ENS EXPLICA avui l’evangelista Mateu que la multitud buscava insistentment el Senyor. Gaudia tant amb la predicació i els seus miracles que, quan per fi el trobaven, l’escoltaven amb gust fins a la posta de sol. En una d'aquestes ocasions, els apòstols van suggerir a Jesús que acomiadés la gent abans que no es fes de nit, perquè busquessin on comprar una mica de menjar per al camí de tornada a casa seva. En canvi, el Senyor, commogut amb aquests cors que tenien tanta set de la seva paraula, no va voler deixar-los marxar sense fer-los un últim regal.

Com que eren en un descampat, Jesús sabia que no seria fàcil trobar menjar per a tanta gent als pobles i llogarrets propers. Per això va voler aprofitar aquella circumstància per formar els seus apòstols. Jesús volia que confiessin en ell, que aprenguessin a somiar en gran i que no s’aturessin davant de les dificultats. Llavors els hi va dir: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Mt 14, 16). Ells no van entendre aquella indicació tan desconcertant: el temps, el lloc i la falta de recursos feia impossible alimentar aquella multitud. Haurien fet falta alguns carros carregats de pa i una quantitat de diners que no tenien.

Els apòstols no sabien què fer. Un d’ells va dir a Jesús: “Aquí només tenim cinc pans i dos peixos” (Mt 14, 17). Ens podem imaginar que es tractava del berenar o el sopar d’algun dels presents, que va oferir generosament tot el que tenia en aquell moment. “Porteu-me'ls aquí” (Mt 14, 18), digué Nostre Senyor. Aquells pocs pans i peixos es van convertir en la matèria primera del miracle. Succeeix també així en la nostra vida: Déu sap bé que nosaltres sols no podem fer gran cosa, però no deixa de demanar-nos que posem a les seves mans les poques coses que tenim. Gràcies a aquest petit do, Crist va poder sadollar la multitud. Per això, podem preguntar-nos: “Què li porto avui, a Jesús? Ell pot fer molt amb una oració nostra, amb un gest nostre de caritat envers els altres, fins i tot amb la nostra misèria entregada a la seva misericòrdia. Les nostres petiteses a Jesús, i ell fa miracles. A Déu li encanta actuar així: fa grans coses a partir de les petites, de les gratuïtes” ^[1]. Quan li oferim amb senzillesa el que som i el que tenim, encara que sembli insuficient, Nostre Senyor pot multiplicar-ho molt més del que ens imaginem.

EL SENYOR “va manar que la gent s'assegués a l'herba” (Mt 14, 19). A poc a poc es van anar distribuint per tot el turonet, formant colles d’amics i coneguts. Eren més de cinc mil persones, una autèntica gentada, encara que en el cor de Nostre Senyor cadascú trobava un lloc de privilegi. Als seus ulls no eren una massa anònima, sinó persones escollides i estimades, reunides al seu voltant amb fam de salvació. Tota l’escena té un aire de banquet festiu, com una imatge anticipada dels temps messiànics, quan el poble gaudirà d’una salvació definitiva, acompanyada de tota classe de béns.

“Prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent” (Mt 14, 19). Els gestos i paraules de Jesús evoquen el ritu que el pare de família realitzava en el menjar a partir del pa. Aquell gest anava acompanyat d’una oració en la qual s’unien l’acció de gràcies, la benedicció i la lloança. Era tradició que el primer tros de pa se’l mengés qui beneïa i que després el distribuís als altres. En aquesta ocasió, davant de la quantitat de persones reunides, Jesús no dona els trossos directament a la gent, sinó que els lliura als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin.

Els apòstols van participar així en el miracle. Malgrat la seva petitesa, es convertiren en signe concret de l’acció omnipotent del Senyor. Era evident que amb cinc pans i dos peixos no es podia alimentar una multitud tan gran. En canvi, allò que semblava insuficient es va transformar en un menjar abundant, del qual “tots en van menjar i quedaren saciats” (Mt 14, 20). També avui Nostre Senyor compta amb nosaltres per sadollar la fam de Déu de les persones que ens envolten. Els dons que ens ha donat —la fe, els sagraments, la vocació— no són només per a nosaltres: estan cridats a passar per les nostres mans i a convertir-se en aliment per a molts. Sant Josepmaria contemplava així aquesta escena: “Ell podia treure pa d’allà on volgués… Doncs no! Cerca la cooperació humana: necessita un nen, un xicot, uns trossos de pa i uns peixos”. Li fem falta tu i jo, i és Déu! Això ens ha d’urgir a ser generosos, en la nostra correspondència a les seves gràcies^[2]. Jesús podria fer-ho tot sense nosaltres; però vol associar-nos a la seva compassió, perquè la nostra pobresa, unida a la seva, arribi a ser abundància per als altres.

AL FINAL del relat, l’evangelista afegeix un detall significatiu; es van recollir “els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles” (Mt 14,20). En aquestes cistelles, curulles de pa i peixos, descobrim un missatge sobre la gratuïtat i la generositat divina. Jesús hauria pogut calcular amb exactitud el menjar necessari per a tots. En canvi, volgué que n’hi hagués més del que calia i que els deixebles recollissin el que havia sobrat. D’aquesta manera ens mostra que Déu concedeix els seus dons i les seves gràcies sense mesura, sense els càlculs humans de l’eficàcia o de la mera suficiència.

El do per excel·lència que Nostre Senyor ens ha fet, i que queda prefigurat en aquest miracle, és l’eucaristia. “Pensem en el gest bonic que és —reflexiona el Sant Pare Lleó XIV—, quan fem un regal —tal vegada petit, adequat a les nostres possibilitats—, veure que és apreciat per qui el rep; com ens sentim contents quan comprovem que, malgrat la seva senzillesa, aquest regal ens uneix encara més als qui estimem. Doncs bé, en l’eucaristia, entre nosaltres i Déu, succeeix precisament això, Nostre Senyor acull, santifica i beneeix el pa i el vi que posem a l’altar, juntament amb l’ofrena de la nostra vida, i els transforma en el Cos i la Sang de Crist, sacrifici d’amor per a la salvació del món ^[3].

En aquest sagrament, Crist es converteix en aliment per a nosaltres, que estem famolencs de veritat i de vida. “Jesús es va quedar a l’eucaristia per amor..., per tu. —S’hi va quedar, sabent com el rebrien els homes... i com el reps tu. —S’hi va quedar, perquè el mengis, perquè el visitis i li expliquis les teves coses i, tot tractant-lo en l’oració a prop del sagrari i en la recepció del sagrament, t’enamoris més cada dia, i facis que altres ànimes —moltes!— segueixin el mateix camí” ^[4]. Podem demanar a la Mare de Déu un cor eucarístic com el seu: un cor que sàpiga acudir a Crist per a sadollar la seva pròpia fam i que, unit a ell, aprengui també a convertir-se en aliment per als altres.

^[1] Francesc, Àngelus, 25-VI-2021.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, n. 674.

^[3] Lleó XIV, Àngelus, 22-VI-2025.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 887.