EN UNA OCASIÓ, Jesús va adreçar aquestes paraules als seus deixebles mentre pregava: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11, 28). És normal que sovint busquem maneres de reparar el cansament de la vida quotidiana. En aquests moments, el Senyor es presenta com a garantia per recuperar les forces i asserenar l’esperit. Una estona d’oració silenciosa amb ell ens pot ajudar a apreciar amb una perspectiva diferent allò que hem viscut durant la jornada: a la llum dels ulls de Déu, que és un Pare misericordiós, podem veure d’una manera diferent cadascun d’aquests esdeveniments. Per això l’oració té quelcom de refugi: al costat del sagrari sovint es redueixen les tensions, s’esvaeixen els enuigs, recuperem la calma i allunyem els núvols que potser entelen la nostra alegria.

«Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6, 31), els va dir el Senyor als apòstols en un altre moment, i el mateix ens diu a nosaltres. Avui, amb el ritme agitat de cada jornada plena de feina, amb un entorn sovint ple de soroll, aquesta desconnexió potser es planteja com un ideal bonic, però pràcticament irrealitzable. Voldríem sostreure’ns de tants estímuls que reclamen la nostra atenció per centrar-nos en l’essencial, però ens adonem que no és tan senzill.

El Papa ha donat alguns consells molt concrets per facilitar aquest clima de recolliment: «Aprenguem a aturar-nos, a apagar el telèfon mòbil, a contemplar la natura, a regenerar-nos en el diàleg amb Déu»^[1]. De la mateixa manera que el descans físic ajuda el cos a recuperar-se, un fenomen anàleg es produeix en el nostre cor i en la nostra ànima quan reservem un temps tranquil per a Déu, sense presses. Ell ens ajudarà a recuperar l’alegria i la serenitat —si les haguéssim perdudes— i ens donarà les forces per lluitar en les petites o grans batalles de cada dia.

SANT JOSEPMARIA, en una meditació que va adreçar a uns fills seus a Roma, parlava de la font de la nostra fortalesa. A mesura que passen els anys, és normal que sentim més el cansament després d’una jornada de treball, o bé que ens pesi amb més intensitat algun defecte recurrent, propi o aliè. A més, l’aparició d’una malaltia pot treure’ns les forces físiques i, fins i tot, afeblir-nos interiorment. En aquests moments, el fundador de l’Opus Dei animava a buscar refugi en el tracte constant amb Crist. «Descobrireu que fàcil resulta aleshores la lluita —deia—, veureu com tot, tot, tot, fins i tot allò que semblava feblesa, es converteix en fortalesa»^[2].

Aquesta actitud ens permet viure aquestes contrarietats d’una manera diferent. Jesús, en general, no fa desaparèixer els problemes per art de màgia, com si n’hi hagués prou d’acudir a ell per tenir una vida sense sobresalts. En buscar aixopluc en el seu cor, no necessàriament canvien els esdeveniments externs, però aprenem a tenir una perspectiva divina de tot el que ens passa. Fins i tot allò que ens contraria i que no acabem d’entendre té un sentit que només podem descobrir si confiem en Déu. «Només aleshores podrem contemplar les coses amb la seva mirada, perquè ell veu més enllà de la tempesta. A través d’aquesta mirada serena, podem veure un panorama que, sols, ni tan sols és concebible albirar»^[3].

EL SENYOR compta amb nosaltres per ajudar a descansar les persones que ens envolten. Encara més, serà ell mateix qui oferirà consol i alè a través de la nostra humanitat, unida a la seva. Probablement també nosaltres hem trobat aquest descans en la presència d’un amic que, com Jesús, ha sabut escoltar-nos i ens ha reconfortat amb les seves paraules i amb els seus gestos. És una manifestació d’aquest desig de ser ipse Christus —el mateix Crist— que batega en la vida interior del cristià.

De vegades, fer descansar els altres pot suposar compartir el pes de les seves preocupacions i inquietuds, fer pròpia la càrrega que els cansa o els aclapara. Això implica, a vegades, anar una mica més enllà dels nostres esquemes i ajustar d’una manera diferent els plans que teníem pensat fer. Una activitat passa aleshores a un segon pla per ajudar aquella persona que ens busca. D’aquesta manera, el nostre cor es va assemblant més al de Jesús, que «ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors» (Is 53, 4), que va estar disposat a patir serenament per nosaltres fins a límits insospitats.

Quan hem rebut el consol de Crist, sentim l’impuls de convertir-nos en descans per als nostres germans. Veure que Jesús ha carregat amb el nostre pes ens encoratja a fer el mateix amb els altres. La Mare de Déu ens ajudarà a trobar el descans en el seu Fill i a donar-lo als qui ens envolten. Ella, com a mare, reconeix de seguida quan estem cansats o aclaparats i ens diu: «¿No soc jo aquí, que soc la teva Mare?»^[4].

^[1] Francesc, Àngelus, 18-VII-2021.

^[2] Sant Josepmaria, Mientras nos hablaba en el camino, p. 174.

^[3] Francesc, Audiència, 10-XI-2021.

^[4] Paraules que la Mare de Déu de Guadalupe adreçà a Juan Diego el 12-XII-1531.