Mn. Pablo Bistué va néixer fa vint-i-nou anys a Sant Cugat del Vallès, i és el 4t de 6 germans, entre els quals té fama de ser el més distret. Va estudiar al col·legi Viaró, i més tard es va graduar en Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Apassionat de l'esport, la muntanya i de tot el que sigui a l'aire lliure i en bona companyia. Li agraden les postres, cosa que feia dir sovint al seu avi: “T'estàs posant les botes”. A vint-i-quatre anys es va traslladar a Roma per incorporar-se al Col·legi Romà de la Santa Creu. Actualment viu a Villa Tevere, la seu central de l'Opus Dei, on a més de continuar els seus estudis en Teologia Dogmàtica treballa a la seu central de l'Opus Dei.

Recentment ordenat, com resumiria el camí fins a aquest sí al sacerdoci? 

Diria que és molta gràcia de Déu. Quan miro enrere em sorprèn veure el camí per on m'ha anat portant, moltes vegades diferent —i millor— del que havia imaginat.

Sant Josepmaria deia que Déu havia fet l'Obra amb quatre “chisgarabís”, i que Déu podia escriure fins i tot amb la pota d'una taula. Així em sento jo amb la història de la meva vida. En tota vocació sempre té més pes el que fa el Senyor, i de nosaltres no espera res més que confiança, fidelitat i lluita per correspondre a la seva gràcia.

Des de molt jove vaig escoltar la crida de Déu com a numerari de l'Opus Dei, i des de llavors m'he limitat a intentar seguir aquella veu. De vegades millor, de vegades pitjor, però al Senyor li basta aquest sí fragmentat per anar edificant la nostra vida. Gairebé sempre parla en les coses més petites, però de tant en tant també en les grans.

Gairebé 10 anys després de demanar l'admissió vaig decidir, durant un curs de recés, escriure al Pare dient-li que si ell volia, estava disponible per anar a Roma a estudiar teologia, formar-me millor en l'esperit de l'Opus Dei i eventualment ordenar-me sacerdot. Al cap d'un any me'n vaig anar a Roma a viure i, després de cinc anys allà, va arribar la pregunta del Pare si volia ordenar-me… i aquí estem.

Ens pot dir alguna cosa del paper de la família, escola, amics en la seva vocació?

A sant Josepmaria li agradava repetir que el 90% de la vocació li la devem als nostres pares. I jo crec que és totalment cert, almenys en el meu cas. Així que ells són els principals "culpables". Destacaria principalment dos aspectes de l'educació que els sis germans hem rebut d'ells: que val la pena lliurar la vida per amor, i l'amor a la llibertat.

D'una banda, la meva mare va deixar de treballar formalment des de jove per dedicar-se a l'educació dels seus fills. Juntament amb el meu pare han hagut de tirar endavant una família de vuit membres amb un únic sou. Hi ha molta entrega en totes dues parts en prendre aquella decisió fa quasi trenta-cinc anys. És innegable que en prendre-la, els fills érem al centre, i els admiro molt per això i per moltes altres coses. Avui potser molts matrimonis no poden prendre aquesta decisió, però els germans vam tenir la sort d'aprendre des de molt petits, amb l'exemple dels nostres pares, que val la pena lliurar la pròpia vida per donar-la als altres.

De l'altra, la llibertat amb què ens han deixat a cada fill seguir el nostre camí. No ens van forçar a practicar la fe, ni a freqüentar els clubs juvenils inspirats per sant Josepmaria; hem estudiat el que hem volgut sense cap pressió per part seva… Penso especialment en l'amor a la llibertat que han mostrat pel que fa a la vocació dels fills. Els meus pares no són de l'Opus Dei i, dels sis germans, quatre som numeraris. No és fàcil veure com els teus fills se'n van tan aviat de casa… però van saber veure-ho amb visió sobrenatural i animar-nos sempre a seguir la voluntat de Déu.

Tindria molt a dir també dels meus germans, especialment, i de la resta de la família. També dels meus amics i dels amics dels meus pares… Em considero una persona tremendament afortunada pel que fa a les persones que Déu ha posat al meu costat.

Va patir una greu malaltia, la fe el va ajudar?

La fe em va ajudar en molts sentits. Fonamentalment, diria que et dona una mirada més àmplia de la realitat i, per tant, més veritable. Pot passar que davant d'una malaltia un es tanqui en els seus sofriments, les seves molèsties… i que se senti sol en el dolor. Jo em demanava el perquè d'aquella malaltia i humanament era difícil trobar respostes.

La fe et permet veure les coses des de més amunt. Em va ajudar a transformar la pregunta: del perquè d'aquesta malaltia al per a què de la malaltia. Sembla un joc de paraules, però és un canvi decisiu en la manera d'entendre el que realment passa. D'una banda: tenir la certesa que mai no estàs sol, tampoc en el sofriment, que estàs sempre a les mans de Déu. De l'altra, encara que sembli paradoxal, descobrir una crida en aquella malaltia a servir els altres. Un servei que moltes vegades es limitava a deixar-se estimar, perquè no estava en condicions de fer gaire més.

Al mateix temps, tot això no és només un consol interior. Realment et dona l'alegria i la força per, dins de les pròpies limitacions, procurar viure la situació de la millor manera possible, buscant també fer la voluntat de Déu a partir de la realitat que et toca viure. I sobretot, em va donar aquesta mirada més àmplia, que et permet adonar-te de tot el positiu que un rep amb motiu de la malaltia: particularment l'oració, la tendresa i l'afecte de tantes persones, fins i tot de gent que no coneixia. Gràcies a la fe puc dir que la malaltia em va donar molt més del que em va treure.

Durant els anys que ha viscut a Roma ha dedicat part del seu temps a acompanyar joves i famílies. Ens podria explicar alguna cosa del seu pas pel club Tiber?

Un dels grans dons rebuts en aquesta etapa romana va ser atendre el Club Tiber, a Roma. Les famílies del club són realment acollidores. No simplement cordials, sinó que aconsegueixen transformar Roma, un lloc on a priori hi ets de pas, en casa teva.

Quan em van preguntar si podia ser el director del Tiber he de reconèixer que no ho tenia gens clar. A Espanya m'havia dedicat a la feina amb universitaris, de manera que no tenia gaire experiència en clubs juvenils i gairebé no parlava italià.

Recordo amb gràcia el meu primer contacte amb nois del Tiber. Anàvem a una convivència i jo conduïa el cotxe. Venien amb mi quatre nois de tretze anys neguitosos, tot menys tranquils: discutien, cridaven, fins i tot tenien un megàfon amb el qual anaven dient coses a la gent pel carrer. Però jo era incapaç de dir res per l'idioma… no era un inici gaire prometedor.

Així i tot, una vegada més la realitat va superar les expectatives. Ha estat tota una experiència veure créixer aquests nois, formar part de les seves vides, haver pogut ajudar-los a madurar tant humanament com espiritualment. I també ha estat molt enriquidor formar part de la xarxa de famílies que formen el Tiber. Haver anat a les seves cases, sentir com els pares valoraven la dedicació que posàvem al Tiber amb els seus fills. Si al principi un sent que el que fa és fonamentalment donar (temps, dedicació…), també en aquest cas he pogut experimentar que és molt més el rebut que el donat.

Que Déu ens cridi personalment i ens convidi a seguir-lo, interpel·la i activa la nostra llibertat o la limita?

Diria que no només la interpel·la i l'activa, sinó que dona a la llibertat horitzons nous que en molts casos un no podia ni imaginar.

Poso un exemple. Durant la meva època a la universitat vaig tenir la sort de poder fer un període d'intercanvi a Sydney, a la University of Technology of Sydney. Hi vaig viure en un centre de l'Obra que estava literalment a l'altre costat del món. I, tot i això, puc dir que vivint allà no només em sentia com a casa, sinó que realment hi era, a casa. No sé què hauria pogut fer amb la meva llibertat si Déu no m'hagués cridat a ser part de l'Obra, però sí puc dir que he rebut dons molt més grans del que mai hauria pogut "fabricar" o "fer" amb la meva llibertat.

Com poden els sacerdots de la Prelatura servir cada cop millor l'Església?

Em ve al cap una anècdota que vaig escoltar d'un sacerdot de l'Opus Dei que va anar a iniciar la labor apostòlica a Finlàndia. En una visita de sant Joan Pau II, el Papa va demanar sopar amb els tretze preveres catòlics que vivien aleshores al país. En acabar el sopar, sant Joan Pau II li va dir a aquest sacerdot: “Tu has vingut a Finlàndia per fer l'Opus Dei, i la millor manera d'ajudar l'Església és fent precisament això”.

Per tant, la millor manera de servir l'Església dels sacerdots de la Prelatura és fer molt bé l'Opus Dei. La major part de les vegades això es concretarà en servir amb el seu ministeri als seus germans i germanes a l'Obra i en l'atenció sacerdotal de les activitats apostòliques de l'Opus Dei. Al mateix temps són sacerdots de l'Església i, per tant, tenen un cor universal. Això els porta a resar amb afecte pel bisbe i els fidels de la diòcesi on es troben i a procurar col·laborar —en la mesura que puguin— amb les activitats de la diòcesi.

Quin paper creu que deu tenir el mossèn avui dia?

En relació amb això em van semblar molt il·luminadores aquestes paraules de Benet XVI: «Els fidels només esperen dels sacerdots una cosa: que siguin especialistes en la promoció de l'encontre de l'home amb Déu». Per a això els sacerdots hem d'estar molt en contacte amb tothom i molt en contacte amb Déu. Els sacerdots hem de ser experts en humanitat, conèixer bé les persones, saber allò que els omple el cor. I al mateix temps hem de conèixer molt bé Déu.

Així, molt a prop de Déu i molt a prop dels homes, podrem il·luminar totes les situacions —tan sovint incomprensibles— amb la llum de la fe i, també, estimar i comprendre amb un amor que no és el nostre, sinó que és l'amor de Déu.

Entre les primeres paraules del Papa Lleó XIV com a pontífex vam conèixer el seu desig: «La pau sigui amb vosaltres! I una crida: No tingueu por! Accepteu la invitació de l'Església i de Crist Senyor!».

Em sembla que el Papa Lleó està fent d'aquesta salutació un senyal d'identitat. Una salutació que no és pròpia, sinó que és la salutació de Jesús als apòstols després de la Resurrecció. El món necessita pau, i el Papa ens ho recorda constantment. Aquest és un dels fruits de la Resurrecció que els cristians estem cridats a portar al món. Però per portar-la, primer l'hem de tenir cadascun dins nostre. Una pau que no és absència de problemes ni de dificultats… sinó una pau que ve de saber que Ell ha vençut el món i que ens estima personalment i és a prop nostre.

D'altra banda, aquell “no tingueu por” inevitablement porta a la memòria sant Joan Pau II, que va fer d'aquella frase una constant del seu pontificat. No només ell: Benet XVI i el Papa Francesc també l'han repetida en més d'una ocasió.

Tots tenim dins una temptació, que és la de pensar que Déu vol entrar a la nostra vida per treure'ns alguna cosa. Per això moltes vegades tenim por d'obrir-nos del tot a l'acció de Déu. Vaig escoltar una vegada una frase que em va agradar i em va fer pensar: el contrari a l'amor no és l'odi, sinó la por. Déu vol entrar a la nostra vida fonamentalment per donar-nos alguna cosa, i això és Ell mateix, el seu amor, la seva Vida. Però no es pot donar si nosaltres no ens obrim lliurement a Ell, i per a això cal superar la por, abandonar-se, confiar.

Estem esperant la visita del Papa, quin missatge creu que aportarà?

D’una banda, ens vol animar a “alçar la mirada” cap a les persones, i ens ho predica amb l’exemple: a Madrid i Barcelona visitarà diversos projectes socials; Canàries és el lloc per on entren milers de persones en situacions molt precàries i on, per desgràcia, molts ni tan sols arriben al destí… Un cor cristià, i per això més humà, no pot quedar-se indiferent davant aquest sofriment.

D’altra banda, “alçar la mirada” cap a Déu: el Papa tindrà vetlles de pregària, l’adoració del Corpus a Madrid, la vigília a Montjuïc, la visita a la Sagrada Família, el Rosari a Montserrat…

I aquestes dues coses van fonamentalment de bracet. Quan un s’obre a Déu sent la crida d’obrir els braços als seus germans, els homes. I quan un es vol obrir incondicionalment als homes, experimenta la seva incapacitat, perquè som limitats, se’ns fica l’egoisme dins… i per això necessitem que sigui Déu qui ens doni el seu amor, per així poder estimar nosaltres els altres.

Ja té data i lloc per la Missa Nova? Sap quin serà el seu primer destí?

La Missa Nova encara està per concretar, tot i que tot apunta que serà al col·legi Viaró el dissabte 26 de setembre a la tarda. Durant els mesos de setembre i octubre aniré a Sevilla per fer les “pràctiques” pastorals. Sí, també els sacerdots hem d'aprendre a ser sacerdots. Durant aquest període acostumem a atendre activitats molt diverses per anar tenint experiència en tots els àmbits. I el més important: durant aquests mesos hi ha un sacerdot gran que està més pendent de nosaltres i ens acompanya de prop en l'inici del ministeri.

Al novembre tornaré a Roma per continuar treballant a la seu central de l'Opus Dei i, si Déu vol, per començar el doctorat, de manera que encara em quedaré a Itàlia uns anys més.