Era sobrenaturalment lògic que la Mare de Déu, un cop assumpta en cos i ànima a la glòria del Cel, fora exalçada per la Santíssima Trinitat per sobre dels cors dels àngels i de tota la jerarquia dels sants. Més que Tu, només Déu, exclama el poble cristià.

Un salm d'especial relleu messiànic canta la glòria del rei i, unida a ella, la glòria de la reina. "Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis. Déu t'ha beneït per sempre (...). Que el teu tron, oh déu, desafiï els segles i el teu ceptre reial sigui un ceptre just" (Sal 45 [44] 3-7). De seguida, el salmista es dirigeix a la reina. "Escolta, filla, estigues atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el rei està corprès de la teva bellesa. És el teu senyor: fes-li homenatge (...). Entra la princesa tota radiant, el seu vestit és de brocats d'or. Guarnida amb brodats és conduïda al rei: l'acompanya el seguici de donzelles amigues. Conduïdes entre cants de festa, entren al palau del rei" (Ibid., 11-16).

La litúrgia aplica aquest salm a Crist i Maria en la glòria celestial. Aquesta interpretació es fonamenta en alguns textos de l'Evangeli que es refereixen explícitament a la Verge. A l'Anunciació, sant Gabriel li revela que el seu Fill "regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi" ( Lc 1, 33). Serà mare d'un fill que, en el mateix instant de la seva concepció com a home, és Rei i Senyor de totes les coses; Ella, que el donarà a llum, participa de la seva reialesa. El mateix afirma santa Elisabet, que, il·luminada per l'Esperit Sant, confessa en veu alta: "Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?" (Lc 1, 43). També sant Joan evangelista, en una gran visió de l'Apocalipsi, descriu a "una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles" (Ap 12, 1). Segons la litúrgia i la tradició de l'Església, aquesta dona és Maria, vencedora amb Crist sobre el drac infernal i entronitzada com a Reina de l'univers.

La reialesa de Maria és una veritat consoladora per a tots els homes, especialment quan ens sentim mereixedors del càstig diví, com a justa pena dels pecats.

El poble cristià va confessar sempre aquesta suprema glòria de Maria, partícip de la reialesa de Crist. Com Ell, la té per naixement (és la mare del Rei) i per dret de conquesta (és la seva fidel companya en la redempció). A les seves mans el Senyor ha posat els mèrits sobreabundants que va guanyar amb la seva mort a la Creu, perquè els distribueixi segons la Voluntat de Déu.

La reialesa de Maria és una veritat consoladora per a tots els homes, especialment quan ens sentim mereixedors del càstig diví, com a justa pena dels pecats. L'Església convida a recórrer a Ella, la nostra Mare i la nostra Reina, en totes les nostres necessitats. Ser Mare de Déu i Mare dels homes és el fonament sòlid de la filial confiança en la seva intercessió poderosa, que ens conforta i ens impulsa a aixecar-nos de les nostres caigudes.

En acabar aquestes meditacions la invoquem amb les paraules d'una antiga oració: Salve, Regina, Mater Misericordiae; vita, dulcedo, spes nostra, salve! Déu vos salve, Reina i mare de misericòrdia... Ad te clamamus, exsules filii Evæ. Ad te suspiramus, gementes et flentes... Posem en Ella tota la nostra confiança, perquè una mare escolta sempre les súpliques dels seus fills. Recordare, Virgo Mater Dei -li diem-, dum steteris in conspectu Domini, ut loquaris pro nobis bona (cfr. Jr 18, 20). Ella sempre parla bé de nosaltres davant del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i aconsegueix del Senyor les coses bones que necessitem. Sobre tot, la gràcia de la perseverança final, que ens obrirà les portes del Cel: Pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort. Amén.

J. A. Loarte