Opus Dei

La Penitència és un sagrament específic de curació i salvació. La forma concreta segons la qual els ministres de Crist i de l’Església han exercit el poder de perdonar els pecats ha variat notablement, tot i que es manté una estructura fonamental que comprèn dos elements igualment essencials: els actes de l’home que es converteix sota l’acció de l’Esperit Sant i l’acció de Déu pel ministeri de l’Església. La Unció dels malalts és una ajuda a les persones la vida de les quals perilla per una malaltia greu.

L’Església és una societat estructurada en la qual uns tenen la missió de guiar els altres. L’assistència de l’Esperit Sant a tota l’Església perquè no s’equivoqui en creure es produeix també al magisteri perquè ensenyi fidelment i autènticament la Paraula de Déu. Des de sempre l’Església ha cridat a l’ordre del presbiterat només als homes batejats: s’ha sentit vinculada a la voluntat de Crist, que va triar només homes com a Apòstols.

Els continguts de la pregària poden ser molts i variats. La pregària de petició forma part de l’experiència religiosa universal. El reconeixement dels béns rebuts impulsa a dirigir l’esperit cap a Déu. També és part essencial de la pregària reconèixer i proclamar la grandesa de Déu. El Catecisme distingeix entre pregària vocal, meditació i pregària de contemplació. Totes tres tenen en comú un tret fonamental: el recolliment del cor.

Crist va anar manifestant al llarg de la seva vida com hauria de ser la seva Església. L’Església és la comunitat de tots els que han rebut la gràcia regeneradora de l’Esperit per la qual són fills de Déu. Tots els batejats participen del sacerdoci comú: estan cridats a posar Déu i els altres en relació. El moviment ecumènic és una tasca eclesial per la qual es busca la unitat visible entre els cristians en l’única Església fundada per Crist.

Jesús va acceptar lliurement els sofriments físics i morals imposats per la injustícia dels pecadors. La creu de Crist és, sobretot, la manifestació d’amor generós de la Trinitat cap als homes, d’un amor que ens salva. El misteri de la Creu, present en els sagraments, ens va conduint cap a una vida nova. Per la resurrecció de Jesús, Déu va inaugurar la vida nova, la vida del món futur, i la va posar a disposició dels homes.

La bona nova de la salvació exigeix la presència de l’Església al món. L’Evangeli constitueix de fet un anunci de transformació del món d’acord amb el designi de Déu. La doctrina social de l’Església forma part de la teologia moral social, que deriva d’una concepció cristiana de l’home i de la vida política. La moral social de l’Església ensenya que existeix una primacia dels béns espirituals i morals sobre els béns materials.

L’home, que està cridat a participar del poder creador de Déu perfeccionant el món per mitjà del seu treball, també ha de deixar de treballar el setè dia, per dedicar-lo al culte diví i al descans. El diumenge se santifica principalment amb la participació en la Santa Missa. L’Església estableix aquesta obligació perquè als seus fills no els falti l’aliment que necessiten absolutament per viure com a fills de Déu.

La vida cristiana és la vida de l’home com a fill de Déu en Crist per mitjà de l’Esperit Sant. L’acció de l’Esperit Sant en l’ànima del cristià, a més de donar la gràcia santificant i les virtuts teologals, comunica inspiracions i gràcies actuals, i té una manifestació específica en el que l’Església anomena dons de l’Esperit Sant. El Decàleg conté un conjunt de deures greus, però és també i sobretot una instrucció, un ensenyament sobre la manera de viure.

Jesús va enviar els apòstols per tot el món a «anunciar la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat». El contingut d’aquest Evangeli era el que va dir i va fer Jesús en la seva vida terrenal. Els quatre relats de Mateu, Marc, Lluc i Joan són el resultat d’un llarg procés de composició. Els evangelis no són llibres que presenten Jesús com una figura del passat: són paraula actual, en què Jesús és sempre viu.

El novè i el desè manaments fan referència als actes interns corresponents als pecats contra el sisè i el setè manaments. Els pecats interns poden deformar la consciència. La lluita contra els pecats interns és una part de l’afany cristià per estimar amb tot el cor, amb tota la ment i amb totes les forces. La puresa de cor significa tenir una manera santa de sentir.