UN DIA, el profeta Eliseu estava a la ciutat de Sunem. Una dona important li va demanar que anés a dinar a casa seva. I així, cada vegada que Eliseu passava per allà, s’hi quedava a dinar. La dona es va adonar que era un home de Déu, i parlant amb el seu marit van decidir preparar una zona de casa seva per a ell: «Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui» (2 Re 4, 10). Quan Eliseu va arribar i es va instal·lar a la cambra, va voler esbrinar com podia tornar tanta hospitalitat. Davant de les negatives de la sunamita a rebre res, Eliseu es va assabentar que aquell matrimoni no havia pogut tenir fills, per la qual cosa va dir a la dona: «L’any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços» (2 Re 4, 16). I ella, en el temps assenyalat, va donar a llum a un fill.

Déu sap apreciar els gestos de caritat que adrecem als nostres germans, especialment si, com Eliseu, han estat cridats per ell per a una missió. «Qui us acull a vosaltres —va dir Jesús als apòstols quan es disposaven a anunciar l’arribada del Regne—, a mi m’acull» (Mt 10, 40). De fet, el Senyor va assegurar que ni tan sols un vas d’aigua fresca que algú doni als seus deixebles no quedarà sense recompensa (cf. Mt 10, 42). El mateix Crist, a més, rebia l’empara d’amics o de coneguts, ja que no tenia on reclinar el cap i sabia reconèixer les atencions que li prestaven. Es podria dir que Déu compta amb les relacions humanes per enfortir els pastors del seu poble. En primer lloc, amb l’oració per ells, perquè «siguin sempre ministres de l’alegria de l’Evangeli per a tota la gent»;^[1] però també amb la proximitat i l’ajuda material, per recordar-los que no estan sols i per sostenir-los en el seu treball sacerdotal.

EN EL SEU discurs als apòstols, el Senyor va comentar també una exigència a l’hora de seguir l’Evangeli: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi» (Mt 10, 37). Certament, això no vol dir que els seus deixebles s’hagin de desprendre de tot vincle familiar. De fet, en una altra ocasió Jesús reprendrà els doctors de la Llei per privar del necessari els seus pares amb l’excusa de donar-ho a l’altar (cf. Mc 7, 8-13). L’afecte animat i purificat per l’amor del Senyor «es fa plenament fecund i produeix fruits de bé en la mateixa família i molt més enllà d’aquesta».^[2] Per això, Jesús vol subratllar que, en primer lloc, hi ha l’amor a Déu, ja que si és autèntic es traduirà en amor als pares i als fills.

Sant Josepmaria solia dir que les persones de l’Obra devien el noranta per cent de la vocació als seus pares: si han sabut ser generosos a la crida divina ha estat perquè han vist aquesta generositat a la llar familiar. I això, en la majoria dels casos, es podria estendre a totes les vocacions a l’Església. Per això, considerava que no és un sacrifici per als pares que Déu cridi els seus fills. «És, al contrari, un honor immens, un orgull gran i sant, una mostra de predilecció, una estimació particularíssima»,^[3] ja que és com si el Senyor reconegués el bon treball que han fet amb ells: han posat en les seves ànimes la llavor de l’amor de Déu. I el mateix fill l’ha sabut fer créixer amb la seva llibertat, gràcies a l’oració i l’exemple que ha vist en els seus pares.

JESÚS també adverteix els seus apòstols que, en la missió que emprendran, no hi faltaran les dificultats. «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà» (Mt 10, 38-39). Alhora, els anima a no tenir por, ja que qui està a les mans de Déu «sap que el mal i el que és irracional no tenen l’última paraula, sinó que l’únic Senyor del món i de la vida és Crist».^[4]

Tothom té dificultats: una malaltia, problemes familiars, complicacions laborals... De vegades, la creu es manifestarà també en detalls de la nostra manera de ser o dels altres que no suportem, o bé en defectes o derrotes en la lluita que ens avergonyeixen. Jesús busca la manera que rebutgem la impressió d’estar sols o de sentir-nos atrapats en les dificultats. És cert que, de manera habitual, no podrem viure aliens a tot això, com si no existís el mal que procedeix del diable i del pecat original, o desitjant a qualsevol preu una existència tranquil·la o sense sobresalts. El Senyor ens agafa del braç i ens ajuda a abraçar aquest problema, aquest defecte, de la mateixa manera que ell va abraçar la creu al costat de Simó de Cirene.

«A la Passió, la Creu deixà de ser símbol de càstig per a esdevenir senyal de victòria. La Creu és l’emblema del Redemptor: in quo est salus, vita et resurrectio nostra: allí hi ha la nostra salut, la nostra vida i la nostra resurrecció».^[5] Ni tan sols a la Mare de Déu se li va estalviar compartir el pes de la creu. Podem acudir a ella perquè sapiguem portar la nostra amb sentit de fills de Déu i amb visió sobrenatural.

^[1] Francesc, Missatge, 19.VI.2020.

^[2] Francesc, Àngelus, 28.V.2020.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 18

^[4] Benet XVI, Àngelus, 22.VI.2008.

^[5] Sant Josepmaria, Via Crucis, II estació, núm. 5.