ELS APÒSTOLS no sempre entenien les paraules de Jesús. Tot i la intimitat que tenien amb ell, moltes vegades els seus plantejaments humans no aconseguien recórrer els raonaments divins. Però Crist, en comptes d'impacientar-se o insinuar cansament davant la incomprensió, no tenia objeccions a repetir els seus ensenyaments d'una manera més clara. Al cap i a la fi, el que li importava era que el seu missatge arribés al cor dels homes. Aquesta realitat ens pot consolar quan també nosaltres ens puguem sentir perduts, o quan no entenguem amb claredat la voluntat de Déu en un moment determinat: podem estar segurs que Jesús ens buscarà per explicar-nos aquesta situació inesperada o aquesta paraula incomprensible, com va fer amb els apòstols després de comptar la paràbola del sembrador.

«A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí» (Mt 13, 19). Una paraula no entesa és com una llavor que es queda a la superfície: no pot desenvolupar totes les potencialitats que amaga, no pot créixer per oferir ombra als altres. Per això, la lectura meditada i freqüent de l'Evangeli facilita que aquesta llavor es pugui endinsar al terreny de la nostra ànima perquè creixi i doni fruit. «La Paraula de Déu fa un camí dins nostre. L'escoltem amb les orelles i passa al cor. I del cor passa a les mans, a les bones obres. Aquest és el recorregut que fa la Paraula de Déu: de les orelles al cor i a les mans»^[1]. Podem preguntar-nos: Tinc el mateix desig dels apòstols per entendre el que Jesús em vol dir perquè la seva paraula doni fruit a la meva vida? Vull disposar-me perquè la paraula de Déu germini en la meva ment, en el meu cor i les meves mans?

EN OCASIONS hem pogut tenir l'experiència de començar un projecte il·lusionats. Ens sentim feliços tirant-ho endavant perquè ens entusiasma ser-ne part, o pels fantàstics resultats que un dia llançarà. Això no obstant, pot passar que, davant la rutina de certes tasques o l'aparició d'algunes dificultats, perdem aquest impuls inicial. Aleshores veiem de manera borrosa el sentit d'allò que estem fent, i ens preguntem fins a quin punt era una bona idea emprendre aquella aventura. Una cosa semblant pot passar en el nostre tracte amb Déu: de vegades potser s'alternen moments en què tot és vibració i facilitat, amb altres en què notem apatia o desinterès. I Jesús parla d'aquesta situació a la paràbola: «El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit» (Mt 10, 20-21).

El Senyor ens parla de la constància com un criteri important per descriure la fe que tenim a la pregària. Precisament en el moment de la creu, quan l'entusiasme ha desaparegut, tenim l'ocasió de confiar en el poder de la pregària, de créixer en la fe humana i sobrenatural. Tot i que és humanament comprensible que tots tinguem la tendència a posar-nos contents quan les coses van bé, i perdre l'alegria quan no és així, som veritablement amos de nosaltres mateixos quan la nostra vida aconsegueix guiar-se per les conviccions profundes i l'ajuda de Déu. La monotonia o la manca de ganes en el nostre tracte amb el Senyor no són obstacles, sinó oportunitats per buscar unir-nos-hi més; són un bon moment perquè el fonament de la nostra vida deixi de ser un estat d'ànim o les circumstàncies externes —moltes vegades incontrolables—, sinó plantar la nostra llavor al terreny fèrtil de la crida de Déu a compartir la nostra vida amb ell.

«EL DE LA LLAVOR sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dona fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u» (Mt 13, 23). El fruit de la bona llavor no depèn només de les nostres forces. Com va deixar escrit sant Josepmaria, no hem d'oblidar que «Jesús és simultàniament el sembrador, la llavor i el fruit de la sembra: el Pa de vida eterna»^[2]. La nostra ànima, per la misericòrdia de Déu, pot ser la bona terra que ajudi la llavor a desenvolupar-ne tot el contingut.

El dia a dia ens presenta moltes situacions en què podem viure una caritat que prepara aquest terreny i que permet que el Senyor creixi al nostre interior. «Aquella paraula encertada; l’acudit que no et va sortir de la boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els carregosos i els inoportuns; el fet de passar per alt cada dia, a les persones que conviuen amb tu, un detall i un altre malagradosos i impertinents... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior»^[3]. Aquests són els fruits saborosos que demostren que la llavor del Senyor va caure en bona terra i que, alhora, segueixen preparant el terreny de la pregària.

«Cadascun de nosaltres és un terreny sobre el qual cau la llavor de la Paraula, sense excloure ningú! Podem preguntar-nos: jo, quin tipus de terreny soc? M’assemblo al camí, al pedregar o a l'arbust? Però, si volem, podem convertir-nos en terreny bo, llaurat i cultivat amb compte, per fer madurar la llavor de la Paraula. Ja és present al nostre cor, però fer-la fructificar depèn de nosaltres, depèn de l'acolliment que reservem a aquesta llavor»^[4]. La Verge Maria va ser el terreny bo i fèrtil en què Déu va créixer. Ella ens podrà ajudar perquè també nosaltres siguem terra sense espines ni pedres, i donem bons fruits per a la nostra vida i per a la dels altres.

^[1] Francesc, Audiència, 31-01-2018.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 151.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, núm. 173.

^[4] Francesc, Àngelus, 12-VII-2020