LA SORPRESA de santa Elisabet devia ser gran quan, enmig del seu embaràs, va rebre la visita de la seva cosina. «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! —digué Elisabet—. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?» (Lc 1, 41-43). La proximitat de Maria fa que l’esposa de Zacaries se senti desbordada d’alegria. Mesos abans havia rebut amb goig la notícia que donaria a llum; i ara el Senyor li concedeix una nova gràcia, enviant-li la seva cosina perquè l’acompanyi en aquest moment tan especial.

Aquesta sorpresa de santa Elisabet es repeteix en el cor dels cristians quan descobreixen la proximitat de Maria en les seves vides i, per tant, la del Senyor. Jesucrist s’introdueix en el temps no d’una manera estranya, sinó en les entranyes de la seva Mare. I precisament ella és la primera que ve al nostre encontre, com ho va fer amb la seva cosina. La memòria del Dolç Nom de Maria ens recorda que tenim una mare propera, a qui podem clamar amb la certesa de ser escoltats. «D’aquesta cordialitat, d’aquesta confiança, d’aquesta seguretat, ens parla Maria. Per això el seu nom arriba tan dret al cor»^[1].

La nostra fe i esperança s’encenen quan pronunciem el nom de la Mare de Jesús. No és difícil adreçar-s’hi: n’hi ha prou que la cridem amb la naturalitat de fills. Com repetia sant Josepmaria: «La relació de cadascun de nosaltres amb la nostra pròpia mare, pot servir-nos de model i de norma pel nostre tracte amb la Senyora del Dolç Nom, Maria. Hem d’amar Déu amb el mateix cor amb què estimem els germans, els altres membres de la nostra família, els nostres amics o amigues: no en tenim d’altre. I amb aquest mateix cor hem de tractar Maria»^[2].

«TAN BON punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes» (Lc 1, 44). Les paraules de Maria fan que Joan es mogui en el si de la seva mare. Darrere l’alegria del seu fill, santa Elisabet percep que la Verge porta amb ella l’esperança d’Israel. Per això no estalvia elogis en adreçar-se-li: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! (…) Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1, 42.45).

Igual que santa Elisabet, també nosaltres podem lloar la nostra Mare perquè ha deixat obrar Déu en la seva vida i, així, el món ha estat assolit per la pau. Això ens pot omplir d’esperança enmig de les nostres lluites quotidianes. En efecte, molts sants han aconsellat adreçar-se a santa Maria enmig de les tribulacions per trobar optimisme i serenor. «En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensa en Maria, invoca Maria —escrivia sant Bernat—. Que Maria no s’aparti de la teva boca, que no s’aparti del teu cor»^[3].

No importa que, de vegades, la nostra vida sembli un mar agitat per les febleses: invocar santa Maria ens omple de seguretat. «En la tradició occidental el nom “Maria” s’ha traduït com “Estrella del Mar”. Així s’expressa precisament aquesta experiència: quantes vegades la història en què vivim apareix com un mar fosc que assota amenaçadorament amb les seves ones la barca de la nostra vida! De vegades la nit sembla impenetrable. (…) Sovint només albirem de lluny la gran Llum, Jesucrist, que ha vençut la mort i el mal. Però llavors contemplem molt propera la llum que es va encendre quan Maria digué: “Soc l'esclava del Senyor”. Veiem la clara llum de la bondat que emana d’ella»^[4].

LA VERGE rep amb senzillesa els elogis de santa Elisabet: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva» (Lc 1, 46-47). La veritable devoció envers santa Maria ens fa adreçar-nos espontàniament cap a Déu, la font de totes les gràcies. Si ella exclama que «des d'ara totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1, 48), és perquè la potència del Senyor s’ha fet present en la seva vida.

Maria ocupa en l’oració del cristià «un lloc privilegiat, perquè és la Mare de Jesús. Les Esglésies d’Orient l’han representada sovint com l’Odighitria, aquella que “indica el camí”, és a dir, el Fill Jesucrist (…) En la iconografia cristiana la seva presència és a tot arreu, i de vegades amb gran protagonisme, però sempre en relació amb el Fill i en funció d’ell. Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un catecisme vivent i sempre apunten al fonament, al centre: Jesús. Maria està totalment dirigida a ell»^[5].

En celebrar el dolç nom de Maria, podem demanar-li que ens continuï indicant el camí cap al seu Fill. L’oració que li adrecem ens uneix espontàniament a Jesús. En l’avemaria l’aclamem com a «beneïda entre totes les dones», i immediatament després hi afegim: «I beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús». Quan de vegades no sapiguem com adreçar-nos al Senyor, la nostra Mare ens ofereix una ruta segura per arribar-hi, perquè «a Jesús sempre s’hi va i s’hi torna per Maria»^[6].

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 142.

^[2] Ibíd.

^[3] Sant Bernat, Sobre les excel·lències de la Verge Mare, 2, 17.

^[4] Benet XVI, Homilia, 12-IX-2009.

^[5] Francesc, Audiència general, 24-III-2021.

^[6] Sant Josepmaria, Camí, n. 495.