ELS EVANGELIS proclamats els diumenges de les primeres setmanes de Pasqua narraven les aparicions de Crist ressuscitat. Avui, però, ens trobem amb el discurs en què Jesús es presenta com el bon pastor i explica als qui l’escolten les característiques de qui vetlla per les ovelles: la seva atenció, el seu esperit de sacrifici, la seva unió amb el Pare, la seva plena llibertat per assumir la missió... I sembla animar els qui l’escolten a confiar en ell i a voler formar part de la seva pleta. Avui, diumenge del bon pastor, l’Església ens convida a entrar a la pleta de Crist ressuscitat, a deixar que sigui ell el nostre guia.
La litúrgia de la Missa d’avui comença adreçant a Déu Pare una oració que ens posa davant d’una necessitat: «Conduïu-nos al goig de l'aplec celestial i feu que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor»[1]. Jesús coneix la nostra situació i sap que necessitem la seva força guaridora. Les ferides del nostre pecat no són motiu de desànim, sinó que ens poden portar a confiar encara més en el Senyor. Ell ens ajuda a mirar la realitat amb comprensió i a fixar més els ulls en Déu. Jesús ens ha precedit en el camí cap a la vida eterna: ell ens obre pas i ens assenyala el camí cap a la felicitat.
La llum de la Pasqua il·lumina la figura del bon pastor. Podem dir que Jesús «és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua» (Sl 23, 1-2) perquè ha vençut la mort i ha tornat a la vida. «Després de triomfar sobre l’infern —expressa un himne litúrgic—, el Restaurador del gènere humà torna al cel, ressuscitat, portant la seva ovella sobre les espatlles»[2]. En aquesta ovella podem trobar una imatge de la humanitat, una imatge de cadascun de nosaltres.
«JO SOC EL BON PASTOR. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles» (Jn 10, 11). Amb aquestes breus paraules Jesús ens diu com s’identifica el bon pastor: és aquell que es lliura a si mateix per tenir cura de les ànimes que li han estat encomanades. Aquesta tasca és, per a ell, el més important. Hi ha una relació estreta entre el bon pastor i les ovelles que té a càrrec seu: les coneix una a una, passa el temps envoltat d’elles, reconeix el seu bel, la manera com caminen... El bon pastor no abandona mai les seves ovelles perquè formen part de la seva vida, mentre que «el que treballa només a jornal», el qui no les estima com a seves, gairebé no s’implica personalment a cuidar-les. Crist, en canvi, «està unit a nosaltres per una relació d’amistat: ens coneix, ens crida pel nostre nom, ens guia i, com fa un pastor amb les seves ovelles, ens ve a buscar quan estem perduts i ens embena les ferides quan estem malalts»[3].
Jesús subratlla que ell dona la vida per les ovelles com un acte de llibertat i, per tant, d’amor: «El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare» (Jn 10, 17-18). ¡Quanta esperança dona saber-nos estimats per un pastor així! Si la passió del Senyor ens mostra fins a quin extrem arriba el seu amor per nosaltres, la seva resurrecció ens diu que val la pena deixar-nos conquerir per aquest amor, perquè és aquí on trobem la força per començar a caminar, ja ara, segons una vida nova. «Déu meu —prega sant Josepmaria—, ¡que fàcil és perseverar, sabent que Tu ets el Bon Pastor, i nosaltres —tu i jo...— ovelles del teu ramat! Perquè prou ens consta que el Bon Pastor dona tota la vida per cadascuna de les seves ovelles»[4].
Com a ovelles del ramat de Crist, sabrem acudir a aquells llocs on ell ens dona la vida: a aquells moments de pregària diària, a les pràctiques de pietat que marquen el ritme de les nostres jornades... Però, principalment, als sagraments, perquè a través d’ells som renovats en la vida divina. Aleshores podem dir amb el salmista: «Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics; m'has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. Ben cert, tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor» (Sl 23, 5-6).
EL DIUMENGE DEDICAT al bon pastor és un bon dia per demanar que a l’Església es facin presents sempre les atencions del bon pastor. Oferir aquestes atencions és una missió especialíssima dels ministres sagrats. Tanmateix, en cert sentit, tots els batejats, identificats amb Crist, estem cridats a ser pastors dels altres: a ajudar amb l’exemple, la pregària i el consell. Per això, sant Josepmaria deia que tots som ovella i pastor.
Per ser bons pastors necessitem imitar Jesús quan serveix, guareix, acompanya, escolta... En definitiva, quan dona la vida pels altres de manera gratuïta. «L’intermediari fa la seva feina i cobra la seva paga (…). En canvi, el mediador s’oblida d’ell mateix per unir les parts, dona la vida, es dona a si mateix, el preu és aquest: la pròpia vida, paga amb la pròpia vida, amb el seu cansament, la seva feina, amb moltes coses»[5]. Els altres no són un mitjà per assolir alguna cosa, ni tan sols finalitats que ens poden semblar elevades. Aquesta seria l’actitud de l’assalariat de la paràbola: no li importen les ovelles, sinó només el guany que en podrà treure.
El bon pastor mira cada persona amb la gratuïtat de Déu; la veu en la seva condició fonamental: un fill o una filla de Déu cridat a la glòria i a participar del seu amor. Per això, serveix tothom amb alegria, i això genera una confiança sincera en els altres: desitgen acostar-se al pastor perquè saben que busca la seva felicitat. Al capdavall, el premi d’aquesta entrega també és l’alegria que no s’acaba mai: «Així, quan apareixerà el cap dels pastors, rebreu la corona immarcescible de la glòria» (1 Pe 5, 4).
[1] Missal Romà, Col·lecta, Quart Diumenge de Pasqua.
[2] Himne Salve dies.
[3] Lleó XIV, Regina Caeli, 26-IV-2026.
[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 319.
[5] Francesc, Homilia, 9-XII-2016.

