EN CERTA ocasió, mentre Jesús i els seus deixebles travessaven un espaiós sembrat, ens explica Mateu que tenien gana (cft. Mt 12, 1). Veient-se envoltats d'aliment, Els seus deixebles anaven arrencant espigues, en treien el gra amb les mans i se'l menjaven. (Lc 6, 1). «La llei jueva permetia agafar alguns grans de blat amb la mà en el sembrat del proïsme» (cf. Dt 23, 25). La controvèrsia sorgeix, però, perquè ho fan en dissabte. Quan els fariseus van tenir notícia d'aquest succés, van dir al Mestre: Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte» (Mt 12, 2).

Es llegeix al llibre de l'Èxode que Déu demana al poble de l'Aliança: “Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte” (Ex 20, 8). Per iniciativa divina, el sàbat no es va col·locar al costat dels preceptes que feien referència al culte, sinó dins del mateix Decàleg. El text inspirat explica el motiu del manament: “Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s'hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l'ha consagrat” (Ex 20, 11). Al precepte diví del sàbat, amb el pas del temps, se li van anar afegint prescripcions humanes cada cop més rigoroses. A l'època de Jesús s'havia concretat tant el precepte, fins al punt que hi havia una classificació de 39 espècies de feines prohibides.

Jesús, com a autèntic intèrpret dels preceptes divins, respon a la queixa dels fariseus subratllant el veritable —i potser oblidat— sentit del dissabte: el servei a Déu o al proïsme, per la qual cosa la inactivitat no havia de ser el criteri suprem. Més que fixar-se en una casuística sobre allò permès o prohibit, Crist convida a posar la mirada en la raó profunda per la qual Jahvè ha establert el descans sabàtic: abstenir-se de certes ocupacions per poder honrar el Senyor amb més comoditat. El manament relatiu al dissabte feia referència al misteriós descans de Déu després de la creació, i també a la salvació d'Israel de l'esclavatge d'Egipte. Per això es pot dir que l’observança d’aquest dia té un caràcter alliberador. El propòsit de la llei divina no era lligar les persones a innombrables preceptes, sinó alliberar-les setmanalment del menys important perquè dirigissin la seva mirada cap a Déu: recordar que som fills del creador de totes les coses i de qui ens allibera de tota esclavitud.

EN EL CONTEXT de la discussió sobre la qüestió del dissabte, Jesús revela la grandesa de la seva identitat. «¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? 6 Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple» (Mt 12,5-6). El Temple tenia la màxima dignitat per ser la casa on habitava Jahvè. Només Déu mateix era superior al Temple. Crist clarament proclama amb aquestes paraules la seva divinitat. En acabar la conversa, com a colofó, afegeix: «Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte. » (Mt 12,8). Tenint en compte que el precepte de dissabte és d'institució divina, Jesús s'estava presentant implícitament com a Déu: aquest és el gran esdeveniment cristià.

Amb les seves paraules el Mestre no pretenia menysprear el descans sabàtic. Sabem que Jesús complia la llei, tant la religiosa com la civil: anava amb els seus deixebles cada dissabte a la sinagoga, pagava els impostos, pelegrinava amb els seus al Temple i vivia les festes com qualsevol jueu devot. De fet, després de la Resurrecció, els seus deixebles van continuar anant a la sinagoga els dissabtes, encara que van començar també a reunir-se el primer dia de la setmana, fent memòria de Jesús Ressuscitat. El primer dia de la setmana havia passat a ser el dia de la nova creació i del definitiu alliberament.

Amb el pas del temps, a la primitiva comunitat cristiana, el diumenge va anar substituint gradualment el dissabte com el Dies Domini, el dia del Senyor. El diumenge no era un dia més per a aquells cristians dels primers segles, sinó que constituïa el centre mateix de la seva vida. Per això, segles després, l'Església va establir el precepte dominical. D'aquesta manera, els fidels, abstenint-se de certes activitats que impedeixen donar culte a Déu, poden «gaudir de l'alegria pròpia del dia del Senyor o gaudir del descans degut a la ment i al cos»^[1]. Jesús «ens lliura “el seu dia” com un do sempre nou del seu amor. (...) El temps ofert a Crist mai no és un temps perdut, sinó més aviat guanyat per a la humanització profunda de les nostres relacions i de la nostra vida»^[2].

TESTIMONIS del segle II expliquen que els primers cristians es reunien diumenge per celebrar l'Eucaristia: «El dia que es diu dia del sol té lloc la reunió en un mateix lloc de tots els que habiten a la ciutat o al camp. Es llegeixen les memòries dels Apòstols i els escrits dels profetes. (...) Després es porta el que presideix els germans, pa i una copa d'aigua i de vi barrejats»^[3]. A la Missa del diumenge ens deixem trobar per Déu: escoltem la seva paraula i ens alimentem amb el Pa de vida, en comunió amb tota l'Església. «Ens recorda també, amb el descans de les nostres ocupacions, que no som esclaus sinó fills d'un Pare que ens convida constantment a posar-hi l'esperança»^[4].

D'aquesta manera, el diumenge és realment el dia de Crist i, alhora, és el dia de l'home. El repòs propi d’aquesta jornada, compartit amb Déu i amb tota l’Església, ens ajuda a renovar les nostres forces per dur a terme les tasques de la setmana. Entreguem a Déu, a través del sacrifici del seu Fill, tots els successos de la setmana que s'ha acabat, i aquells de la setmana que comença. «Sempre he entès el descans com a apartament de les coses contingents de cada dia, mai com a dies d’oci. Descans significa represa: aplegar forces, ideals, plans... En poques paraules: canviar d’ocupació, per tornar després ―amb nova empenta― al quefer habitual»^[5]. La Verge Maria, que haurà participat en aquelles primeres reunions dominicals, pot intercedir per nosaltres perquè Déu ens augmenti el desig d'alimentar-nos del seu Pa i de la seva paraula.

^[1] Codi de dret canònic, n. 1247.

^[2] Sant Joan Pau II, El Dia del Senyor, núm. 7.

^[3] Sant Justí, Apologia, 1, 65.

^[4] Francesc, Audiència, 13-XII-17.

^[5] Sant Josepmaria, Solc, núm. 514.