Opus Dei

Només les accions voluntàries són objecte d’una valoració moral pròpiament dita. És part fonamental de la formació i de la vida cristiana l’educació del complex món dels sentiments. El mitjà per ordenar les passions és l’adquisició dels hàbits morals anomenats virtuts. L’objecte, la intenció i les circumstàncies són les “fonts” o elements constitutius de la moralitat dels actes humans». L’acte moralment bo suposa alhora la bondat de l’objecte, del fi i de les circumstàncies.

Els continguts de la pregària poden ser molts i variats. La pregària de petició forma part de l’experiència religiosa universal. El reconeixement dels béns rebuts impulsa a dirigir l’esperit cap a Déu. També és part essencial de la pregària reconèixer i proclamar la grandesa de Déu. El Catecisme distingeix entre pregària vocal, meditació i pregària de contemplació. Totes tres tenen en comú un tret fonamental: el recolliment del cor.

El primer manament del Decàleg té una importància existencial: és l’únic fonament possible per configurar una vida humana aconseguida. La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’amor a Déu ha de comprendre l’amor a qui Déu estima. El segon manament prohibeix tot ús inconvenient del nom de Déu i, en particular, la blasfèmia.

La bona nova de la salvació exigeix la presència de l’Església al món. L’Evangeli constitueix de fet un anunci de transformació del món d’acord amb el designi de Déu. La doctrina social de l’Església forma part de la teologia moral social, que deriva d’una concepció cristiana de l’home i de la vida política. La moral social de l’Església ensenya que existeix una primacia dels béns espirituals i morals sobre els béns materials.

Els sagraments són signes eficaços de la Gràcia. La Gràcia santificant és una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu. Els set sagraments corresponen a totes les etapes i a tots els moments importants de la vida del cristià: donen naixement i creixement, curació i missió a la vida de fe dels cristians. Formen un conjunt ordenat, en el qual l’Eucaristia ocupa el centre, ja que conté l’Autor mateix dels sagraments.

La vida cristiana s’esforça per ordenar a Déu i a la caritat fraterna els béns d’aquest món. Són importants tant la temprança, per moderar-ne l’ús i la possessió, com la justícia, que preserva els drets dels altres. A aquestes dues virtuts s’hi ha d’afegir la solidaritat. El vuitè manament prohibeix falsejar la veritat en les relacions amb l’altre. Els cristians tenen el deure de donar testimoni de la Veritat que és Crist i de reconèixer-lo davant dels homes.

L’home, que està cridat a participar del poder creador de Déu perfeccionant el món per mitjà del seu treball, també ha de deixar de treballar el setè dia, per dedicar-lo al culte diví i al descans. El diumenge se santifica principalment amb la participació en la Santa Missa. L’Església estableix aquesta obligació perquè als seus fills no els falti l’aliment que necessiten absolutament per viure com a fills de Déu.

Déu atorga a l’home la distinció sobre el món i li mana exercir-lo. La tutela del medi ambient és una obligació moral que incumbeix a cada persona i a tota la humanitat. L’ecologia és un dels àmbits en què el diàleg dels cristians amb els fidels d’altres religions és especialment important per establir una col·laboració.

L’Església considera que la llibertat és signe eminent de la imatge divina en l’home. La participació dels homes en la benaventurança divina és un bé tan gran i tan desitjat per l’Amor diví que Déu ha volgut córrer el risc de la llibertat humana. En sentit moral, la llibertat no és tant una propietat natural de la persona com una conquesta, fruit de l’educació, de les virtuts morals posseïdes i de la gràcia de Déu.

L’home és l’única criatura capaç de conèixer i d’estimar més enllà del que és material i finit. Si Déu ens ha creat amb esperit, és perquè el coneguem i l’estimem a Ell: la creació de l’home a imatge de Déu implica la possibilitat d’una relació de comunicació mútua. L’ésser humà, com que és imatge de Déu i participa d’Ell, que és amor, és un ésser capaç d’amor.