Som una família sevillana, tres nenes i un nen, com es diu a la meva terra. La meva mare és gaditana de naixement. Els seus pares, valencians, es van traslladar a Isla Mayor (Sevilla) per treballar l'arròs en terres properes a les aiguamolls del Guadalquivir. El meu avi va morir molt jove i va deixar a la meva àvia amb els seus quatre fills per criar. Així la terra que treballava el bon home es va quedar en guaret.

Passats uns quants anys, el meu pare va arribar a ser l'administrador de la finca, derruïda, però amb una terra per treballar. Això va portar alegries a la família però també algunes diferències, que en algun cas es van convertir en disputa familiar.

A causa d'un dels germans de la meva mare, malalt d'esquizofrènia, els meus pares no s'havien decidit a vendre la finca, ja que la residència on viu el meu oncle té un cost elevat i es cobria amb els fruits que donava el treballar aquesta terra.

No obstant això, aquest any, el meu pare va decidir que aquesta terra, objecte de disputes en algun cas, estaria bé repartir-la entre els germans de la meva mare, el que podria servir per unir una miqueta la meva família. Després de deixar lligat el problema de cobrir les despeses del meu oncle malalt, van començar l'aventura de buscar un bon comprador.

Ara es quan entra en acció Chiqui (apel·latiu familiar de mn. José María), perquè el comprador es feia de pregar i vam decidir demanar al nostre bon amic: "José María, amic meu, que venguem el mas", demanàvem. Després de molta oració i bastants compradors fallits, el perit que estava ajudant el meu pare en la venda, un antic alumne seu, va trobar una família que estava d'acord en el preu i les condicions que posaven els meus pares, fou una gran alegria.

Agraïm a José María Hernández Garnica aquest favor, que ha servit per unir la nostra família una mica més i emprendre altres projectes amb aquests diners.

A.G.N., Valladolid