«ELS PROJECTES del seu cor subsisteixen d'edat en edat, per lliurar les seves vides de la mort i reanimar-los en temps de fam»^[1]. L'Església ens proposa aquestes paraules del salmista per endinsar-nos en el misteri del Sagrat Cor de Jesús i el seu amor per nosaltres. Ens recorden que el cor de Déu alberga projectes que abracen la història personal de cada ésser humà; que són projectes de llibertat i de vida. «No som el producte casual i sense sentit de l'evolució. Cadascun de nosaltres és el fruit d'un pensament de Déu. Cadascun de nosaltres és volgut, cadascun és estimat, cadascun és necessari»^[2].

Podem contemplar Jesús a la creu, que es va deixar traspassar el cor per oferir-nos una prova més que ens estima incondicionalment. Sant Ambròs assenyala que «de la mateixa manera que Eva fou formada de la costella d'Adam adormit, així l'Església va néixer del cor traspassat de Crist mort a la creu»^[3]. Podem dir, en certa manera, que el nostre origen és al cor nafrat de Jesús. La nostra vida de cristians sorgeix d'aquest costat, que és com una font a la qual podem tornar una vegada i una altra, per reprendre forces en el nostre camí.

«Jesús a la Creu, amb el cor traspassat d’Amor pels homes, és una resposta eloqüent ―els mots hi sobren― a la pregunta pel valor de les coses i de les persones. Els homes valen tant, amb llur vida i felicitat, que el mateix Fill de Déu es dona per redimir-los, per rentar-los, per elevar-los»^[4]. En celebrar el Sagrat Cor del Senyor ens adonem que, per damunt dels sofriments i de les derrotes, hi ha algú per a qui som insubstituïbles. Per això en l'oració, aquest diàleg de cor a cor amb Crist, és on podem sempre recuperar l'alegria i la confiança.

ALGUNA VEGADA la nostra pau es pot veure amenaçada en descobrir la presència del pecat en la nostra vida; potser succeeix en aquells moments en què caiem en la temptació i ens enredem amb els nostres propis vicis. En realitat odiem el pecat que ens allunya de Déu, que ens fa mal a nosaltres mateixos i als altres, però sembla que no trobem el camí per sortir-ne. En aquells moments, la nostra voluntat sembla endormiscada i potser tenim la impressió d'estar paralitzats en la vida espiritual. Si sentim que d'alguna manera el nostre cor no reacciona, podem recordar que el cor de Jesús és mans i humil, descans per als qui s'hi refugien: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11, 28). Crist és, a més, el bon pastor que ens busca contínuament, que s'obre pas per trobar-nos i carregar-nos una altra vegada a les espatlles. Saber que el seu cor no dorm, fins i tot quan sembla que el nostre està molt lluny, ens omple de confiança per tornar a començar les nostres lluites diàries.

«El cor del Bon Pastor ens diu que el seu amor no té límits, no es cansa i mai no es dona per vençut. (...) Està inclinat cap a nosaltres, polaritzat especialment en el qui està lluny; allà apunta tenaçment l'agulla de la seva brúixola, allà revela la feblesa d'un amor particular, perquè desitja arribar a tothom i no perdre ningú»^[5]. Els nostres pecats ja no són un motiu per descoratjar-nos en el nostre anhel d'estar amb Déu. El Senyor permet que experimentem la feblesa i això ens obre a la possibilitat de ser humils; ell compta amb el nostre esforç perquè, impulsats per la seva gràcia, ens aixequem. De vegades, «la història de la salvació es compleix creient «contra tota esperança» (Rm 4, 18) a través de les nostres debilitats. Moltes vegades pensem que Déu es basa només en la part bona i vencedora de nosaltres, quan en realitat la majoria dels seus designis es fan a través de la nostra debilitat i malgrat aquesta»^6].

A LA CREU, Jesús deixa que la llança traspassi el seu costat «perquè així, acostant-se al cor obert del Salvador, tots puguin beure amb joia»^7]. Contemplar d'aquesta manera Crist ens ajudarà a despertar el nostre ànim i a realitzar el camí de tornada cap a l'amistat amb Déu. «Procura't recer en les ferides de les seves mans, dels seus peus, del seu costat. I es renovarà la teva voluntat de recomençar, i reprendràs el camí amb més decisió i eficàcia»^8]. Si volem sortir del parany del descoratjament, el millor remei és pensar menys en les nostres limitacions, i mirar amb calma aquest cor que s'ha deixat traspassar pels pecats de tothom.

«Continues tenint distraccions i faltes –deia també el fundador de l'Opus Dei–, ¡i et dolen! Alhora, camines amb una alegria que sembla que t’ha de fer esclatar. Per això, perquè et dolen ―dolor d’amor―, els teus fracassos ja no et prenen la pau»^9]. Déu no vol que els nostres pecats ens omplin de tristesa ni que siguin un pes que arrosseguem amb fatiga. Per això ens ha deixat la confessió, perquè puguem recuperar l'alegria tantes vegades com ens calgui. La contrició, el dolor per les nostres pròpies faltes, és propi d'un cor enamorat; no és un sentiment que amaga cert descoratjament per no haver estat a l'altura del que els altres –o nosaltres mateixos– esperaven: és un dolor fruit de l'amor a un Déu que fa tot el que cal per nosaltres.

Al cor de Crist sempre hi tindrem un lloc per tornar. N'hi ha prou de fer-se petit i entrar-hi a través de la humilitat. I si alguna vegada ens costa emprendre el camí de tornada, comptem amb l'ajuda de Maria: ella ens mostra, amb la seva mirada materna, quina és la ruta per entrar al costat obert del seu fill.

^[1] Missal Romà, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, Antífona d'entrada (cf. Sal 32, 11.19).

^[2] Benet XVI, Homilia, 24-IV-2005.

^[3] Cf. Sant Ambròs, Expositio evangelii secundum Lucam, 2, 85-89, citat al Catecisme de l'Església Catòlica, n. 766.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 165.

^[5] Francesc, Homilia, 3-VI-2016.

^[6] Francesc, Patris Corde, n. 2.

^[7] Missal Romà, Prefaci de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús.

^[8] Sant Josepmaria, Via Crucis, XII estació, n. 2.

^[9] Sant Josepmaria, Solc, n. 861.