Opus Dei

L’home és l’única criatura capaç de conèixer i d’estimar més enllà del que és material i finit. Si Déu ens ha creat amb esperit, és perquè el coneguem i l’estimem a Ell: la creació de l’home a imatge de Déu implica la possibilitat d’una relació de comunicació mútua. L’ésser humà, com que és imatge de Déu i participa d’Ell, que és amor, és un ésser capaç d’amor.

És lícit preguntar-se per la possibilitat i l’efectivitat de les intervencions divines al nostre món. L’acceptació quotidiana de la providència és un acte d’esperança teologal que no exclou l’exercici responsable de la llibertat, que entra en el pla de Déu. La providència porta el cristià a una actitud de confiança filial en Déu en totes les circumstàncies.

La creació és alhora un misteri de fe i una veritat accessible a la raó. Déu ho ha creat tot «no per augmentar la seva glòria, sinó per manifestar-la i comunicar-la». El coneixement i l’admiració del poder, la saviesa i l’amor divins condueixen l’home a una actitud de reverència, adoració i humilitat, a viure en la presència de Déu sabent-se fill seu.

Déu s’ha revelat a poc a poc a l’home i ha culminat la seva revelació amb l’encarnació. Crist va constituir l’Església, que és la que manté viva la seva memòria i el presenta com el que, després de viure en aquest món, ha ressuscitat i està entre nosaltres per sempre. I aquesta missió la fa custodiant la paraula de Déu, que recullen les Sagrades Escriptures; transmetent la Tradició, i ensenyant, il·luminada per l’Esperit Sant, com viure cristianament en cada època (Magisteri).

En l’home hi ha un desig natural d’assolir un coneixement ple de Déu, que no és capaç de conèixer sense l’ajuda de Déu. Déu s’ha revelat com un ésser personal i tri, a través de la “història de la salvació”, que recull la Bíblia. Amb aquesta revelació, Déu vol oferir als homes la possibilitat de viure en comunió amb ell, perquè puguin participar dels seus béns i de la seva vida, i així arribar a la felicitat.

Al fons de l’esperit humà trobem una nostàlgia de felicitat que apunta a l’esperança d’una llar, d’una pàtria definitiva. Som terrenals, però anhelem el que és etern, anhelem Déu. Un Déu que podem conèixer amb certesa com a origen i final de l’univers i com a bé suprem, a partir del món i de la persona humana.

Crist va anar manifestant al llarg de la seva vida com hauria de ser la seva Església. L’Església és la comunitat de tots els que han rebut la gràcia regeneradora de l’Esperit per la qual són fills de Déu. Tots els batejats participen del sacerdoci comú: estan cridats a posar Déu i els altres en relació. El moviment ecumènic és una tasca eclesial per la qual es busca la unitat visible entre els cristians en l’única Església fundada per Crist.

Els sagraments són signes eficaços de la Gràcia. La Gràcia santificant és una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu. Els set sagraments corresponen a totes les etapes i a tots els moments importants de la vida del cristià: donen naixement i creixement, curació i missió a la vida de fe dels cristians. Formen un conjunt ordenat, en el qual l’Eucaristia ocupa el centre, ja que conté l’Autor mateix dels sagraments.

El cos ressuscitat serà real i material, però no terrenal ni mortal. L’enigma de la mort de l’home es comprèn només en vista de la resurrecció de Crist i de la nostra resurrecció en Ell. La vida eterna és el que dona sentit últim i permanent a la vida humana, a l’afany ètic, al lliurament generós, al servei abnegat, a l’esforç per comunicar la doctrina i l’amor de Crist a totes les ànimes.

La bona nova de la salvació exigeix la presència de l’Església al món. L’Evangeli constitueix de fet un anunci de transformació del món d’acord amb el designi de Déu. La doctrina social de l’Església forma part de la teologia moral social, que deriva d’una concepció cristiana de l’home i de la vida política. La moral social de l’Església ensenya que existeix una primacia dels béns espirituals i morals sobre els béns materials.