SANTIFICACIÓ DE LA VIDA DE FAMÍLIA (2’ 30”)
TEATRE COLISEO. BUENOS AIRES (ARGENTINA). 23-VI-74.
Pare, jo voldria demanar-li a veure si ens pot parlar una mica sobre un tema del qual vostè moltes vegades ens ha dit quelcom, i és que beneeix l'amor humà amb les seves dues mans de sacerdot.
I què vols que digui jo, d'això? Com no haig de beneir l'amor humà si l’ha beneït el Senyor i l’ha consagrat instituint un sagrament, que sant Pau diu que és el sagrament gran, sacramentum magnum, l’anomena.
El sagrament sant del matrimoni no és només un contracte; és alhora contracte pel qual de dues carns es fa una… Compte! que ho diu cruament la Sagrada Escriptura, però bellament!, i jo no puc menys d'estimar aquest amor humà, que el Senyor a mi m'ha demanat que me’l negui. A mi m'ho ha demanat, però ho estimo en els altres, ho estimo en l'amor dels meus pares, ho estimo en l'amor vostre, dels cònjuges entre si. No t'estranyi que jo us beneeixi aquest amor, que ha consagrat el Senyor amb un sagrament, que és sagrament gran.
Ara bé, estimeu-vos de debò! I com us aconsello sempre: marit i muller, poques renyines. Més val no embullar amb la felicitat. Cediu vosaltres un poc. Ell cedirà també.
Després, davant dels fills, no us baralleu; que la canalla es fixa en tot, que els menuts formen de seguida el seu judici. No saben que sant Pau ha escrit: qui iudicat Dominus est, que és el Senyor el qui jutja. I ells s'erigeixen en senyors, encara que tinguin tres o quatre anys, i pensen: la mamà és dolenta o el papà és dolent. És un embolic feroç, pobres criatures!, quina tragèdia! No creeu aquesta tragèdia en els cors dels vostres fills. Espereu una mica, tingueu paciència; i ja us barallareu!, quan el nen estigui adormit, renyiu. Però poc, sabent que no teniu raó. Ja se us ha passat l'empipament; se us ha passat l'empipament i aquell d’ambdos que creu que té raó, ha de dir a l'altre: perdona'm, perquè veritablement sóc impacient, i et vull amb tota la meva ànima…'
COL·LEGI TABANCURA. SANTIAGO DE XILE (XILE). 2-VII-74.
Pare, a alguns ens passa que tots els dies en arribar la tarda sentim simultàniament la tirada a seguir treballant per a aprofitar les millors hores, les més tranquil·les, o la de plegar per a estar amb la mainada i fer vida de família. Què ens recomana fer per a actuar bé, com Déu vol, davant aquesta disjuntiva?
Jo sé que els homes d'aquest país sou molt pràctics, i que a tu t'interessarà fer allò més important. I el millor negoci que tens és el d'educar els fills. Per tant, vés amb la dona i amb la canalla. Si és necessari, vas de quatre grapes amb els menuts, o et poses a jugar amb un tren o amb soldadets —ja no fan soldadets de plom, quina llàstima!—. I a fer-te amic dels fills; aquest és el gran consell.
Vosaltres, els qui encara sou petits, la millor amiga que teniu és la mare, tot i que de vegades s'enutgi. I si s'enutja és perquè li doneu motius. I el millor amic que teniu és el pare. Per tant, si us passa pel cap alguna cosa i voleu saber quelcom de la vida, no ho pregunteu a un amic ni a una amiga, no, no. Aneu a la mare o al pare. Els nois van al pare: escolta papà, em passa això. I li dieu cruament, clarament, amb les mateixes paraules amb què ho anàveu a dir a l'amic. I el pare us explicarà totes les coses. I les nenes aneu a la mare. Ningú no us estima tant com ells! Per tant, procureu, vosaltres, nois i noies, fer-vos amics dels papàs, i tot caminarà bé.
I els papàs, que estiguin assequibles, que no siguin uns panxacontents que deixen a la dona tot el pes de la casa i l'educació de la canalla. ¡Sembla mentida que us surtin uns homes tan homes quan han d'educar-los les dones!