AVUI DIA disposem de molts instruments per predir les condicions meteorològiques. Els contemporanis de Jesús no comptaven amb aquesta tecnologia, però a partir de determinats signes podien intuir el que havia de passar. De fet, aquesta saviesa quedava reflectida en refranys o cançons que pronosticaven el temps si es donaven certes circumstàncies. Jesús es refereix a aquest coneixement popular quan es va adreçar a les multituds convidant-les a creure en ell: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja”. I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint?» (Lc 12, 54-56).

Crist es lamenta perquè els signes que ha mostrat —els miracles, la seva vida i la seva doctrina— haurien de ser suficients per confessar-lo com a Messies. El Senyor passava molt a la vora de cadascú, però molts no se n’adonaven. També avui Déu passa per la nostra vida en la bellesa i en la fatiga del que és quotidià, en moments d’alegria i en altres en què experimentem el dolor. I és precisament en aquestes circumstàncies on podem descobrir que Déu és a prop nostre i que li importen les nostres preocupacions. Tant aleshores com ara, mantenir el cor sensible i obert a la providència —que madura en l’oració personal— continua sent la porta per descobrir l’acció de Déu a favor nostre. Comentava sant Josepmaria: «Amb aquesta recerca del Senyor, tota la nostra jornada es converteix en una conversa sola, íntima i confiada. Ho he afirmat i escrit tantes vegades, i no em fa res de repetir-ho, perquè Nostre Senyor ens fa veure —amb el seu exemple— que aquest és el comportament encertat: oració constant, del matí a la nit i de la nit al matí. Quan tot surt amb facilitat: gràcies, Déu meu! Quan arriba un moment difícil: Senyor, no m’abandoneu!»^[1].

«PER QUÈ no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?», preguntà el Senyor als qui l’escoltaven. El judici que fem sobre les coses més importants de la nostra vida no afecta només la intel·ligència, com si fos exclusivament una qüestió teòrica, sinó que requereix l’adhesió de la nostra voluntat. En efecte, l’Esperit Sant ens il·lumina per poder comprendre el que passa dins nostre i en el món que ens envolta. Ell ens ajuda a distingir amb més claredat quines són les veritables motivacions que mouen la nostra conducta.

Discernir la veritat de la nostra vida no sempre és fàcil. Tanmateix, només a partir d’aquest procés podem gaudir d’una profunda llibertat interior: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8, 31-32). No seran les circumstàncies externes les que ens impulsin a actuar d’una manera, ni tampoc uns motius més o menys nobles. El motor del nostre obrar serà principalment l’amor, el convenciment que aquesta decisió és el millor per a nosaltres mateixos i per al nostre entorn.

El discerniment «requereix que em conegui a mi mateix, que sàpiga què és bo per a mi aquí i ara. Sobretot, requereix una relació filial amb Déu. Déu és Pare i no ens deixa sols, sempre està disposat a aconsellar-nos, a animar-nos, a acollir-nos. Però mai no imposa la seva voluntat. Per què? Perquè vol ser estimat i no temut. I Déu vol també que siguem fills i no esclaus: fills lliures. I l’amor només es pot viure en llibertat»^[2]. El Senyor no vol que ens limitem a fer coses bones externes, sinó que desitja que les fem també amb el cor. Perquè «la veritable llibertat d’esperit —assenyala el prelat de l’Opus Dei— és aquesta capacitat i actitud habitual d’obrar per amor, especialment en l’afany de seguir el que, en cada circumstància, Déu demana a cadascú»^[3].

«MENTRE VAS camí del jutjat amb el qui t'acusa, procura reconciliar-te amb ell, perquè no et calgui comparèixer davant el jutge, i el jutge no et posi en mans dels guardes i no et tanquin a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim» (Lc 12, 58-59). Amb aquesta imatge, el Senyor ens ensenya que, encara que un home visqui en l’error, encara és a temps de rectificar. Com més aviat ho faci, millor, perquè es troba de camí cap al judici que arribarà quan acabi la seva existència terrenal: «Que s’afanyi, doncs —comenta un pare de l’Església—, a prendre part ara en la primera resurrecció aquell que no vulgui ser condemnat amb el càstig etern de la segona mort. Els qui en la vida present, transformats pel temor de Déu, passen d’una conducta dolenta a una de bona, passen de la mort a la vida, i més tard seran transformats de la seva condició humil a una condició gloriosa»^[4].

Tots tenim coses a rectificar. D’algunes en som molt conscients, i demanem ajuda al Senyor per acceptar-les amb serenitat i lluitar amb paciència i confiança filial, sense desanimar-nos. D’altres, en canvi, poden passar més desapercebudes. L’esperit d’examen ens ajuda a «aconseguir aquesta netedat de cor, que ens portarà a veure Déu en tot»^[5].D’aquesta manera, podem aprendre a distingir en el nostre dia a dia entre el bé i el mal, «entre allò que procedeix de Déu i allò que prové de les nostres pròpies passions o del diable»^[6].

L’examen de consciència diari és «llegir en el llibre del nostre cor què ha passat durant la jornada»^[7]. En general, n’hi ha prou amb uns pocs minuts al final del dia, encara que hi haurà ocasions en què hi dediquem més temps: abans de confessar-nos, en un recés espiritual, quan ha passat alguna cosa especialment important... «En qualsevol cas, sempre és convenient invocar l’Esperit Sant, perquè ens concedeixi la seva llum, i acabar amb un acte de dolor i algun propòsit concret per a la jornada següent. D’aquesta manera, redreçarem el rumb de la nostra conducta, i esborrarem amb actes de contrició les taques que hàgim pogut estampar en el llibre de la nostra vida»^[8]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi en la nostra lluita diària per fer que el seu Fill sigui el centre de la nostra vida.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 247.

^[2] Francesc, Audiència, 31-VIII-2022.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 5.

^[4] Sant Fulgenci de Ruspe, De remissione peccatorum, 12, 4.

^[5] Beat Àlvar del Portillo, Carta pastoral, 8-XII-1976, n. 8.

^[6] Ibíd.

^[7] Francesc, Audiència, 30-XI-2022.

^[8] Javier Echevarría, Carta pastoral, 1-I-2016.