VII.2016.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 45.

^[3] Sant Agustí, Sermó 289.

^[4] Orígenes, Homilies sobre Sant Lluc, 4.

^[5] Sant Josepmaria, Cartes 4, núm. 21.

^[6] Sant Agustí, Sermó 293.

^[7] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 27.XII.1972.