JESÚS, durant la predicació, recorre a paràboles per il·lustrar alguns aspectes del seu ensenyament. En una ocasió, va explicar el Regne de Déu usant tres imatges: la bona llavor que se sembra al costat del jull, el petit gra de mostassa que arriba a ser un arbre frondós i el llevat que fermenta la massa (cf. Mt 13, 31-33). Tots tres exemples estan units per una acció comuna: el creixement. La bona llavor i el jull creixen juntes fins que són separades en el moment de la sega; la llavor de mostassa creix per convertir-se en un gran arbre on arriben a niar els ocells del cel; una mica de llevat a la farina fa créixer la massa.

El Regne de Déu es caracteritza, per tant, pel seu dinamisme, per estar sempre en moviment. No és una realitat estàtica: està destinada a créixer cada dia i cada circumstància històrica. El Regne de Déu creix sobretot quan l'home deixa espai a la iniciativa divina, quan aquella llavor pot desplegar tota la força, especialment al nostre interior. Com un bon jardiner, el Senyor cuida aquest terreny que som cadascun de nosaltres, sap esperar, «mira el camp de la vida de cada persona amb paciència i misericòrdia: veu molt millor que nosaltres la brutícia i el mal, però també veu els brots de bé i espera amb confiança que madurin»^[1].

Jesús ens dona a entendre que «dins nostre s'ha sembrat una cosa petita i amagada, que no obstant té una força vital que no es pot suprimir. Tot i tots els obstacles, la llavor es desenvoluparà i el fruit madurarà»^[2]. Es tracta d'una consoladora realitat: si no obstaculitzem el creixement de Déu en nosaltres, el seu Regne està creixent al nostre cor, moltes vegades sense adonar-nos-en amb massa claredat.

A LA PRIMERA de les paràboles, creixen en un camp, alhora, la bona llavor del blat i la dolenta del jull. Quan els deixebles li pregunten pel significat de la imatge, Jesús els explica: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable» (Mt 13, 37-39). D'aquesta manera, aclareix que, encara que el mal sigui present al món, no prové de Déu.

El Senyor mostra que el jull coexisteix amb la bona llavor fins al final de la collita. «No és possible pensar la història humana sense zitzània; és a dir, com diu el mateix Jesús, no és possible erradicar totalment el jull perquè està barrejat amb el que és bo»^[3]. I aquesta realitat la mirem fora de nosaltres, però sobretot l'experimentem al nostre propi cor, on conviuen autèntics desitjos de santedat i també males inclinacions. Tenim la mateixa experiència que tant dolor li causava a sant Pau, en notar que el pecat hi habitava: «No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7, 15).

No podem estranyar-nos ni perdre l'esperança en palpar el jull del nostre cor: enveges, gelosia, desitjos poc nobles... En aquest sentit, sant Josepmaria deia: «No us entristiu si, en els moments més fantàstics de la vostra vida, us ve la temptació —que potser la podeu confondre amb una de les més grans que és possible imaginar. Acudiu a la misericòrdia del Senyor, comptant amb la intercessió de la seva Mare i Mare nostra, i tot s'arregla. Després, poseu-vos a riure: em tracta Déu com un sant! No té cap importància: persuadiu-vos que en qualsevol moment es pot aixecar la criatura vella que tots portem dins. Contents, i a lluitar com sempre!»^[4].

LA PARÀBOLA del blat i el jull resumeix, d'alguna manera, el misteri de la història humana: hi són presents tant l'acció de Déu, com la llibertat de l'home quan és usada per al pecat. Amb els nostres actes podem contribuir al creixement de la llavor del Regne de Déu, però també fer créixer el jull. I aquest no és arrencat per endavant del camp, perquè el Senyor ens ha deixat completament lliures. Ell no ens ha creat predeterminats a alimentar només la llavor bona, ni va envoltar el terreny d'alts murs per protegir-lo: el va deixar al descobert perquè pogués créixer sense límits, fins i tot sabent que potser algú podria sabotejar temporalment alguna zona de la collita.

Al camp del nostre cor, la llavor bona conviu amb la llavor de l'herba dolenta. En la llibertat del nostre cor es decideix si el jull sufocarà el blat, o si aquest vencerà el jull. De vegades, però, no és senzill fer aquest discerniment, ja que el bé i el mal estan entrellaçats. És el moment de prendre la decisió de voler ser bon gra, «amb totes les nostres forces, i aleshores allunyar-se del maligne i de les seves seduccions»^[5]. Només serem veritablement feliços si acollim la bona llavor, utilitzant la llibertat per estimar Déu i els altres. Al discerniment per ser bon gra, un bon criteri pot ser escollir sempre el servei.

«Qui, en escrutar la seva consciència, descobreixi que és jull —escrivia sant Agustí—, que no tingui por de canviar. Encara no s’ha donat l’ordre de segar, encara no és l’hora de la collita; no siguis avui el que eres ahir, ni siguis demà el que ets avui»^[6]. La Verge Maria, esperança nostra, ens sostindrà en aquesta batalla per deixar que la bona llavor creixi, conquisti els nostres cors i els cors dels qui ens envolten.

^[1] Francesc, Àngelus, 20-VII-2014.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 17 de juliol de 2011.

^[3] Sant Joan Pau II, Homilia, 19-VII-1987.

^[4] Sant Josepmaria, En diálogo con el Señor, “El talento de hablar”.

^[5] Francesc, Audiència, 23-VII-2017.

^[6] Sant Agustí, Sermó 73, A.