CONTE sant Lluc que Jesús, quan va començar la seva vida pública, rondava els trenta anys (cf. Lc 3, 23). Fins aleshores, el Senyor havia viscut amb la seva família, primer a Betlem i després d'un breu període a Egipte, en un llogaret anomenat Natzaret. Un dia, Jesús va deixar casa seva i va marxar rumb al desert de Judea per ser batejat per Joan. Més tard, es va instal·lar a Cafarnaüm, on tornava a descansar amb els seus deixebles després de les seves escapades apostòliques.

En una ocasió el Senyor va tornar a Natzaret, com a escala en el seu recorregut pels pobles i llogarets de Galilea. Tornava a la que fou la seva llar durant tants anys, però ho feia com el mestre de qui tothom parlava. La fama del seu ensenyament i dels seus miracles el precedien. I tant era així que els seus paisans, admirats, deien: «Arribà al seu poble i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n'estranyaven i deien: D'on li venen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?(Mt 13, 54-56).

Treball, família, amistat, relacions socials… Els veïns de Jesús ens indiquen les coordenades on s'havia desenvolupat la vida del Senyor durant aquells primers trenta anys. I se sorprenen. Però totes aquestes activitats, tan normals als ulls de qualsevol, van tenir un sentit redemptor. Les hores passades al taller, les converses amb els seus amics, les reunions de família… Tot això va contribuir a la salvació dels homes i a restaurar la nostra comunió amb Déu^[1]. Crist ens mostra així que el nostre dia a dia també pot tenir una dimensió més profunda que la que es pot apreciar a primera vista. «Jesús, creixent i vivint com un de nosaltres, ens revela que l’existència humana, els quefers corrents i ordinaris, tenen un sentit diví. Per molt que hàgim considerat aquestes veritats, ens hem d’omplir sempre d’admiració en pensar en els trenta anys d’obscuritat, que constitueixen la major part del pas de Jesús entre els seus germans els homes. Anys d’ombra, però per a nosaltres, tan clars com la llum del sol. Més ben dit: resplendor que il·lumina els nostres dies i els dona una autèntica projecció, perquè som cristians corrents, que menem una vida ordinària, igual que la de tants milions de persones en els llocs més diversos del món»^[2].

ELS PAISANS de Jesús no havien estat capaços de reconèixer la santedat amagada en aquella vida corrent, igual a la que ells portaven, que havia transcorregut durant anys davant dels seus ulls. I ara que veien una mica dels fruits madurs d'aquella vida santa de Jesús, «se n'escandalitzaven» (Mt 13, 57). Per explicar-los que la seva reacció és en certa manera natural, el Senyor recorre a un refrany popular: «I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13, 57).

Com als veïns de Jesús, la possibilitat d'una santedat tan normal de vegades pot resultar sorprenent. Potser pensem que, per ser sants, cal fer una gesta important o bé portar una existència perfecta, sense taca. En realitat, gràcies a Déu podem contemplar al nostre dia a dia moltes persones que, a través de les seves ocupacions realitzades amb amor, ens mostren la normalitat de la vida cristiana. «M'agrada veure la santedat al poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d'amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. En aquesta constància per continuar endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d'aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu (...). Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels membres més humils d'aquest poble»^[3].

En molts casos, aquests signes de santedat els hem contemplat per primera vegada als nostres pares. Ells van ser els qui van sembrar en nosaltres la llavor de la fe i ens van tirar endavant sense estalviar-se cap sacrifici. Així li va passar, per exemple, a sant Josepmaria. A la seva adolescència, hi havia coses en la conducta dels seus pares que no entenia, i es rebel·lava interiorment. Amb el pas dels anys, va anar creixent en la consciència d'aquella santedat que li havia passat amagada. «Ho veig ara, i cada dia amb més claredat, amb més agraïment al Senyor, als meus pares, a la meva germana Carme… Jo he trobat ben a prop del meu cor bons models, que es limitaven a encaixar amb noble alegria les dissorts, a no exagerar el pes de la santa creu i a no descuidar les obligacions d'estat. Els meus pares, calladament heroics, són el meu gran orgull»^[4].

SANT MATEU tanca la narració assenyalant que Jesús «I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe» (Mt 13, 58). Sant Marc, en el passatge paral·lel, afegeix que és el Senyor qui s'escandalitza per la incredulitat dels seus paisans (cf. Mc 6, 6). Al llarg de l'Evangeli veiem que Crist se sorprèn diverses vegades per la manca de fe. Repetides vegades dirigeix a la gent o als deixebles una queixa plena de sorpresa: «Homes de poca fe!» (Mt 14, 31; Mt 16, 8; Mt 17, 20; Lc 12, 28); «si no veieu signes i prodigis, no creieu!» (Jn 4, 48).

Jesús ens ensenya que la fe és una virtut per exercitar a la vida quotidiana. Des d'un punt de vista humà, potser ens sembla que necessitem coses extraordinàries i aparatoses per encendre la nostra fe. Però el Senyor té una lògica diversa. Ell estima l'ordinari perquè hi veu constantment la meravellosa acció del seu Pare i la invitació a col·laborar amb ell: «Mireu les aus del cel... el vostre Pare celestial les alimenta» (Mt 6, 26); «mireu els lliris del camp... Déu els vesteix així» (Mt 6, 28.30); «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo» (Jn 5, 17).

En unió amb Jesús, estem cridats a deixar que en les nostres circumstàncies ordinàries es desplegui la seva vida divina, en un exercici constant de la fe i, amb ella, de l'esperança i de la caritat. «Per tant, tots els fidels cristians, en les condicions, ocupacions o circumstàncies de la seva vida, i a través de tot això, se santificaran més cada dia si ho accepten tot amb fe de la mà del Pare celestial i col·laboren amb la voluntat divina, fent manifesta a tots, fins i tot en la seva dedicació a les tasques temporals, la caritat amb què Déu va estimar el món»^[5]. El nostre Pare Déu conserva com un tresor cada instant de la nostra existència quotidiana, com va fer la Mare de Déu amb aquells anys ocults del seu fill. Mentre «Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i dels homes» (Lc 2, 52), a la seva mare no se li escapava aquesta santedat quotidiana, i la va anar atresorant al cor (cf. Lc 2, 51). Ella ens ajudarà a descobrir la santedat de la normalitat, i a reviure a cadascuna de les nostres jornades la vida oculta de Jesús.

^[1] Cfr.Catecisme de l'Església Catòlica, nn. 517-518.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 14.

^[3] Francesc, Alegreu-vos i alegreu-vos., nn. 7-8.

^[4] Sant Josepmaria, textos citats a Andrés Vázquez de Prada, El fundador de l'Opus Dei, vol. 1, pàg. 82-84.

^[5] Concili Vaticà II, Constitució Dogmàtica. La llum de les nacions, núm. 41.