La història de l’home sobre la terra és la història de la misericòrdia de Déu. Des de l’eternitat, abans de la creació del món, ens va triar perquè fóssim sants i sense taca en la seva presència, per l’amor (Ef 1, 4).
No obstant això, per instigació del dimoni, Adam i Eva es van revoltar contra el pla diví: sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal (Gn 3, 5), els havia murmurat el príncep de la mentida. I el van escoltar. No van voler deure res a l’amor de Déu. Van tractar d’aconseguir, per les seves soles forces, la felicitat a la qual havien estat cridats.
Però Déu no es va fer enrere. Des de l’eternitat, en la seva saviesa i en el seu Amor infinits, preveient el mal ús de la llibertat per part dels homes, havia decidit fer-se un de nosaltres mitjançant l’Encarnació del Verb, segona Persona de la Trinitat.
Per això, dirigint-se a Satanàs, que sota figura de serp havia temptat Adam i Eva, va comminar: Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu (Gn 3, 15). És el primer anunci de la Redempció, en el qual s’entreveu ja la figura d’una Dona, descendent d’Eva, que serà la Mare del Redemptor i, amb Ell, esclafarà el cap de la serp infernal. Una llum d’esperança s’encén davant el gènere humà des de l’instant mateix en què pequem.
"Van tractar d’aconseguir, per les seves soles forces, la felicitat a la qual havien estat cridats"
Començaven així a complir-se les paraules inspirades, escrites molts segles abans que la Verge vingués al món, i que la litúrgia posa en llavis de Maria de Natzaret. El Senyor em va crear al principi dels seus camins, abans que fes cap cosa... Des de l’eternitat vaig ser formada, des del començament, abans que la terra. Quan no existien els oceans vaig ser engendrada, quan no hi havia fonts plenes d’aigua. Abans que s’assentessin les muntanyes, abans que els turons vaig ser donada a llum. Encara no havia fet la terra ni els camps, ni la pols primordial del món (Pr 8, 22-26).
La Redempció del món estava en marxa ja des del primer moment. Després, a poc a poc, inspirats per l’Esperit Sant, els profetes van desvetllant els trets d’aquesta filla d’Adam a la qual Déu –en previsió dels mèrits de Crist, Redemptor universal del gènere humà– preservaria del pecat original i de tots els pecats personals, i l’ompliria de gràcia, per fer d’Ella la digna Mare del Verb encarnat.
"Va arribar a la victòria contra un enemic imponent, fins al punt que a Ella, més que a ningú, es dirigeixen les lloances".
Ella és la verge que concebrà i tindrà un fill, que s’anomenarà Emmanuel (Is 7, 14); està significada a Judit, l’heroïna del poble hebreu que va arribar a la victòria contra un enemic imponent, fins al punt que a Ella, més que a ningú, es dirigeixen les lloances: Tu ets l’exaltació de Jerusalem, la gran glòria d’Israel, el gran honor de la nostra gent ... Beneïda siguis tu de part del Senyor totpoderós per sempre més (Jdt 15, 9-10).
Extasiats davant la bellesa de Maria, els cristians li han dirigit sempre tota mena de lloances, que l’Església recull en la litúrgia: hort tancat, lliri entre espines, font segellada, porta del cel, torre victoriosa contra el drac infernal, paradís de delícies plantat per Déu, estrella amiga dels nàufrags, Mare puríssima ...